Aquesta setmana tornem a fer trampes a la sèrie i aquesta vegada per partida doble. Potser és un senyal que la idea s’està esgotant. O potser és que quan veus una bona història, aquesta s’ha d’explicar encara que l’excusa siga feble. I és que si la setmana passada, amb Eduardo Garcia, vam dedicar el Personatge a un valencià que tot just havia nascut ací, ara us portem la història d’algú que va nàixer molt lluny, però va morir a Sagunt. I per acabar-ho d’adobar -ja s’ha avisat que era una doble trampa- es tracta d’algú a mig camí entre la història i la llegenda, un poc com Ezme o Pep de l’Horta, que també han tingut un lloc a la sèrie.
En aquest cas explicarem la història d’Asbité, una princesa africana de la zona de Marmàrica, situada a la frontera entre els actual Egipte i Líbia, al segle III a.C. Era la filla de Hiarbas, rei de Getulia, poblat pels garamants, un poble d’ascendència amaziga, coneguts pels seus complexos sistemes de rec en el desert i la seua estirp de dones guerreres.
I ací és on entra, precisament, la nostra protagonista. La principal -i pràcticament única font- de l’existència d’Asbité és l’escriptor romà Silius Italicus, que va publicar una crònica de la Segona Guerra Púnica -que va enfrontar romans i cartaginesos- en vers, sent l’únic poema llatí conservat íntegrament.
El relat d’Italicus és, òbviament, de part. En la seua descripció de la nostra protagonista no només hi ha el biaix cultural i patriarcal, sinó el fet que es trobaven en bàndols oposats, ja que els garamants eren aliats dels cartaginesos. En la seua descripció, i com era habitual en els historiadors clàssics, mescla sense problemes la realitat amb la llegenda, els mites i la ficció purament inventada, fins al punt que hi ha fonts que consideren Asbité com un personatge totalment fictici.
Italicus – i ja no ho repetirem més, ja que totes les cites seran d’ell- la descriu així “Asbité no havia conegut home i, sempre sola en la seua cambra, havia passat la seua joventut caçant en el bosc. Les seues mans no havien conegut la delicadesa de la cistella de la llana ni havien manejat el fus; preferia a Diana, les espessors, esperonar esbufegants corsers i abatre bèsties salvatges”.
I aquesta princesa no estava sola en la seua preferència per la cacera i les armes. Hi havia entre els pobles del nord d’Àfrica una rica tradició de dones guerreres -els grecs asseguraven que les amazones procedien d’aquesta zona- expertes en l’ús de la javelina, la destral de doble fulla, la pelta, o escut en forma de mitja lluna, i el carro de combat o Biga -un carro de dos cavalls i una de les armes més efectives característiques d’aquests pobles.
Unes dones guerreres que els romans descrivien -entre l’horror i la curiositat ja que aquestes coses eren de bàrbares, una romana mai les faria-, com seguidores de Diana, la deessa verge de la cacera, el món animal i els llocs salvatges, o quina fora la seua equivalent africana. I ací, potser cal fer un apunt, a risc de ser massa presentista. I és quan els romans parlen de “verges” o més concretament que “no han conegut cap home”, no es pot descartar el lesbianisme. I més si tenim en compte que entre les llegendes de Diana n’hi ha una on mata una de les seues seguidores per haver tingut sexe amb Júpiter -qui era el seu pare-, obviant que per poder-la seduir, Júpiter s’havia transformat en… Diana! La interpretació cristiana posterior ho explica per una defensa a ultrança de la virginitat, però realment, pareix més aviat una altra cosa.
Cap a Sagunt falta gent
Tornant, però, a Abisté, ella i la seua columna de guerreres s’enrolen en l’expedició d’Hanníbal que vol destruir Roma fent passar un exèrcit per terra a través dels Pirineus i dels Alps. En aquell moment, la Península Ibèrica era el principal escenari bèl·lic de la guerra per la Mediterrània que lliuraven romans i cartaginesos. Tot just deu anys abans, un altre protagonista de la sèrie, Orissó, havia derrotat i mort el pare d’Hanníbal prop d’Elx, gràcies a l’invent del bou embolat.
Ara, Hanníbal pretén acabar amb el problema d’una vegada per totes i enfila, seguint més o menys el recorregut de l’actual AP-7 cap a Roma, partint des de Cartago Nova, actual Cartagena.
Entremig, però, es troba un obstacle inesperat: la ciutat d’Arse, que els romans anomenarien Saguntum, poblada pels edetans i famosa per les seues imponents muralles.
