Llegir el llibre m’ha fet pensar en la frase aquella d’Eduardo Galeano que “el futbol és un ritual de sublimació de la guerra”. Però ací, enlloc de xutar una pilota, pujant una muntanya.
Sí, té molt aquest element. El Cerví, que va ser l’Everest del segle XIX, té tot d’històries que fan pensar en una guerra. Edward Whymper va acabar sent el primer en pujar-hi, però el seu principal obstacle va ser el seu guia, que era italià i li donava informació falsa per beneficiar una altra expedició italiana que volia arribar al cim abans.
I després, amb l’Himàlaia la història torna a començar, amb els francesos coronant el primer 8.000, l’Annapurna i convertint-ho en tota una gesta patriòtica, que a més els va ajudar a superar el trauma de la II Guerra Mundial. Però el que comptava no era quina persona pujava primer al cim, sinó quin país ho feia.
En algunes entrevistes m’han comparat la història de l’himalaisme amb la cursa espacial, amb un Hillary que seria un Armstrong abans d’Armstrong i les muntanyes com una espècie de planetes interiors de la Terra.
Parlant de la cursa espacial, em va sorprendre que la URSS no entrés en aquest joc de competició, mentre que en altres espais, com les Olimpíades o la mateixa cursa especial, va apostar-ho tot.
Per als soviètics la muntanya va ser una conquesta interior més que una pugna amb l’exterior com podien ser-ho les Olimpíades. Tenia més a veure amb la conquesta de la natura que va suposar la URSS que es podria resumir amb aquella frase de Lenin que deia que el comunisme era igual a sòviets més electricitat.
També, els soviètics van teoritzar un alpinisme socialista que havia de ser antagònic al burgès. Si un era un esport individual, l’altre havia de ser col·lectiu, així que a les ascensions hi pujava tanta gent com fora possible, a vegades fins i tot milers. Si un era fútil, l’altre havia de ser útil, s’havia de pujar a la muntanya per alguna cosa: instal·lar-hi una estació meteorològica o convèncer els pobles del Caucas que allí no hi vivia cap Déu.
“El Papa Lleó XIII programa la instal·lació de creus a les muntanyes més emblemàtiques d’Itàlia i després es va estendre a altres països catòlics”
Al nostre país qui segurament ha fet un ús propagandístic més intensiu del muntanyisme ha estat l’Església. És impossible pujar cap muntanya sense trobar-se una creu o una Marededéu al cim.
Sí, açò neix a inicis del segle XX, amb el Papat de Lleó XIII que programa la instal·lació de creus a les muntanyes més emblemàtiques d’Itàlia i després es va estendre a altres països catòlics. Veníem d’un segle de secularització i en certa forma volien deixar clar que “som ací encara”, marcar territori i recristianitzar el paisatge.
Però així com aquests símbols es col·loquen, també es vandalitzen. Totes les ideologies volen instal·lar els seus símbols dalt de les muntanyes i hi ha una pugna constant.
Les muntanyes són llocs on molt sovint les fronteres queden desdibuixades. Fins i tot, on la presència de l’estat és molt dèbil i jo diria que el sentiment nacional dels que les habiten és més feble, sempre terres de frontera, amagatall, contraban… No hi ha certa contradicció en el fet de convertir-les en símbols nacionalistes?
Tenzing Norgay, el company de Hillary a la primera ascensió a l’Everest, sempre deia que mai a ningú li havia importat si era nepalès, tibetà o indi fins que va pujar l’Everest. Llavors era súper important donar-li un passaport. Tens raó que molts grans cims, com el mateix Everest o el Cerví, són binacionals, però enlloc de ser un punt de retrobament ho són de confrontació.
“Tenzing Norgay, el company de Hillary a la primera ascensió a l’Everest, sempre deia que mai a ningú li havia importat si era nepalès, tibetà o indi fins que va pujar l’Everest”
Al llibre et refereixes a l’Everest com un speaker’s corner global. Un punt on qualsevol causa o ideologia intenta dir la seua i poses molts exemples de persones -dones, negres, trans, discapacitades, veganes…- que van pujar a l’Everest per dir “he pujat perquè la meua comunitat, que mai ho havia fet, veja que es pot”. És potser un motiu que justificaria pujar-hi?
