El Diluvi torna a escena amb la mirada posada en el futur immediat i amb una motxilla plena de fites que expliquen per què la seua música ha arrelat en el País Valencià i més enllà. La formació clàssica es manté intacta: Flora Sempere (veu i bandúrria), David Payà (veu i violí), Lluc Llorens (acordió diatònic i veus), Txus Rodríguez (guitarra), Andreu Ferre (baix) i Dani Garcia (bateria). El llistat, confirmat per les seues plataformes oficials, deixa clar el pes coral del projecte i la continuïtat del seu so.
Ara, el relat es reactiva: a partir d’abril de 2026 la banda posarà en marxa una gira de 15 concerts arreu dels territoris del domini lingüístic, avançarà temes nous i vídeoclips, sense disc. Les ciutats que visitaran segur seran Xàtiva, Alcoi, Gandia, València i Barcelona. “El nucli es manté, el directe es renova”, apunten fonts de Pro21, la seua agència de representació, que confirmen l’interés elevat del sector. No faran disc, però sí 3 o 4 cançons i tornen amb un directe renovat. “Hem detectat que les promotores i festivals tenen interés en el grup. La novetat sempre crida l’atenció a la indústria”, expliquen les mateixes fonts.
La trajectòria discogràfica s’entén com una suma d’etapes. El primer gran punt d’inflexió arriba amb Ovidenques (2012), l’EP que versiona Ovidi Montllor i fixa el pont entre arrel i present; el camí es consolida amb Motius (2014) i Alegria (2015) —on apareixen peces ja emblemàtiques com “I tu, sols tu” o “Alacant, bandera clara”—, i pega un salt amb Ànima (2017), Junteu-vos (2019) i Present (2022). “Construïm un relat propi a partir de la tradició”, han repetit en entrevistes, mentre les plataformes digitals ordenen la discografia que els ha obert portes a festivals i places de referència.
La definició del seu llenguatge continua sent la millor targeta de presentació. És una banda que es podria definir com un grup difícil de definir en un paràgraf perquè practiquen mestissatge mediterrani que fon cúmbia, rumba, reggae i ska amb pop i folk. La fórmula, va cristal·litzar en un directe celebratiu i participatiu que els va convertir en un valor segur a la graella dels festivals. La barreja és la seua identitat.
L’última etapa abans de l’aturada temporal va arribar amb “El primer ball” (2023), un single amb Els Catarres que va eixir amb videoclip i que anticipava una fase més pop sense perdre l’essència rítmica. “Busquem cançons que nasquen per a ser cantades col·lectivament”, explicaven aleshores des del seu entorn audiovisual.