Els edetans són aliats de Roma i estan protegits pel Tractat de l’Ebre, així que esperen ajuda i decideixen resistir. Per la seua banda, Hanníbal no es pot permetre deixar una fortificació enemiga a la seua rereguarda i confia en els tresors saguntins per pagar les tropes mercenàries que l’acompanyen. I el 219 aC. comença el que la història ha anomenat com el Setge de Sagunt.
Per a desesperació dels cartaginesos, el que s’albirava com una victòria ràpida i fàcil s’encalla en un setge llarg i costós, amb importants pèrdues de vides humanes. Els saguntins demostren una gran capacitat de resistència i les batalles són cruentes i sagnants.
El combat
És en això que la nostra protagonista guanya importància en el relat d’Italicus: “Reconeixible amb la indumentària del seu país, els seus ondulats cabells arreplegats per darrere amb el regal de les Hespérides [un fermall d’or], el seu costat dret al descobert i disposat per al feroç combat, el braç esquerre radiant amb el seu pelta del Termodont que la protegeix en la batalla, conduïa el seu carro fumejant en veloç carrera. Una part de les seues companyes la segueix darrere en bigues; l’altra a lloms de cavalls”.
La batalla guanya en ferotgia i les guerreres garamants fan estralls en l’enemic, gràcies a la precisió de les seues javelines i potència dels carros. Un mercenari cretenc que lluita amb els saguntins, Mopso intenta escapçar l’ofensiva travessant Asbité amb una fletxa. Harpe, la conductora del carro, posarà el seu cos per salvar-la i se sacrificarà.
La descripció que es fa a la crònica de la desesperació d’Asbité per la mort de la seua companya s’ha comparat amb els plots d’Aquil·les per la mort de Patrocle a la Ilíada, una de les escenes més gais de la literatura clàssica i que reforça la nostra teoria sobre la veritable “virginitat” d’aquestes amazones.
Amb set de venjança, una Asbité sense control matarà dos fills de Mopso, qui, pres de la desesperació, opta pel suïcidi.
La batalla, però, està lluny d’acabar-se. Quan els saguntins, presos pel pànic estan optant per refugiar-se darrere les muralles, entra en joc Teró, sacerdot d’Hèrcules, qui els arenga un encés discurs: “Detingueu-vos, soldats! Aquest enemic em pertany. Detingueu-vos, a mi m’està reservada la glòria de tan gran contesa! Aquest braç bastarà per a expulsar als cartaginesos de les muralles i cases de Sagunt. Vosaltres, els meus soldats, només heu de contemplar aquest espectacle. Ara bé, si una por atroç us arrossega a tots a la ciutat, quin fet més vergonyós!, tanqueu les portes i deixeu-me només”. Tot apunta que, per aquest sacerdot, a l’igual que pel cronista romà, açò de lluitar -i perdre- contra un exèrcit de dones era terriblement vergonyós.
Aprofitant l’encegament d’Asbité, que ha quedat massa avançada, Teró “d’un salt, va tancar el pas a Asbité i la colpeja amb el seu garrot a la meitat de les temples. Els cervells que van saltar del crani rebregat van esguitar les ardents rodes i els frens embullats pels cavalls estarrufats. Afanyant-se a presumir de tal massacre, arrabassa la destral a la jove reina i li talla el cap quan queia del carro”.
Després, clavarà el cap de la nostra protagonista d’una pica i saquejaran el seu carro, símbol militar, però també reial.
La venjança d’Hanníbal
La història, però, no acaba ací. Explica Italicus que el cartaginès, emportat per la ràbia va aconseguir no només rescatar el cos i el carro de la seua aliada, sinó també Teró, a qui va donar mort de forma terrible i va negar-se a soterrar-lo, deixant el seu cos esbudellat a les portes de Sagunt a mercè dels gossos i els voltors.
En canvi, Asbité seria incinerada de la forma canònica de l’època, rebent els honors que li pertocaven com a guerrera i princesa.
La resa, ja és història, com aquell qui diu. Encara que sempre barrejada amb la llegenda. Finalment, Sagunt o Arse va acabar caient, però els seus habitants, tement la venjança d’Hanníbal van preferir immolar-se en una immensa pira abans que caure en mans de l’enemic. Abans també, havien reunit tot el tresor de la ciutat i l’havien fos en una sola figura i amagat de forma tan eficient que mai s’ha arribat a trobar; deixant els seus assaltants amb un pam de nas. I, per cert, l’ajuda romana que esperaven els saguntins mai va arribar, malgrat els huit mesos que va durar el setge. Per allò dels qui confien que aliant-se amb grans imperis es trobaran més segurs.
I, tornant a la nostra protagonista, Vicente Blasco Ibáñez va convertir Asbité en un personatge de la seua novel·la Sónnica la cortesana, a qui imagina amant d’Hanníbal. Una teoria que segur que no convenç gaire després d’aquest article.
