He estat tot el dia a la lluna, soc un badoc impenitent, però, ara que me n’adone, els pèls del cul resulta que són llarguíssimes i rectilínies lianes de fibres vegetals que quan les toques vibren com si fossen cordes de guitarra i es troben enganxades de la branca més alta de l’Arbre del Temps, aquell que no para mai ni va cap enrere, del qual tinc la impressió que faig a tall de pèndul tot gronxant-me com quan eixíem al pati del col·legi a l’hora de l’esbarjo, basculant lentament a dreta i esquerra al compàs que marquen les lleugeres ràfegues d’un suau i fresc ventijol que acabarà refredant-me i hauré d’anar a la farmàcia a comprar un tub de pastilles efervescents.
La meua memòria és molt fluixa, ja no recorde les oracions i només espere que aguante, la branca en qüestió, si es trenca tot anirà a mal borràs perquè les distàncies són enormes, tot és monstruós, els espais són desmesurats, les altures són de les de fer plorar a les pedres, des d’on soc no arribe a veure el terra i això que fa bon dia i la claredat és total, no hi ha núvols ni boires, els astres són lluminosos, l’aire és diàfan i transparent i l’hòstia pot ser de campionat, de les d’arreplegar-me amb pinces i un cabasset de palma.
L’avorriment també és grandiós, quan arribe a un dels extrems agafe d’una revolada un grapat de pètals de rosa i els vaig olorant durant tot el trajecte i en aplegar a l’altre extrem els canvie per una poma que m’ofereix un animal amb forma de serp, però les pomes no m’han agradat mai i les llance a mig camí, i quan torne la serp és allà amb una altra poma a la boca, o em vol atipar o és que s’adona que les llance i per això me les torna a oferir, no pararà fins a deixar la pomera pelada. Potser són molt gustoses, aquestes pomes, i se li ha ficat al cap que les he de tastar, però jo no li faig cas i la pomera va quedant-se buida, fins que amb aquell balanceig tan rítmic em venen ganes de cantar i llavors pose veu de baríton i la mamprenc volenterós amb el rock del rellotge, que és de les poques que recorde i que per si de cas la tinc copiada en un bloc de notes, però cante amb tan poca traça que espante tots els ocells de la contornada i potser els de més enllà, però això no ho sé, no ho podria confirmar, només puc parlar del que veig i els ocells alcen el vol cridant en bandades espesses que arriben a tapar el sol i fins i tot les mones boten nervioses d’arbre en arbre que xoquen en l’aire les unes contra les altres i foten uns bramuls de cal Déu, mai no les havia vist tan irritades, tiren llamps i pestes i només volen escampar el poll, de manera que, en acabar la cançó, soc l’únic ésser viu que hi ha en uns quants quilòmetres a la redona i les roses s’han semat i la serp de la pomera encara deu estar reptant i buscant un amagatall a la desesperada.
Sort que apareix Cheetah, que, atreta per l’enrenou que ha fet aquella turbamulta d’animals en estampida, m’ha conegut la veu, ella hi està acostumada perquè de petita li taral·larejava cançonetes de bressol en una hamaca de fulles de palmera, no com aquelles bèsties que no tenen cap educació, i en un tres i no res i amb l’ajuda d’una navalla de molls que li vaig regalar la primera vegada que va anar d’eixida m’afaita el cul i em trau d’aquella anguniosa situació, d’aquell balanceig mecànic i malaltís que ja començava a ser exasperant i que podia haver tingut conseqüències molt negatives, sobretot per a les criatures del rodal, que de moment han tingut sort i estaran recobrant-se en un altre continent. Jo li done les gràcies i li passe la mà pel clatell i ella fa uns xiscles estridents de goig i d’alegria i després ens posem en marxa i travessem el cor de selves impenetrables i voregem el brogit eixordador de les cascades que cauen de l’infinit i travessem a lloms de cocodril rius d’aigües torrencials i perilloses farcides de piranyes sense oblidar-nos de visitar les tribus i les aldees de la zona i de matar pel camí uns quants negres dels dolents, dels que rapten les núvies dels exploradors i les couen en una caldera amb espècies i cues de sargantana fins que al remat, havent menjat només que algunes fruites salvatges i una dotzena de taràntules torrades que va ser una desgràcia perquè feia vent i no vam fer cas dels cartells i el foc s’escampà i les taràntules eren bones, les potes cruixien deliciosament a les dents com una bossa de creïlles fregides però es cremà mitja selva, crec que no se n’escaparen ni els guàrdies forestals, al remat, dic, després de pegar a fugir i de córrer amb les cames al cul durant una setmana llarga finalment arribem extenuats i amb els peus sagnants a una clariana del bosc des d’on es divisen en un matí resplendent de primers de maig els blancs i formosos cims del Kilimanjaro, coberts com estan per complet de botelles de plàstic que centellegen com milions de cristalls de Bohèmia sota un sol de plasma que és com un ou fregit.
