Enemigos, l’últim treball del director i guionista santvicenter David Valero Simón produït per Atípica Films i Amazon MGM Estudios i distribuït per Vértice 360, va ser presentat en el Festival de Màlaga el 15 de març, i dos mesos després, el 9 de maig, es va estrenar en sales. Des que el 7 de juliol del 2007 donara a conéixer el seu primer curtmetratge, Niños que nunca existieron, han passat díhuit anys en els quals aquest apassionat cineasta no ha deixat de regalar-nos històries d’interés humà i social que emocionen i que són capaces d’arribar al cor i a la ment dels espectadors, com és el cas del documental La vida más larga (2022), en què contava la longeva existència de la seua iaia. Valero sempre ha mostrat totes les seues obres en el mític cine L’Esperança, i en aquesta ocasió no podia ser diferent. El cap de setmana del 6, 7 i 8 de juny va exhibir la cinta en aquesta sala quasi centenària tan especial per a ell i per a tots els amants del cinema, amb un èxit de públic aclaparador: vora 900 persones vam gaudir del cinqué llargmetratge d’acció d’aquest realitzador que atresora ja una extensa trajectòria malgrat la seua joventut.
Abans d’entrar en matèria, convé assenyalar que estem davant un film molt alacantí no solament perquè l’artífex d’aquesta meravellosa cinta és del poble sequet però sanet, sinó també perquè bona part del rodatge ha tingut lloc a Alacant, la meua ciutat natal. Per això, és molt sorprenent reconéixer en la pantalla panoràmica multitud d’espais pels quals he passat milers de vegades, com ara el pont Roig, un carrer de La Florida al costat dels jutjats, la Ciutat d’Assís, l’IES Miguel Hernández a Sant Blai, etc. Però, sens dubte, si hi ha un indret predominant en la pel·lícula que adquireix tot el protagonisme i que conec bé perquè fins als 11 anys vaig viure al costat, a la Verge del Remei, eixe és la Colònia Requena, amb una estètica visual i una càrrega sociològica molt significatives. I en aquest sentit l’obra és un reflex de la realitat social actual dels districtes de la zona nord, que es caracteritzen per una alta taxa d’immigració, un nivell socioeconòmic baix i un deteriorament urbanístic evident, entre d’altres. L’elecció d’aquestes localitzacions aporta realisme, autenticitat i proximitat a la història i, sobretot, contribueix a trencar tots aquells estereotips o prejudicis que sovint arrosseguen aquestes barriades tan humils i marginals. He de confessar que la imatge aèria amb un dron del meu barri de la infància, amb el reconeixible dipòsit de l’aigua, i al fons la urbanització on vaig viure després en la Tómbola em va emocionar moltíssim.
Enemigos conta la història de Chimo (Christian Checa), un adolescent de barri obrer que des dels 9 anys és assetjat físicament i psicològica per un company de classe, Raúl (Hugo Wetzel), a qui tothom coneix com El Rubio. Aquest li fa, literalment, la vida impossible. El film posa en relleu el tema del bullying, un aspecte latent en la societat actual que no solament ens ha de preocupar, sinó sobretot ocupar per tal d’erradicar-lo. Tot es capgira quan un dia Chimo es retroba en el centre de dia al qual acudeix el seu avi amb el seu agressor, on està ingressat després d’haver patit un greu accident de trànsit precisament amb la moto que li havia robat la mateixa nit que li l’havien regalat pel seu aniversari. Com a conseqüència, El Rubio sofreix una lesió medul·lar severa que l’ha prostrat en una cadira de rodes de per vida. I és en aquest moment quan l’actitud del protagonista cap al seu atacant canvia radicalment.
Efectivament, la pel·lícula ens recorda que som éssers humans que tenim la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre i, sobretot, de perdonar. Perquè encara que Chimo vol que Raúl li demane perdó per tot allò que li ha fet al llarg de tants anys i que aquest li responga en un principi que no te voy a perdonar en la puta vida, en realitat a poc a poc la relació entre els dos evoluciona cap a una amistat en què la redempció té un pes fonamental. En la vida hi ha gent que ens ha fet molt de mal, però no són enemics, li diu Carmen (Estefanía de los Santos) al seu fill Chimo en un moment determinat, i per això devolver el daño solo hace ensuciarte más, y vivir sucio no está bien. Al meu parer, és una de les frases més impactants de tot el metratge que resumeix a la perfecció un dels missatges que David Valero vol transmetre’ns: cal saber tindre clemència, especialment amb persones com El Rubio, que ha viscut en un entorn familiar desestructurat on regnava la violència física i verbal i ell és el resultat, desgraciadament, d’allò que ha mamat a casa des de ben xicotet. Eixa situació de desequilibri emocional, juntament amb la discapacitat física sobrevinguda, fa que Chimo tracte de cuidar-lo i de protegir-lo perquè, per a ell, ese cabrón ha sufrido cien veces más que yo.
