Fa unes poques setmanes, vaig llegir en la premsa que havien tret a subhasta una pintura de Josep de Ribera: Sant Sebastià atès per santa Irene i la seua criada. Alguns dies més tard, una altra nota de premsa informava de l’adjudicació i del preu: 90.750 euros. Naturalment, no es tracta de la pintura, prou coneguda, que hi ha al Museu de Belles Arts de València. Encara que la notícia no ho aclaria, se subhastava una de les nombroses còpies que existeixen d’aquesta obra. En el seu dia, Anna Moner, en Diari La Veu, va dedicar un dels episodis de Tresors del País Valencià, vídeo inclòs, a la pintura conservada en el Museu de Sant Pius V, en la qual ja es feia referència a l’existència de múltiples rèpliques.
Subhastada per Setdart
Desvetllat el record d’aquest quadre, que en altres ocasions havia contemplat al Museu, hi he passat un moment per reveure’l. Si en teniu l’ocasió, el trobareu en la planta primera. No sé qui s’haurà adjudicat la pintura subhastada. Sembla lògic suposar que el mateix Museu no hi haurà licitat. Si ja en té una, per a què en voldria una altra? Ara bé, si la decisió del Museu depengués de mi, jo l’hauria comprat. No estic al corrent de la cotització de l’art de Ribera, però noranta mil euros em van semblar una ganga. Són composicions idèntiques, però l’execució no serà igual, i m’hauria agradat comparar-les, una al costat de l’altra. Les reproduccions, sobretot pel que fa als colors, són poc fidels.
Museu de Belles Arts de València
Em pregunte si aquesta del Museu és l’original, o si l’original és l’altra, la que acaben de subhastar. De la informació disponible, no n’he tret l’aigua clara. El prospecte de la casa de subhastes parla de «réplicas autógrafas», entre les quals menciona la del nostre Museu de Belles Arts, «de calidad análoga» a la de la pintura subhastada. Ribera va pintar nombroses composicions diferents del martiri de sant Sebastià, com molts altres pintors de l’època, perquè es veu que el tema tenia molta eixida. I també en va fer moltes rèpliques de la mateixa composició, és a dir, còpies idèntiques o gairebé, pràctica habitual en el seu taller. Bé li calia viure i pagar deutes, que en tenia molts. En aquella època era impensable objectar-hi res. Si un client desitjava un sant sebastià, tant li era un «original» com una «còpia». Volia un sant sebastià de més o menys qualitat, d’acord amb una relació qualitat-preu raonable, com diem ara. Per a nosaltres, en canvi, abans de fer un judici sobre l’obra, volem assegurar-nos de la seua autenticitat. No volem que ens facen passar gat per llebre.
Aleshores, de les dues que comentem, quina és l’original? La més antiga? O la millor? Davant de les dues rèpliques, quina diré que és la bona? I encara sort que parlem de dues «réplicas autógrafas», «de calidad análoga». Totes dues obres són del mateix Ribera i totes dues poden ser considerades «originals». Una altra cosa seria si ens informassen que una d’elles no és autògrafa, sinó de la mà d’un subaltern del seu taller. Aleshores ja tindríem un criteri per a decidir quina és la bona: la pintada per la mà del mestre. Més clar seria l’afer si els especialistes ens diguessen que la rèplica ni tan sols va eixir del taller de Ribera sinó d’un taller anònim de la competència. I més senzill encara si descobrissen —Déu no ho vulga— que es tracta d’una falsificació elaborada per la mà d’un artista contemporani nostre, a qui negarem indignats el nom d’«artista», tot i que la seua perícia ens pot haver enganyat durant dècades. Hem vist vergonyosos fraus d’aquesta mena i tremolem només de pensar que en les nostres pinacoteques potser s’hi amaguen moltes «obres mestres» que ningú no ha estat capaç de desemmascarar.
El pitjor de tot no és el frau en si, sinó que «pot produir delicades crisis en les idees artístiques de molts ciutadans», com diu Joan Fuster en una entrada del seu diari: «en la nostra apreciació de l’art del passat —i, ai!, de l’art del present— hi ha molt de prejudici arqueològic. Al costat de la superstició del museu hem de posar la superstició de la firma.» En aquesta nota, Fuster prolonga la seua reflexió sobre l’art del nostre temps i sobre el tema de l’originalitat, però la qüestió de les falsificacions en l’art, de la qual parteix, apunta en moltes altres direccions. A més, no afecta exclusivament la pintura sinó totes les arts. També la literatura, la música. L’arquitectura en té una derivació particular, al marge de l’interès crematístic de l’estafa: la polèmica sobre els criteris de restauració dels edificis, entre la reproducció mimètica i la intervenció audaç.
Parlem de falsificacions, però també de falses atribucions o altres relliscades erudites. La mistificació ens situa en un terreny inestable, per on convé transitar amb precaució. És un torpede en la línia de flotació de la cultura moderna occidental. Caldria assenyalar els falsificadors de moneda com als pitjors enemics de la societat. L’alternativa seria reconèixer-los el mèrit de deixar en evidència la mentida. No és només que poden fer-nos caure en un dolorós ridícul personal, sinó que desarticulen els nostres conceptes i judicis estètics més ben fonamentats. «Que és com afegir la mofa a la befa», diu Fuster amb precisió.