Al mig de la clariana on hem anat a parar sense saber com hi ha una encantadora cabanya de troncs amb el sostre de palla a dues aigües i una petita i emblanquinada xemeneia a un costat per on ix una mica de fum que puja perfectament en vertical fins que es dilueix en l’atmosfera i es dispersa i desapareix, com a les postals del Tirol, però el fum, amb la calor que fa, és senyal que a dins hi ha algú i ha posat una olla al foc amb un tros de vedella i una garreta de porc i uns cigrons i un parell de naps, o que està torrant sardines, que ara són molt bones, grosses com capons, i que, per tant, podré menjar alguna cosa de calent per primera vegada en un mes, ja estic fart de fruites de bosc, eixes foteses només van bé a dins d’un iogurt, em faré amb les sardines encara que per aconseguir-ho li haja de traure els budells a algú.
Li demane a Cheetah la navalla i m’encamine decididament cap a la cabanya, però la porta és oberta i, en traspassar el llindar, m’adone que és Jane, la meua adorada Jane d’ulls de carbó i diamant i cabells llisos i resplendents que llambregen irisats com milers de raigs de llum solar filtrats per la boscúria, a qui no havia vist en molt de temps, des de l’última vegada o potser més, però ella, de manera sorprenent, es queda molt parada, ens mira estranyada, no se’n sap avenir, fa cara de no conéixer ningú, potser pateix d’amnèsia o potser no ens reconeix perquè en perdre la màquina d’afaitar porte una barba com un profeta i Cheetah està prenyada, no sé de qui, està a punt de parir, jo no li he preguntat res perquè és cosa seua i a més que ja té edat de saber el que es fa.
M’hi acoste i li dic emocionat que soc jo, procure de fer-li entendre que soc el seu amor, el seu amant, el Rei de la selva, aquell a qui tot déu ha de retre homenatge, que he vingut de molt lluny, de l’altra banda del món i passant moltes penes per reunir-me amb ella de nou i que tornarem a viure junts, arreglarem la cabanya i posarem cambra de bany, comprarem un televisor de fotrequantes polzades i veurem els serials de moda i ningú no trobarà cap excusa per tornar a separar-nos; faig per abraçar-la i per fer-li un petó, estic més calent que un mico dins d’una gàbia, però no sé què passa que em mira com una boja, només li falta tirar espuma per la boca i es fa cap enrere i diu amb molt poca educació per no dir amb molta grolleria que fem el favor d’anar-nos-en i de no tornar-hi, que jo seré molt rei de la figa de ma tia i tot el que vulga, però que allò és una propietat privada i allí l’única reina és ella i que ja n’hi ha prou, que espera visita i allí dins no hi cabem tots. Jo li pregunte que qui ha de vindre, que potser els conec, i ella respon ‘Res t’importa i merda’, i no em deixa parlar i diu que si insistim a fer-li la murga, li pujarà la sang al cap i ens engegarà un parell de trets de balins on li vindrà de gust, ja ho sabem, això és el que hi ha, i llavors encreua els braços i es recolza en la cama esquerra i fa uns colpets en terra amb la punta de la sabatilla que porta al final de la cama lliure. Cheetah es posa a xisclar com si hagués vist el dimoni i em fa per senyes que se’n va, que no vol parir abans d’hora, no hi està preparada i és novençana, però li dic que espere una mica, que tinga paciència, que deu ser tot un malentés i de segur que s’arreglarà, ja ho vorà, és cosa d’un minut.