En un mateix dia de la temporada d’ascensions, a l’Everest hi pot pujar una dona que vol celebrar el 50 aniversari de la independència de Bangla Desh, un militar britànic que vol homenatjar els escaladors del seu país morts en altres intents i un maoista nepalès que vol recordar el seu pare. La idea que no en trec és que no ens basta pujar per pujar un cim, necessitem que la gesta transcendisca, que pareix que li donem un sentit. Malgrat el nostre racionalisme de fills de la modernitat, seguim veient les muntanyes com aquell espai on viuen els déus i en certa forma n’ha de quedar alguna cosa.
I té un punt contradictori, perquè quan et prepares la motxilla vigiles molt de no portar-hi res prescindible, i d’acord que una bandera no pesa gaire, però no deixa d’ocupar un espai i a la muntanya no et farà cap servei.
Personalment, una de les persones que em generen més contradiccions en el muntanyisme és Kilian Jornet, per una banda no puc deixar d’admirar-ne les gestes i a més té un discurs de defensa de la natura molt potent, però per l’altra, tot el que fa, és com contradictori amb aquest discurs.
Jornet és una definició de manual del muntanyisme neoliberal: pujar i baixar com més ràpid millor, més cims amb menys temps, rapidesa, eficiència… són valors que encaixen amb la ideologia neoliberal i que en certa forma són antimuntanya, perquè no deixen que t’envolte. Quan abans acabes i marxes, millor.
Per altra banda, signifiquen que estem al final d’alguna cosa. Després de 200 anys de muntanyisme ja s’han pujat tots els cims, després totes les cares nord i totes les hivernals… l’única gesta que queda per fer és la de la velocitat. I si vols tenir visibilitat, atenció mediàtica imprescindible per poder-t’hi dedicar professionalment, passar als llibres d’història, etc. ho has de fer així, no en queda altra. Potser simplement és gent que ha nascut a l’època equivocada.
“Hi ha una agència de viatges que el seu lema és ‘Everest per a tothom’. I és cert, no és una muntanya tan tècnica i si t’hi pugen, pràcticament qualsevol pot pujar-hi”
Parlant de muntanyisme neoliberal, al llibre expliques que pujar l’Everest ja només és una qüestió de diners, que tothom pot fer-ho si pot pagar-ho. Se li pot seguir dient muntanyisme?
Hi ha una agència de viatges que el seu lema és: “Everest per a tothom”. I és cert, no és una muntanya tan tècnica i si t’hi pugen, pràcticament qualsevol pot pujar-hi, l’obstacle més gran és el mal d’alçada i això es pot resoldre si pots comprar suficients bombones d’oxigen, encara que potser facen més falta als hospitals en plena pandèmia de Covid.
Però hi ha gent que paga 100.000, 200.000 o fins i tot 300.000 euros per una experiència VVIP [Very Very Important People] i puja amb un xef personal que li cuina menjar fresc tots els dies. No sé si és muntanyisme, que cadascú jutge.
Abans parlaves dels pobles del Caucas forçats a pujar muntanyes pels soviètics perquè vegeren que no hi havia déus. També a Bhutan està prohibit pujar-les pel mateix motiu i altres pobles indígenes com els hawaians tenien idees similars. Amb tot el que hem parlat, té sentit seguir pujant muntanyes -i això que a mi m’encanta- o hauríem d’escoltar més els pobles indígenes?
O escoltar també els nostres propis indígenes. La iaia d’un amic, una dona d’un poblet rural xicotet, la van portar als Pics d’Europa i ho va trobar horrible. Un lloc sense res de verd, amb pics escarpats, perillós, on no sobreviuria ni una cabra… Ang Tharkay, que va ser un dels primers xerpes professionals, sempre va dir que ell pujava muntanyes obligat pels diners, però que sempre sentia que estava fent alguna cosa mal feta anant fins on vivien els déus…
Realment, si ho penses, el muntanyisme és una activitat inexplicable, absurda, perillosa -la Reina Vicròria va plantejar-se prohibir-ho per totes les morts evitables que provocava- i curiosament filla d’aquesta modernitat pretesament racional. Però és que potser els humans som així d’absurds, fem coses que no tenen cap tipus de sentit.
1
