El tribunal de la Inquisició va ser implantat al Regne de València -igual que a la resta de la Corona d’Aragó- el 1481 per Ferran II el Catòlic, que buscava així controlar un jutjat religiós que fins al moment era jurisdicció exclusiva del Papa i que ja va patir una antiga coneguda de la sèrie: Margarida Borràs. Malgrat que el judaisme era encara legal -l’expulsió o conversió forçosa no arribaria fins al 1492, el nou tribunal se centraria principalment a la persecució dels “falsos conversos”, o siga aquells jueus que s’havien convertit formalment al catolicisme però continuaven mantenint pràctiques religioses jueves, siga per convenciment religiós o simple tradició cultural. Al Regne de València la comunitat conversa era especialment nombrosa després d’anys de persecucions legals -les va patir un vell personatge nostre: Jafudà Alatzar– i sobretot a partir del violent assalt i destrucció del call de València el 1391 -trist episodi que involucraria un altre conegut de la sèrie, el Pare Jofré-, a partir del qual, tots els jueus de la ciutat o bé emigrarien a Sagunt o Xàtiva, o bé es convertirien.
Gairebé un segle després d’aquests incidents ja a gairebé ningú li importava si eres descendent de convers o no. Ningú? Bé, no exactament, ja que com deien els mítics Monty Python, “nobody expects the Spanish Inquisition”, i la família Guimerà encara menys.
Bernat Guimerà era un seder força pròsper, casat feliçment amb Violant, amb la que van tenir tres fills: Beatriu, Joan i Graciosa. La major, que és el personatge de la setmana, va nàixer el 3 de setembre del 1464 al carrer de la Bosseria de València, en una família que ja faria uns 70 anys que s’havien convertit al cristianisme.
Els primers anys passen sense fets noticiables. Com dèiem, els Guimerà són una família benestant -fins i tot tenen esclaus- i culta, i a Beatriu i els seus germans els posen un tutor perquè li ensenye les lletres. I ben joveneta, cap als 14 anys, es casa amb Manuel Sabata (o Çabata), també fill d’una família de conversos, i tindran un fill que morirà cap als dos anyets.
Arriba la Inquisició
Els problemes van començar el 1482, quan Beatriu té encara 17 anyets. Llavors, un sastre anomenat Galcerà Ferràndiz, en principi amic de la família, es presenta davant la recentment creada Inquisició i els explica una cosa terrible: que la família Guimerà -en principi els pares i el marit de Beatriu- van menjar carn un divendres, que a més, vana anar a Sagunt a casa d’un jueu, amb qui van dinar i, el crim més execrable, el Manuel Sabata va fer un donatiu a la sinagoga local per tal que puguen comprar “oli per la llàntia”. Però també la jove Beatriu és inculpada i reconeix haver “celebrat el Sàbat” i “haver dejunat una vegada durant el Yom Kippur o Dia de l’Expiació”. Fins i tot és acusada de “fer feina” els divendres i deixar tota la casa neta i “no fer feina els dissabtes”.
A partir d’ací va començar un via crucis -perdoneu l’expressió- que s’allargaria durant més d’una dècada i que arrossegaria la família al desastre. Malgrat els primers intents de negar les greus acusacions, finalment el matrimoni Guimerà acaben confessant-se culpables i pareix que aconsegueixen lliurar-se de la situació amb una multa, mentre que Sabata opta per la via definitiva i fuig cames ajudeu-me cap a Nàpols, que per llavors és un estat independent.
Aquest, però, no és sinó el primer dels processos, ja que el Sant Ofici torna ben prompte a investigar la família Guimerà.
Els edictes de gràcia
Malgrat la seua integració, els esforços de la inquisició se centren en la xicoteta però unida i relativament benestant comunitat conversa. Es tracta de descobrir qualsevol traça de judaisme en una famílies que, recordem, fa dos o tres generacions que s’han convertit.
Un dels “trucs” de la Inquisició per a descobrir aquests “criptojueus” i també aconseguir gran quantitat d’informació per a poder-la creuar amb les delacions de testimonis o els mateixos acusats, serà el que anomenen “l’edicte de gràcia”. Una declaració voluntària on la sospitosa acudeix de forma voluntària i confessa els seus pecats, demana perdó i mostra penediment a canvi del perdó. Però amb una condició diabòlica: la seua confessió ha d’incloure els noms d’altres participants. Com es pot imaginar, la perversió de la història és que la confessió ha de ser completa i prèvia a una acusació. Açò implica que, davant del risc de ser citada en la declaració d’una tercera persona, més val avançar-se al tribunal, però, a més, la declaració ha de ser coherent amb la resta, ja que, si no, pot semblar que s’està amagant informació i no dient tota la veritat.
Així, Beatriu presta una primera declaració per aprofitar un edicte de gràcia el 1484 on delata ala dona d’un sastre per haver fet “lo Dejuni del Perdó unan vegada ensemps ab ella”.
Açò, però no acaba de convèncer els inquisidors, que obren un nou procés contra els pares que finalitza, l’abril del 1490 amb la mort a la foguera de tots dos.
