El cantautor de Xàtiva (la Costera) Feliu Ventura ha presentat el videoclip “Tot el que hem guanyat perdent“, la cançó que dona títol al seu nou disc i que serveix d’avançament del treball complet, previst per al 6 de març. La peça audiovisual, produïda i guionitzada per Tourmalet, adopta la forma d’un curt quasi cinematogràfic. L’octubre del 2025 va traure al carrer “Quan el cel es tornà negre”, una peça concebuda com a clam col·lectiu arran de la dana que un any abans va arrasar diverses comarques del País Valencià. Ventura la interpreta acompanyat de La Maria, Noèlia Llorens Titana, Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra i Vicent Torrent.
“Tot el que hem guanyat perdent” és, apunta la discogràfica, “una mirada al retrovisor abans d’avançar”. “La cançó transita per les pèrdues personals i col·lectives viscudes des de la quotidianitat, així com pels encerts i errors que expliquen el recorregut vital compartit”, explica.
El videoclip, ideat pel mateix músic, narra la història d’uns xiquets que fan una carrera de bicicletes a la Xàtiva de la infantesa del cantant, o en qualsevol poble que puga esdevindre universal. “Amb aquesta metàfora visual, la peça connecta memòria i present, experiència íntima i context social”, subratlla.
“Amb la seua veu poètica i compromesa, Ventura situa les vivències personals en un marc més ampli, reafirmant la idea que el que és personal és polític, un aprenentatge del feminisme negre que, sense buscar-ho, travessa el nou repertori”, indica.
El disc aborda “pèrdues i esperança en múltiples formes —amistats que es trenquen, absències, el temps que la precarietat roba—, però evita instal·lar-se en la nostàlgia”. Al contrari, reivindica “el pas del temps com a espai per comprendre, transformar i projectar-se col·lectivament cap al futur”.
Amb aquest primer avançament, Feliu Ventura obri un viatge compartit en què la cançó es reivindica com a “eina de memòria, pensament crític i abraçada”. “Tot el que hem guanyat perdent” es presenta així com “el punt de partida d’un treball que parla de resistència, dignitat i esperança compartida, i que entén que perdre pot ser també una manera —potser necessària— de guanyar”.
