Hi ha alguna cosa profundament malalta en una societat que colpeja els seus docents i, després, s’asseu a jutjar-los des de darrere d’una pantalla, amb la tranquil·litat de qui creu tindre sempre la raó.
Pense en l’agressió física que ha patit un gran amic i docent a la nostra ciutat, Alcoi, i torne inevitablement a Matar un rossinyol (1960, Harper Lee). No sols per la injustícia, sinó per aquella veritat tan senzilla i tan difícil de posar en pràctica: abans de condemnar algú, caldria intentar posar-se en la seua pell i caminar una estona amb les seues sabates. Hui, massa sovint, el docent ocupa el lloc d’eixe rossinyol: algú que intenta aportar coneixement, ordre i sentit, i que acaba convertit en objecte de sospita, de burla o de menyspreu.
Se’ns jutja amb una lleugeresa dolorosa. Es diu, quasi com una consigna buida, que tenim moltes vacances, com si ensenyar s’acabara quan sona el timbre. Com si no existiren les vesprades corregint, les nits preparant classes, els caps de setmana pensant materials o els festius buscant la millor manera d’arribar a alumnes cansats, brillants, fràgils o desorientats. Com si la docència fora només allò que es veu. Com si darrere de cada classe no hi haguera un treball callat, constant i invisible que sosté, dia rere dia, tot el que passa dins l’aula.
I, mentrestant, l’administració ens demana cada vegada més burocràcia, que ens furta temps per a preparar, acompanyar i crear. Hi ha una manera molt eficaç d’apagar una vocació sense necessitat d’alçar la veu: cobrir-la de papers. No cal cremar llibres per a entrar en Fahrenheit 451 (1953, Ray Bradbury); n’hi ha prou amb llevar temps i calma a qui té la responsabilitat de transmetre els coneixements.
L’escola, a més, no pot carregar a soles amb tot. Massa vegades se la tracta més com un espai de custòdia que com una vertadera comunitat d’aprenentatge. I no ho dic per a culpabilitzar les famílies, moltes d’elles atrapades en jornades laborals impossibles, sinó per a recordar una evidència que sovint oblidem: educar només és possible des de l’aliança. La família, l’escola i la societat haurien d’anar de la mà. Quan això falla, el docent queda massa sovint desemparat davant d’un desgast que no li correspon només a ell.
Això, de fet, no passa només dins dels centres educatius. També ho veiem a l’hospital, a la finestreta, en una botiga o en qualsevol lloc on hi haja alguna persona treballant de cara al públic. S’ha estés una forma de trista arrogància, una manera d’exigir-ho tot i d’agrair cada vegada menys. Com si atendre no fora ajudar, sinó servir. Com si la paraula “gràcies” haguera deixat de tindre valor.
De vegades pense que este deteriorament no és només educatiu ni polític, sinó també antropològic. Durant segles vam aprendre dins del cercle, al voltant del foc, escoltant els ancians i mirant-nos a la cara. Així es transmetien l’experiència, les normes i la memòria compartida. Hui, després de l’escriptura, de la impremta i, finalment, de la pantalla, tenim accés infinit al coneixement, però hem perdut part de l’escolta. Estem hiperconnectats i, al mateix temps, molt sols. Mirem més el mòbil que els ulls de l’altre i, quan es debilita eixa mirada compartida, també es debilita l’empatia.
Per això el que ha passat ací, a la nostra ciutat, no és només un cas aïllat. El docent representa encara aquella figura que intenta transmetre un límit, una paraula i una manera d’estar en el món. I el que sovint troba davant no és només un individu desbordat, sinó també una cultura que confon l’autoritat amb l’abús i que respon a la frustració amb agressivitat.
Potser per això també ens inquieta tant una distòpia com Soylent Green (1973, Richard Fleischer): perquè ens mostra una societat que acaba devorant-ho tot, fins i tot a si mateixa. A voltes em pregunte si no estem començant a fer una cosa semblant amb l’educació: consumir la vocació dels docents, esprémer el seu temps, desgastar la seua energia i retornar-los, a canvi, sospita, solitud i desemparament. I el més perillós, com en totes les distòpies, no és només la duresa, sinó el costum. El moment exacte en què allò intolerable deixa de commoure’ns.
No vull acabar des de la desesperança. Perquè, malgrat tot, continue creient en l’ésser humà. Continue creient en l’alumnat que agraïx, en la família que acompanya, en el company que sosté, en la paraula justa dita a temps, en l’escola com un dels últims espais on encara es pot sembrar alguna cosa bona. Continue creient que no tot està cremat, que no tot ha sigut triturat, que no tota la cançó del rossinyol ha sigut apagada.
Tal vegada encara estiguem a temps d’apagar altres focs, de deixar de consumir-nos els uns als altres, de recordar que ensenyar és una de les formes més nobles de cuidar el futur. Potser, encara puguem tornar a posar-nos, de veritat, en les sabates de l’altre.
I tal vegada la pregunta no siga només quina escola estem deixant per a les generacions futures, sinó quina part de la nostra humanitat estem disposats a salvar abans que el destí, de veritat, ens arrossegue.
Elisa Beneyto Gómez és doctora en Història i professora de Geografia i Història a l’IES Pare Vitòria d’Alcoi.