El 1491, espantada, aprofita un nou edicte de gràcia, per tornar a fer una nova confessió. Ara no es limita a delatar una veïna, sinó que cau tothom: els pares, el marit, però també els sogres, les cunyades, amics dels pares, veïns… la llista no s’acaba mai i la confessió és extremadament precisa i minuciosa i inclou, sobretot, “delictes” culinaris: salar i dessalar la carn, llevar “lo greix de la cuixa e la glanoleta”, llevar el “pessic” (el llevat) del pa quan el pastava, no menjar volateria ofegada ni peix sense escata, sopar una alborania de pollastres e de cogombres, preparar la Pasqua jueva amb el pa alís i, la primera nit, només menjar lletugues i api…. L’obsessió per la gastronomia dels inquisidors crida l’atenció.
També hi ha altres crims terribles com celebrar els dissabtes “vestint-nos camises netes” o “me posaren una nòmina hebrayca”, que el seu pare havia adquirit d’un jueu de Múrcia, per preservar-la de la pesta el 1467. I, atenció, qui donava les instruccions per tal de celebrar les festivitats jueves com toca? Doncs no és altre que el sastre Galcerà Ferràndiz, el primer delator de la família Guimerà. Va aprofitar Beatriu per venjar-se?
En tot cas, la nostra protagonista assegura que ja fa anys que ha abjurat d’aquestes pràctiques i jura no tornar-hi a caure, demana perdó i fins i tot inicia els tràmits per divorciar-se del marit. En aquell moment, de fet, ha refet la seua vida -si és que es pot dir així- i viu amistançada a la casa familiar. Finalment aconsegueix ser perdonada amb sols penes menors, com la prohibició de vestir “seda, grana, xamellot, ni drap fi”, portar joies o “cavalcar a cavall”.
Sant torne’m-hi
Tants juraments i tantes delacions, però, li serveixen de ben poc i, l’any següent, la Inquisició ha nomenat un nou fiscal anomenat Juan de Torquemada i oncle del Torquemada famós.
És ell qui ordena, el 21 de març del 1493 que Beatriu Guimerà siga empresonada i els seus béns embargats. Ara, l’acusació pareix ser que ha mantingut correspondència amb el marit -qui també va ser cremat en efígie, ja que encara es trobava fugit a Nàpols- i li ha enviat diners. A més, el fiscal no està segur que la confessió anterior siga prou completa.
Ara, Beatriu es defensa assegurant que el seu marit -no ha aconseguit el divorci- ha estat rehabilitat pel Papa Alexandre VI i ara ja és “considerat bon cristià”. A la Inquisició això li té igual i considera que no canvia la seua condemna anterior. I també l’acusa d’haver-se escrit amb els pares mentre aquests estaven a la presó. Pel que el fiscal considera suficient perquè siga declarada heretge “pertinaç i relapsa” i, com a tal, lliurada al braç secular -eufemisme de cremada-, amb confiscació de tots els seus béns, probablement l’explicació de la fixació de la Inquisició amb la família.
L’acusada acaba la seua confessió, segons diu l’acta de l’interrogatori, agenollada, amb efusió de llàgrimes i demanant vènia —és a dir, perdó— al tribunal. Això no impressiona gens el fiscal, que es mostra poc satisfet amb una confessió que considera incompleta i l’acusa de no haver delatat els pares.
“Et dixit que ella confessant no fonc interrogada per negun inquisidor de son pare ni de sa mare, y que, si fóra interrogada per algun inquisidor, ella confessant los acusaria encara que hagués sabut que l’endemà los haguessen de matar”, recullen les actes judicials sobre la resposta de Beatriu, contra qui s’utilitza una declaració de sa mare, de tres anys abans, per inculpar-la. Terroritzada, la nostra protagonista s’obsessiona en morir a la foguera.
Mentre està a la presó aconsegueix trencar l’aïllament -bàsic en el sistema inquisitorial per augmentar la indefensió i aconseguir confessions- gràcies a paper i tinta amagats al pal d’una granera. Així, manté correspondència amb el marit, però també amb els advocats.
Així, aconsellada, torna a declarar i aquesta volta ho confessa tot: des de “delictes” que ningú sabia perquè només la implicaven a ella, fins a implicar tothom: homes, dones, xiquets… tota la família. El pànic s’estén entre la comunitat conversa i fins i tot un lloctinent del tresorer del rei va a veure-la per saber si ha delatat la seua enamorada.
Després de dotze anys de persecucions i processos, finalment, el tribunal dicta sentència: un any i mig de presó i una multa de cinquanta lliures. Relativament ben parada, tenint en compte el que s’hi jugava.
Pledejadora fins al final
Beatriu Guimerà, malgrat la por i la persecució, no es rendiria ací. Anys més tard, juntament amb el germà Joan, amb qui es mantindrien units, iniciarien una sèrie de plets i súpliques al monarca -ara ja Carles V- per tal de recuperar els béns de la família embargats per la Inquisició. Açò no ho van aconseguir mai, si bé, el monarca ordenaria que li retornaren el que havia pagat en multes.
L’última notícia que n’ha quedat als arxius és està demanda el 1519, quan ja tenia 55 anys, sense que se sàpiga quan va morir o si mai va tornar a ajuntar-se amb el marit o casar-se de nou.