Hi ha un element important en la trama que a mi, personalment, em va passar desapercebut la primera vegada que vaig vore la pel·lícula, però que sí que he copsat en un segon visionat, potser advertit per dos bons amics cinèfils que me’l van suggerir. Parle de la possibilitat que Chimo estiga enamorat de Raúl i per això es comporta tan bé amb ell. No ho sé, trobe que és una opció que no cal descartar. L’escena en què va a sa casa a visitar-lo, se’l troba a terra, l’alça i li fa la toaleta mentre acarona l’esponja pel seu flac i desvalgut cos és del tot eloqüent. Però, siga la raó que siga, es desviu per ell, el porta a tots els llocs i el trau de la llar familiar per posar fi als maltractaments de tota mena per part de son pare, de malnom El Tigre. En aquest sentit, no vull deixar passar l’oportunitat de comentar l’argúcia que orquestra el protector Chimo perquè el progenitor siga arrestat acusat d’haver apallissat el fill quan els colps li’ls va proporcionar ell mateix un poc com a venjança. Una acusació falsa però merescuda que deixa entreveure eixe reduidíssim percentatge de denúncies que no es corresponen amb la realitat dels fets.
Altre tema que ens mostra de manera brillant aquesta pel·li és el del suïcidi, que no per dur hem d’ignorar-lo. El Rubio, des de la cadira de rodes, veu la vida passar, però sent que així no té sentit continuar vivint, i quan Chimo li pregunta per un desig, Raúl respon: desaparecer. Per això hi ha un primer intent de llevar-se la vida tirant-se a la piscina del nou centre on viu amb la moto elèctrica, però no ho aconsegueix. I també hi ha una conversa entre els dos amics que no té desperdici: Tienes que ayudarme, Chimo / ¿A qué? / No te hagas el tonto / No me pidas eso / Vale, tranquilo. Crec que és en aquest moment quan Chimo s’adona, malgrat no compartir-ho, que El Rubio vol deixar d’existir, i considera que si és la seua voluntat, ha de fer-li costat. El porta a unes llacunes als afores de la ciutat, unfla un matalasset, li injecta un sedant, el fica en l’aigua i punxa el plàstic perquè s’ofegue. Però quan està a punt d’arrancar la furgoneta per anar-se’n, se’n penedeix, entra en el llac, nada i el salva. L’escena és d’una bellesa com poques vegades he vist en la gran pantalla. Tendra i emotiva, desprén eixe sentiment contradictori a mitjan camí entre l’amistat, l’enamorament i el penediment que Valero ens fa arribar amb un primer pla dels dos joves abraçats, d’esquena a la càmera, mentre el sol es pon. Sens dubte, no hi ha una imatge millor amb què acabar la història.
Les poques vegades que m’he atrevit amb el gènere de la ressenya cinematogràfica he dedicat unes línies a parlar de la banda sonora, i en aquest cas és obligatori fer-ho perquè hi té un paper ben destacat i perquè està a càrrec del productor musical Steve Lean, pioner del subgènere del trap a Espanya. Així, la música en Enemigos es converteix en el nexe d’unió entre víctima i botxí, reflecteix el conflicte intern entre assetjat i assetjador i acompanya l’evolució de la relació al llarg del film, de manera que és un element cabdal en la construcció dels personatges. Però, a més a més, si tenim en compte l’argument i que Alacant és la capital mundial de dos gèneres de música urbana com són el rap i el freestyle, és fàcil entendre que els nombrosos temes que sonen al llarg de la pel·lícula d’artistes de la talla de Remate, Bnet, SFDK, Lin Cortés, Maka, Yung Beef, la Mala Rodríguez, Ángel Dior o el dominicà Vakeró juguen un paper protagonista i reforcen la intensitat emocional de l’estructura argumental. A tall d’exemple, destaque l’inici de la pel·lícula amb aquests versos improvisats Soy alicantino, hijo del Levante, el sol es mi padrino, / puedes elegir la guerra, pero no los enemigos, / siempre huyendo del Coyote como el Correcaminos que estan acompanyats del senzill “Esto no para” que Kase.O va llançar al mercat al setembre del 2016 com a avançament del seu LP El círculo.
Què faries pel teu pitjor enemic? Crec que per a respondre una pregunta tan complicada cal vore aquesta necessària proposta que amb gran mestria ha elaborat el també publicista David Valero Simón, una obra magnífica, emotiva, interessant, cridanera, plena de significats, impactant, cruel com la mateixa vida, però esperançadora i directa a l’ànima que explora la complexitat de temes com l’assetjament escolar, l’amistat, la difícil etapa de l’adolescència o la importància dels pares i de l’ambient familiar com a referents per als fills. Els dos camins que la cinta ens planteja, el contrast entre dues vides oposades, estaran units per valors com ara l’amor, l’empatia o el perdó. Per això el missatge estremeix i reconforta alhora, i l’obra aconsegueix amb escreix quatre coses que només el bon cinema assoleix: reflexionar sobre les relacions humanes, transmetre grans missatges, connectar l’espectador amb les seues emocions i no deixar-lo gens indiferent. Per mèrits, això la situa, segons la coneguda pàgina web Filmaffinity, com una de les cinc millors pel·lícules del 2025.
Òbviament, en la vida cal intentar no tindre enemics, però en tot cas, si són com David, un dels directors més prometedors dins el panorama nacional que en cada treball ens mostra una realitat autèntica, allò més profund de l’ésser humà, una lliçó de vida en què els sentiments són el més important, benvinguts siguen aquests adversaris. Enemigos, cine quinqui però també de la millor terreta del món amb un marcat accent social i molta consciència cívica. Una d’eixes pel·lícules especials que, en eixir de la sala, te l’emportes i es queda amb tu per sempre. És, simplement, el poder meravellós del seté art. Encara no l’heu vist? Ja hi feu tard!
