Sense exagerar es podria dir que Carmelina Sànchez-Cutillas és la Jane Austen valenciana. I clar, com la literatura i cultura valencianes no són les angleses i enlloc de difondre’s pel món, tot just malden per no desaparèixer, doncs la nostra protagonista de la setmana a penes és una desconeguda fins i tot en el seu país, fora de certs cercles més intel·lectuals. Perquè, Sànchez-Cutillas, com Austen -i tantes altres al llarg de la història-, va patir ser dona en una societat patriarcal, però a ella, a més, se li va sumar ser valenciana en una «Espanya Imperial».
Nascuda accidentalment a Madrid i passats els primers anys –també accidentalment- a Barcelona, la família de Carmelina es trasllada definitivament a València quan ella encara és una xiqueta i també passaria els estius a Altea, la dada biogràfica més famosa. La data del seu naixement també ha suscitat controvèrsia. Ara se sap que va ser el 23 de juny del 1921, però durant molt de temps ella deia que era el 1927 –fins i tot havia esborrat la data del DNI-, segurament per quedar-se també «fora del temps» en el sentit més estrictament cronològic. «Estava prohibit preguntar-li quants anys tenia», recordaria la seua neta en un documental dedicat a la seua figura.
De família burgesa, va criar-se en un ambient culte, religiós i molt polititzat. El pare era republicà progressista i la mare conservadora catòlica, ambdós militants actius, però que mai discutien per aquest motiu, ni tan sols en els tensos anys de la Guerra Civil. Però el familiar que més va influir en la jove Carmelina va ser el seu iaio, el jutge d’Altea i historiador i folklorista local Francesc Martínez -i traductor al valencià del Quixot de Cervantes-, qui li va encomanar la seua passió pels llibres, la història i el valencià, ja que a casa d’ella es parlava en castellà, com era habitual en les famílies benestants de València de l’època (bé, aquesta part potser tampoc ha canviat tant).
Va ser el iaio també qui la va animar a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València i la va introduir al món cultural de l’època, ben reduït i pobre en els anys grisos de la primera dictadura franquista. Malgrat no acabar la carrera, comença a col·laborar amb el diari Levante amb articles de tema històric i literari, a més de preparar els seus primers assaigs, centrats sobretot en personatges medievals com Jaume I, Isabel de Villena o Pere el Cerimoniós, que arriben a finals de la dècada del 1950.
Llavors, ja feia temps que Sànchez-Cutillas havia parit quatre fills i a les seues inquietuds literàries i intel·lectuals havia de sumar-hi les obligacions de mare i esposa de l’època. «Ara no puc perquè haig de parar la taula i amanir el rostit (…) jo també estic cansada», escriuria en un dels seus poemes.
De fet, aquests encara arribarien més tard que els assaigs i fins el 1964, amb 43 anys, no publica el primer poemari, «Un món rebel», que la situa com una de les veus més potents de la generació d’escriptors valencians que mantindrien viva la tradició literària en llengua pròpia en la llarga i terrible nit feixista per tal que la següent generació –la de la Transició- poguera agarrar el testimoni per fer possible l’eclosió de finals dels 70.
La generació de la nostra protagonista tindria el trist i dur paper de mantenir viva la brasa de la llengua en els pitjors moments, sempre «fora de temps» i, potser per això, centraria els seus estudis històrics en una època on no calia amagar-se ni demanar perdó per ser valencià.
A la dificultat de ser valenciana cal sumar-hi, com déiem, el de ser dona. Sovint és l’única en el xicotet món cultural de l’època i encara que ella es definiria com «una dona que feia el que volia», després matisava «bé, el que podia, estant casada amb un home molt medieval» (com a medievalista, sabria del que parlava).
Malgrat ser avançada al seu temps –sempre «fora de temps»- i tenir més opcions que la majoria en aquella època –fumava, conduïa o, fins i tot, entrava sola a llibreries- les dificultats de ser dona i, sobretot, les obligacions que comportava marquen bona part de la seua obra poètica: «Torcar la pols cada matí / és el silici que portem/ sobre la carn, i ens dol vivíssim / i molt aspre. I jo, per consolar-me, / només per consolar-me, penso / que també podria ésser el ferm / motiu de la nostra rebel·lió».
Escriptora «d’una sola obra»
El 1976 arriba el seu gran moment literari, amb la publicació de la seua primera i única novel·la, «Matèria de Bretanya» que de seguida es converteix en un èxit de públic i en una obra cabdal per a la recuperació literària del valencià.
Amb tot, l’èxit de la novel·la –una obra d’autoficció en una època en què el gènere ni tan sols existia- no es convertiria en l’inici d’una carrera literària.
L’escàs èxit i cert silenciament dels seus nous poemaris i les tasques de cures la van apartant de la vida cultural, «No estava per escriure, amb l’home delicat, cuidar la mare…», explicaria més tard en una de les darreres entrevistes. També nota el pes del cansament i desencís. «Estàs cansada de ser dona?», escriuria també.
Ja al segle XXI tornaria a tenir certa presència pública, a partir d’alguns reconeixements i homenatges, encara que llavors el problema era ja l’edat, no en el sentit de salut, sinó de percepció. «Sense els llavis pintats i pentinada, no eixia de casa. I no li agradava res que li feren fotos», recorden les netes en aquell documental. I açò que, en el seu cap, era sis anys més jove.
Finalment, amb 87 anys –o 81, com es vulga- moriria a València el 22 de febrer del 2009.
