Sovint, tan important com l’obra, són els ulls que la miren. A tots ens ha decebut alguna vegada una pel·lícula per haver sentit massa crítiques positives. O potser algú ens ha mirat amb cara rara en veure La vida de Brian, com volent dir «se suposa que són graciosos estos acudits tan dolents?» Com? Açò no vos ha passat mai? Glups, jo encara me’n recorde.
Restoration Games, l’equip darrere de Thunder Road: Vendetta, és ben conscient que una proposta de cotxes i helicòpters que disparen els uns als altres, no s’ha de prendre massa seriosament. O potser s’ha de prendre tan seriosament com una bona comèdia, és a dir, amb l’actitud adequada. I s’han esforçat de valent per aconseguir-ho.
I és que com diu Sarah Shipp al llibre Thematic Integration in Board Game Design: «L’ambientació als jocs de taula no només inclou els contexts polítics, històrics i geogràfics, sinó que també aporta el to, l’humor i el clima». I Thunder Road: Vendetta és una obra mestra de la presentació del joc en el to, humor i el clima adequat. Tot guia als participants cap a tindre una actitud desenfrenada, sense principis ni preocupacions. És jugar amb l’objectiu de riure, per a passar-s’ho bé sense disculpar-nos de com són de bàsics els nostres acudits. Perquè sí, hi haurà explosions, cotxes que disparen i col·lisions absurdes. I funciona.
Tornant amb nova vida des del 1986
Thunder Road es va publicar per primera vegada ara fa trenta-huit anys per MB (el disseny original era de Jim Keifer, tot i que per aquella època no se solia acreditar els autors). El joc va aprofitar l’interés per la saga Mad Max sense tindre els drets de la pel·lícula. Encara que les seues mecàniques no foren molt atractives, ha estat un títol amb una forta càrrega nostàlgica per a molts jugadors americans. Entre ells Dave Chalker i Brett Myers, que han estat els responsables de tornar el joc a la vida.
Foren ells dos els que contactaren amb l’equip de Restoration Games, amb Rob Daviau al capdavant. Esta editorial s’encarrega de modernitzar este tipus de velles glòries lúdiques. Ho fa actualitzant per complet les mecàniques i els components als estàndards de hui en dia i mantenint l’esperit del joc tal com el recorda la gent. Jo no he jugat a l’original, però si la idea era fer-me sentir com un xiquet en una batalla de cotxes, he d’admetre que ho han aconseguit.
A la nova versió es troben moltes decisions de disseny alineades amb les sensibilitats dels jocs moderns. Continuem tirant daus per a moure els cotxes, però ara tenim decisions interessants sobre quin dau assignem a cada vehicle i quina acció especial podem activar. Es tracta d’una gestió de l’atzar que permet decisions més raonades i un joc més estratègic que funciona bé en l’etapa de planificació.
Les accions especials també són interessants, ja que podem reparar les avaries, emprar el nitro per a córrer més, esquivar cotxes rivals o enviar als helicòpters per a carregar-nos els adversaris. És un bon ventall de possibilitats que permet que qui jugue puga adaptar-se a les situacions o expressar el seu estil personal. Un altre encert.
Un dels trets més característics del joc és com dirigeix als participants cap a l’enfrontament. És tan descarat que és impossible que a ningú li sàpiga greu que li disparen (bo, hi ha gent per a tot, ja sabeu). Essencialment, en acabar un moviment, si tens cap cotxe davant, pots disparar-lo. És tan gratuït que no hi ha raó per a no fer-ho, ja que el guanyador serà aquell a qui encara li queden cotxes o el que arribe al final de la carretera una vegada s’elimine un rival. Sovint, a la nostra taula es poden sentir frases de l’estil «i després de moure, òbviament, et dispare» a la que l’adversari sol contestar «oh sí, clar endavant!» Són atacs sense necessitat d’excuses, tot i que si hi ha més d’un blanc disponible sí que se sol argumentar perquè disparar a un altre rival és molt millor opció estratègica. Òbviament.
Fins quan ha de durar la broma?
Amb un sistema tan bàsic, hom podria pensar que el «hi-hi-ha-ha» pot fer-se repetitiu i no mereixedor de més d’un parell de partides. I uns pocs aspectes del joc, com la primera ronda on solen haver-hi moltes col·lisions en cadena, perden gràcia amb el temps.
Amb tot, la varietat de terrenys i l’efecte de l’atzar fa que cada partida siga particularment èpica i única. Les dinàmiques entre els adversaris varien durant tot l’arc i possibiliten explorar tot el ventall d’estratègies, des de les més conservadores a les més arriscades i suïcides.
A banda, el joc base és ampliable amb fins a quatre expansions, un gran atractiu per a fer moltes partides sense repetir escenaris. Però compte, si sumem tot allò que podem comprar acabarem amb una enorme caixa que costa al voltant de 250€, el que contradiu la idea del joc com una comèdia lleugera.
I és que el millor de Thunder Road: Vendetta és com ens convida a tindre l’actitud adequada per a protagonitzar una pel·lícula d’acció i explosions. En un món que ens pregunta constantment sobre el pragmatisme de cadascun dels nostres actes, Thunder Road: Vendetta és un alliberament total. Sense excuses. Sense cap justificació de major ordre. Només pel plaer de jugar com si fórem infants. Només per riure en companyia. Com una bona comèdia.
—————————
Thunder Road: Vendetta es troba actualment en campanya de micromecenatge a Kickstarter.
—————————
Carles Palanca és un dels creadors de @casellaeixida. Trobareu tots els enllaços al seu canal i xarxes ací.
