Les vides de sants, místics i similars, una volta se’ls extreu l’àuria màgica que imposta la propaganda cristiana, sempre deixen un cert regust sinistre.
No és una excepció el personatge d’aquesta setmana, la beata i mística Margarita Agulló, els estigmes de la qual arribarien a ser famosos per tot Europa i que servirien per avalar i reforça el poder de l’arquebisbe de València del moment, Joan de Ribera.
Nascuda a Xàtiva el 1536 ha transcendit poc dels seus primers anys de vida, més enllà de que «tenint possibilitats de casar-se, les va rebutjar per abraçar la castedat de per vida», habitual en les hagiografies de sants.
Morts els seus pares es traslladaria encara adolescent a València, on residiria en un «beateri», una institució on s’acomodaven les dones que volien dedicar la vida a cultivar l’espiritualitat però que, per la raó que fora –que normalment era la manca de recursos econòmics- no podien ingressar a un convent.
Aquests beateris també estaven sota un control de les ordres religioses més laxe i s’hi prodigaven els casos de misticisme més extrem, amb visions, estigmes i altres manifestacions per l’estil, enmig de condicions de vida ascètica i càstigs físics autoinfligits. Unes pràctiques que podien arribar a tenir gran influència social, sobretot entre els pobres, però també entre moltes dones, que els veien com alternatives al matrimoni o el convent. Per aquests motius, eren vigilades de prop per la Inquisició, que temia la pèrdua del control absolut del relat religiós i l’efecte en importants capes de la població. No van ser poques les místiques i beates que van tindre problemes amb el Tribunal de la Fe en el seu camí cap a la santedat i la comunicació amb Déu.
No va ser el cas de la nostra protagonista, però. Agulló aviat va adquirir gran notorietat. Als vint anys prenia els hàbits franciscans terciaris i es dedicava a una «intensa vida de mortificació i virtut, edificant, amb açò, a totes les persones», segons es recull a la seua biografia de la reial Acadèmia Espanyola de la Història.
Els estigmes a les mans que lluïa, les experiències místiques i la seua dedicació als pobres li van donar una gran fama, fins i tot arreu d’Euopra, però l’estratègia de l’arquebisbe de València, Joan de Ribera, no va ser enviar-hi la Inquisició, sinó mantenir-la sota control i utilitzar la seua popularitat per justificar el seu propi poder, així que va ordenar que es traslladara a una casa prop del Reial Col·legi Seminari del Corpus Christi, a l’actual plaça del Patriarca de València, que llavors encara estava en obres.
El poder de Déu i del Cèsar
Joan de Ribera, en aquell moment concentrava tot el poder civil, militar i religiós del Regne de València, ja que va arribar a exercir simultàniament els càrrecs d’arquebisbe, patriarca d’Antioquia, virrei, capità general, president de l’Audiència i canceller de la Universitat.
Aquest enorme poder el va gastar amb que era la seua obsessió més malaltissa: el domini de l’Església Catòlica i la persecució de totes les heretgies i desviacions. En el context de l’onada de fanatisme generada per la Contrareforma, Ribera –a qui l’Església santificaria el 1960- atacaria durament les reformes protestants, però també seria un dels principals defensors de l‘expulsió dels moriscs, que succeiria el 1609, malgrat que s’havien convertit oficialment i obligada al cristianisme després del 1492.
Entre els seus plans estava també el control de les dones i va esforçar-se en crear una nova ordre religiosa imbuïda en el nou esperit combatiu. El seu projecte era fundar un nou convent a València sota la seua jurisdicció i dirigit per Santa Teresa de Jesús, projecte que aquesta va rebutjar.
Margarita Agulló, llavors, va ser el seu «pla B», ja que encara que no tenia el prestigi i la capacitat organitzava de la carmelita, tampoc tenia la seua independència.
El pla va començar a funcionar, sobretot, a partir de la mort d’Agulló –així s’assegurava definitivament que no podria contradir-lo- el 9 de desembre del 1600. És a partir d’aquest moment que comencen a publicar-se una sèrie d’obres atribuïdes a la nostra protagonista, però en realitat escrites i editades pel seu confessor, Jaume Sanchis, per ordre del mateix Ribera. Amb títols com «Método que guardaba en contemplar la Pasión y Muerte de N. Señor Jesucristo», «Preparación que hacía para recibir al S. Sacramento, ofertorio y gracias después de recibido» o «Cánticos y alabanzas de Dios Nuestro Señor», són totes posteriors al 1600, encara que el títol més sospitós és l’anomenat «Copia de algunas cartas o billetes que la Sierva de Dios Sor Margarita Agulló escribió de su propia mano al Excelentísimo Señor don Juan de la Ribera, Patriarca de Antioquía y Arzobispo de Valencia». No aconseguirien la importància i perdurabilitat dels escrits de la seua coetània Teresa de Jesús. Tampoc prosperaren els intents d’iniciar la causa de canonització.
La campanya propagandística culimnaria el 1605, quan Ribera ordenà l’exhumació del seu cos «incorrupte» i traslladar-lo al recentment inaugurat Reial Col·legi Seminari del Corpus Christi, actualment més conegut com el Col·legi del Patriarca, on encara hi reposa.
