La setmana passada vaig voler dir alguna cosa sobre l’actualitat del moment: la barrancada del 29 d’octubre. Vaig parlar d’algunes qüestions generals que afecten la prevenció de les inundacions i d’altres catàstrofes naturals. Entre elles hi havia la de les alarmes prèvies. Tothom està d’acord que no van funcionar i que aquest error va agreujar les conseqüències. Al marge de les circumstàncies concretes que s’hi van donar, jo posava sobre la taula un problema general. O dos. Primer, que no sols algú ha d’activar l’alarma, sinó que cal tenir clar «què cal fer quan sona». Segon, el de la necessitat d’un «consens previ: que si la previsió falla i l’alarma es queda en falsa alarma, no ens hi girarem contra aquella decisió», contra la decisió d’activar-la.
A la pregunta sobre què cal fer quan sona una alarma, la primera resposta és òbvia: obeir-la. No sempre obeïm les alarmes o els avisos. No som disciplinats, ho hem de reconèixer. Ara bé, parlar d’indisciplina em sembla ara excessiu, perquè el problema és més complex, no només és una qüestió idiosincràtica. Obeir de manera eficaç una ordre —fer cas d’una advertència, en definitiva— exigeix que l’ordre siga clara i precisa. Què n’hem de fer, d’una alarma?
Pocs dies després d’aquells comentaris, m’he vist involucrat en una situació d’alarma, en un altre context. Dissabte passat vaig anar a l’Auditori de Torrent a una funció. Els ballets de Kíev representaven El lago de los cisnes, de Txaikovski. Us recomane visitar aquest auditori, sobretot per l’excel·lent acústica. És tan bona que fins i tot és massa bona per a un espectacle de dansa, perquè el trepig dels ballarins sobre les taules arriba amb excessiva nitidesa inclús al fons de l’amfiteatre, al pis de dalt on jo em vaig acomodar. No em cansaré mai de lloar l’acústica de la sala, com mai no em cansaré de blasmar l’arquitectura de l’edifici. El cas és que discorria ja l’últim acte i tot anava com una seda. Aleshores, de sobte, va sonar una alarma. No hi havia dubte: era una alarma de l’edifici, i sonava a dins de l’edifici. En disparar-se l’alarma, jo em vaig sentir obligat a alarmar-me. Però vaig observar que aquest no era el sentiment general de la sala. Els ballarins continuaven evolucionant en l’escenari, cosa que diu molt a favor de la seua professionalitat. I el públic, també molt professional, es va mantenir igualment impàvid. No vaig observar el més petit moviment d’inquietud, ni cap remor. Potser eren habituals de l’auditori i sabien que l’alarma es dispara cada dos per tres? Jo discrepava amb la majoria i vaig abandonar la sala, per si de cas. Això sí, vaig eixir sense perdre la calma, sense cridar i sense córrer ni espentar ningú. La veritat és que no hi va caldre, perquè jo, amb les persones que m’acompanyaven, vam ser els únics a fer-ho. Una vegada fora, vaig preguntar a una acomodadora:
—Això és una alarma?
—Sí —em contesta tranquil·lament.
—Aleshores, ens alarmem o no?
—Els companys han anat a veure què passa —em diu sense perdre l’aplom.
Quan arribe a la planta baixa, l’alarma s’atura. Pregunte a altres acomodadors i no puc aclarir què ha passat. Era una falsa alarma. Però ja no torne a entrar a la sala: he fet el ridícul i no vull exposar-me a sentir alguna rialleta sardònica. Si he de ser honest, he de confessar que no vaig lamentar perdre’m el final del ballet. La companyia només tenia de Kíev el nom. Fins i tot pense si en la meua reacció va influir l’alarma estètica davant del que veia i sentia.
Va ser una reacció exagerada? Segurament, sí. Perquè ningú més no va reaccionar d’aquesta manera. Ningú. Hi ha pel mig, és clar, la meua deformació professional. Quan m’instal·le en algun espai concorregut, el primer que faig és situar-me en relació amb els anomenats mitjans de protecció contra incendis. Busque on són les eixides d’emergència, el recorregut que em caldria fer per arribar-hi, etc. Els arquitectes estem absorbits per la normativa, que a l’estat espanyol és molt exigent i complexa. Avui els arquitectes s’ocupen, sobretot, d’aquestes qüestions. En el cas de la protecció contra incendis, cal justificar les longituds dels recorreguts d’evacuació, el nombre de portes d’eixida, la posició dels extintors, el còmput de l’ocupació de persones en cada espai, la resistència al foc dels materials i mil paràmetres més. Sovint cada arquitecte interpreta l’articulat d’una manera, després l’arquitecte del municipi en discrepa i el del municipi veí també, però en un sentit diferent.
Una de les mesures de protecció és precisament l’alarma acústica. Però de què serveix una alarma si no en fem cas? Sabem què hem de fer si sona una alarma? Ho sabien els acomodadors de l’Auditori de Torrent? Què fem quan sentim l’alarma d’un cotxe o d’una botiga, o fins i tot d’un habitatge veí? No res. Esperar que la desactiven i resar perquè siga aviat, perquè sabem que aquestes alarmes poden sonar durant hores, incansablement, per a la nostra desesperació. La proliferació de senyals acústics de tota mena esmussa la sensibilitat del ciutadà de cara a reaccionar-hi. D’entrada, caldria diferenciar clarament les alarmes que alerten sobre un perill per a la seguretat de les persones d’aquelles que alerten d’un perill sobre la seguretat de la propietat privada. No haurien de sonar igual. La de l’Auditori de Torrent sonava com la d’un cotxe. Per què n’hauríem de fer cas, si estem acostumats a sentir-les? La sirena d’una fàbrica és inconfusible i sabem interpretar el seu significat. També distingim les sirenes d’ambulàncies, bombers i policia —diferents entre elles— i sabem què fer-ne: apartar-nos i deixar-los passar. Distingim el clàxon d’un cotxe —diferent del d’un camió o un autobús—, encara que poques vegades s’usen per a alertar d’un perill, sinó per a comunicar l’opinió que tenim dels altres conductors i vianants. En canvi, a pesar que les sintonies de les alarmes són molt variades, no diferencien les situacions d’alarma. I, sobretot, no ens diuen què n’hem de fer. Jo, innocentment, l’altre dia, vaig creure que havia d’abandonar la sala.
