Amb una trajectòria curta però intensa –quatre discs en soles cinc anys-, Sociologia Animal, una banda de rap formada per de Javier Cencillo, «Renacencista» i Joan Pascuet, «el Pianista» incorpora noves col·laboracions i nous sons que trenquen la cotilla dels gèneres però sense oblidar mai el seu estil directe i les lletres políticament compromeses.
He estat escoltant el nou disc i em recorda molt a At Versaris…
[Javier Cencillo] Bé, són un referent, la veritat és que és tot un piropo. Al final, nosaltres fem el que fem perquè hem mamat abans del que han fet altres i tenim referents de rap polítics com At Versaris o los Chikos del Maiz.
[Joan Pascuet] L’altre dia vaig anar a una jam a Barcelona, i algú em va preguntar si era el cantant d’At Versaris. I li dic: home, potser m’has posat 15 anys, eh? [Riu]. Però és l’única volta que m’ho han dit.
Què voleu transmetre amb aquest disc?
[Javier Cencillo] El títol és «Contrapoder» i sempre intentem que els discos que pensem tinguen un fil conductor o un concepte. Llavors comencem amb una pluja d’idees sobre què podem considerar contrapoder, què és el poder, on està, quines esferes de la vida quotidiana estan amarades de poder… I pensàrem en la pròpia música i d’ací tenim el tema de «Per tu», que parla de la música, «Aixopluc», que és com el refugi de quan emocionalment estem més enfonsats… I en el segon volum seguim estirant del fil i descobrir quina forma anava prenent. Al final algunes col·laboracions no van eixir i vam haver de fer alguns canvis.
[Joan Pascuet] Per això s’ha retardat un poquet el disc, que el volíem treure l’any passat i ha acabat eixint ara. Però el fil conductor és, bàsicament, fer lletres reivindicatives però d’una manera que pugui arribar a gent que potser no és tan afí al hip-hop. Per exemple, de les 6 cançons que té el disc, n’hi ha dues que són més dures de hip-hop més clàssic però després n’hi ha un parell de trombó, trompeta… un poquet més agradable d’escoltar. I hem intentat mantenir l’essència valenciana agafant samples com el de la Gossa Sorda per a «La Nostra Història».
També incorporeu una veu femenina.
[JC] Sí, «La Palo» [Paloma Navarro] però més per als directes que per al disc. Però ja al volum I havia col·laborat, així com també la Tesa i la Vero, del grup Frida. Per al volum II, les col·laboracions vocals han sigut Acros, per a «Corredor Mediterrani», que és una cançó de rap polític, sobre les arrels, i una altra amb Bruno «El Tio la Careta», que és la cançó de «La partida», que té trombó i trompeta. I després també tenim Dani Spencer a la guitarra, Francesc Cantarero també a la guitarra…
Tornant als At Versaris, ells havien fet el disc aquell amb Astrio, però Zoo també ha barrejat el hip hop amb instruments, no sé si es pot dir que seguir aquesta línia…
[JP] Sí que ens certes cançons ens allunyem un poc del hip-hop més clàssic i introduint un poquet aquesta línia valenciana en algunes de les cançons. Així com a percentatge seria en un 30%. Però sí, ens agraden molts estils diferents de música i pots trobar una cançó molt canyera i reivindicativa, amb guitarrers a tope, com «Toc-toc» i després pots trobar «La partida», que és molt més alegre, perquè també volem defensar l’alegria.
[JC] L’essència és la mateixa sempre.
Perquè encara que rapeges, si poses molts instruments, fins a quin punt encara pots dir que estàs fent hip-hop o ja és un altre gènere? O ja hi ha un nom per a açò?
[JC] Rap-rock? Rock-rap? Al final, rapejar és com fas verbalment per comunicar el missatge.
[JP] València és pionera en la fusió del hip-hop amb altres gèneres. De fet, La Raíz també ho va fer, i la Gossa Sorda, Aspencat… Tots aquests grups van obrir un poc el camí a rapejar, o que hi haguera un raper dins d’altres estils musicals. Nosaltres hem fet un poc a la inversa, que som dos rapers que vam vindre del hip-hop clàssic i hem introduït instrumentals. No som una banda de rock o de reggae, on hi ha un raper, sinó que som dos rapers on musicalment hem introduït certs elements d’altres gèneres. I passant de la música a les lletres, que es caracteritzen per ser molt polítiques. A mi em recorda el rock radical dels 80 i 90, però pareix que és un estil que estiga un poc en retrocés.
[JP] Crec que dins la gran escena musical o de grans festivals està de cap a caiguda. Hi ha els grups que es mantenen, però tots els grups que ixen nous, és molt més empassable. És a dir, més festivalero, que et puga contractar qualsevol ajuntament… Llavors, diria que sí, que grups nous que estiguin en l’escena no… Bé, en Catalunya és diferent, el tema més canyero es manté, però a València l’estil més reivindicatiu s’està perdent.
Té un punt paradoxal perquè potser ara és quan aquestes cançons són més necessàries, amb les diferents crisis sistèmiques, l’habitatge, l’extrema dreta al govern… Hi ha 10.000 motius per a queixar-se i la música, que era un dels mecanismes de difusió més importants sembla que ja no fa aquesta funció.
[JC] Crec que és més necessària que mai. No obstant això, ha canviat una mica el paradigma del que és ser antisistema. Abans, ser antisistema era ser d’esquerres, feminista, republicà, anarquista, etc. Ara sembla que ser antisistema és tot el contrari. Ser irreverent vol dir poder parlar del que es vulgui i tornar a ser homòfob. Hi ha molta gent que està confosa amb el que és estar contra el sistema i lemes com el de «llibertat o comunisme» han calat. Llavors, com a adolescent, si has de trencar amb l’estat de les coses i t’allunyes de l’esquerra, que se suposa que està governant, i de tot el seu univers simbòlic, també t’allunyes de la música reivindicativa. No soles no l’escoltes sinó que tampoc produiràs res que vaja en aquesta direcció.
[JP] Abans també l’escena underground tenia els seus espais, sales, col·lectius, etc. I era una xarxa prou àmplia. Ara tot això ha anat en detriment de les grans productores i els grans festivals. La gent ja no sol anar a sales perquè pel mateix preu en un festival veus 20 artistes. Llavors, qui entra als grans festivals? Qui està en productores. I qui cobra als grans festivals? Els grans noms que troba el públic, perquè als grups xicotets et rebaixen moltíssim el catxet perquè et diuen que ja tens visibilitat, etc. S’ho està menjant tot el capitalisme i la música no queda exempta.
Durant les darreres setmanes han anunciat aturades diferents grups i cantants com Zoo, Xavi Sarrià, Mafalda, el Diluvi, Smoking Souls… I hi ha certa preocupació per si ens quedem sense escena de música valenciana. No sé com ho veieu vosaltres?
[JC] No patisc gaire perquè el catàleg és infinit, només és una qüestió de fer l’esforç d’investigar una miqueta. Hi ha coses precioses, com per exemple el projecte Fem Rap, de dones raperes i que obre un gènere molt masculinitzat. Cal fer-hi una volteta per a visibilitzar altres projectes. Hi ha un circuit de cantadors i de poetes molt viu, per exemple. Però ho has de buscar, no està en un compte d’Instagram amb un milió de seguidors ni té cap promotora darrere, és tot molt més underground.
[JP] El més habitual, i és normal, és que estem sempre mirant als de dalt. En qualsevol aspecte de la vida, no? Però baix també succeeixen coses. És com una piràmide, la punteta és molt xicoteta, però hi ha una base molt més ampla.
