Deia Anna Moner en una entrevista al pòdcast de Diari la Veu que un dels primers a escriure de forma cinematogràfica va ser Edgar Allan Poe. “Ho va ser per la seua capacitat de valorar els detalls”, explicava. És a dir, destacava el que potser sembla accessori, però que en realitat són les coses que fan suportable la vida. La importància vital de la quotidianitat. Això és “Love U Carme”. Una pel·lícula documental que mostra. I eixe és el cine més pròxim, el que mostra més que el que diu.
El documental “<3 U Carme (Love You Carme)” va reunir més de 400 persones als cinemes ABC Park de València el dijous nit en una estrena carregada d’emocions, rialles i silencis llargs, d’aquells que deixen la sala pensativa. El film, dirigit per Mariola Morera i produït per PTMedia, parteix dels llibres “A mi, què em passa?” i “Mira’m als ulls”, on la protagonista, Carme Morera, ja relatava en primera persona la seua experiència vital.
El llargmetratge acompanya Carme en el seu dia a dia per plantejar-se, sense embuts, què vol dir ser “normal” en una societat que no sempre està preparada per a la diferència. Ara, amb la reacció del públic a la butaca, es confirma que Love U Carme connecta amb un debat profund sobre la diversitat i l’autonomia de les persones amb altres maneres de comunicar-se i d’estar al món.
L’equip creatiu del film remarcava després de la projecció la llargària i la cura del procés. “Hem estat uns quatre anys per descobrir com poder contar la història”, explica Mariola Morera Català, la directora. Subratlla que el repte principal ha sigut trobar una forma cinematogràfica que respectara el ritme i la mirada de Carme. Detalla que “nosaltres vàrem fer dues parts de rodatge, ho teníem clar des del principi”: una primera fase per “registrar la seua quotidianitat, el seu dia a dia” i una segona en què, durant dues setmanes, van rodar escenes “que podríem dir de ficció” per aprofundir en el seu món interior.
La relació entre càmera i protagonista ha sigut un altre dels eixos centrals del projecte. La directora reconeix que han hagut de fer molta preparació per a veure com la càmera podia apropar-se a ella i com podien “no alterar la realitat”, amb l’objectiu d’“intentar mostrar a Carme en la seua puresa”. Aquesta aposta encaixa assenyala que la pel·lícula situa la càmera molt a prop de la protagonista per convidar l’espectador a acostar-se a altres formes de comunicació i a replantejar-se la pregunta de “què és ser normal”.
El públic va respondre amb entusiasme a aquesta proposta. La mateixa Carme ho deixava clar: “M’agrada moltíssim, i sobretot el cartell de la pel·lícula”. És a dir, el que destaca la protagonista no és una escena o moment del film, sinó una qüestió extradiegètica que forma part del tot, però que dins de la història no és res.
Maria, companya de Carme va en eixa línia. Apunta sobre la pel·lícula el fet d’amb qui ho ha gaudit. “Amb tot el que he volgut”, diu. Eusebio Díaz, director de producció desenvolupava la connexió amb l’espectador. “Crec que les reaccions de Carme fan que la gent somriga, però a la vegada reflexiones sobre què li està passant”, expressa. Entre els aplaudiments finals, algú li adreçava un “Carme, enhorabona” que sintetitzava la connexió establida entre la jove i la sala.
Díaz insistia que “Love U Carme” no es limita a un retrat íntim, sinó que aspira a obrir camí més enllà del País Valencià. “La història de Carme és una història que pot arribar a Sevilla o a Copenhague”, apunta, convençut que el que s’hi conta interpel·la qualsevol persona que s’haja sentit alguna vegada fora de lloc o a qui li hagen dit que no encaixa.
La pel·lícula compta amb la participació de l’Institut Valencià de Cultura i d’À Punt Mèdia, així com amb el suport de diverses entitats i fundacions, un fet que reforça la presència del documental valencià en circuits comercials i festivals. “Love U Carme” se suma així a la consolidació d’un cinema fet al País Valencià que posa al centre les cures, les famílies i les vides que sovint queden fora de la pantalla gran. Portar al cinema la importància dels detalls accessoris quotidians. Per què, no? Pot ser el que més agrade d’una pel·lícula siga el cartell. A la seua protagonista així és.