Llavors Jane es gira tot dient-me que hi ha qui té el cap molt dur i que jo ho he volgut, que no deu ser que no ho ha dit i que ja veurem com faig per pixar d’ara en avant, que no em cobrarà l’operació, i se’n va directa a agafar un trabuc empavonat i ben greixat que hi ha penjat d’un clau a la campana de la xemeneia i jo, espantat, perquè és segur que el trabuc no és allà per a fer bonic, pegue un bot per damunt de la taula i l’agafe per la cintura sense violència però fermament, només vull que no agafe aquell ferro i per una d’aquelles se li dispare sense voler i, amb la mala punteria que ha tingut sempre, li faça la cesària a Cheetah d’una escopetada, i quan es veu immobilitzada comença a fotre’m colps de puny i puntades de peu i a estirar-me de la barba que em deixarà sense pèls i com que no sé què fer i al remat em farà mal de veritat i em cabrejaré, la porte al llit a pes de braços i la lligue als barrots de peus i mans amb unes mitges de seda plenes de carreres que hi havia al calaix de la tauleta tot esperant que es calme una mica, que sembla que n’hi haurà per a estona, per un no res ha muntat un bon sidral i està en un estat d’histèria absoluta i jo regire mentrestant les lleixes i els calaixos i un armari de lluna, però no trobe cap calmant i el metge més pròxim deu ser al desert del Sàhara.
Mire d’acariciar-la, soc un doll d’amor i tendresa que li cau al damunt irradiant goig i felicitat, però de poc no em fot una mossegada, i llavors prove d’acostar-me amorosament pel darrere després que he separat el llit de la paret de troncs i l’he corregut cap avant, és un somier amb rodes que transporta una màrfega de pellorfa, i li xiuxiuege a l’orella i amb molta dolçor frases de l’estil de ‘vida meua’ i ‘reina del meu cor’ però ella no està per romanços i diu que ens n’anem la mona i jo a pastar fang i crida i estira furiosament de les mitges fins que es fa sang als punys i jo no sé si fotre-li un raig d’hòsties com fan a les pel·lícules de gàngsters, que això crec que dona resultat [el nostre personatge, a més d’un heroi, és també molt masclista], i ella diu que pagaré ben car el que li estic fent, jura per sa mare que en glòria estiga que algun dia em trobarà i em nugarà a un arbre de cap per avall i que quan això passe m’ha de retòrcer els ous parsimoniosament i que després els pelarà amb les ungles de viu en viu com es pela una mandarina i se’n farà una truita francesa amb una mica de sal i julivert en aquell paelló que puc veure al relleix de la campana.
Crec que ha perdut el senderi i de la impressió em cau el món al damunt, Jane és tot el que tinc, és part essencial de la meua vida, sense ella estic perdut i llavors em pose a plorar desconsoladament agenollat a l’espona dreta del llit i vaig omplint els llençols de llàgrimes però ella diu que li és igual, que puc fer tot el teatre que vulga, puc vessar llàgrimes de sang i tirar-me de cap a les parets durant tot el temps que em done la gana que de totes maneres vindrà Indiana Jones i la salvarà, ja em puc preparar, em puc senyar de cara al santcrist. Jo perd la paciència de sentir anomenar aquell imbècil, aquell capoll de violeta, aquell mariconàs, aquell mamarratxo fastigós incapaç de veure tres piràmides dalt d’un burro i no puc aguantar més, és la gota que fa vessar el got i la bufetege enfollit i ella va rebent i cridant com una boja, es caga en el pare que em va parir i els ulls se li posen al roig blanc com les pedres d’un volcà i després se li encenen com dues llànties de petroli o un parell de llançaflames que de poc no em socarrimen el que em queda de la barba i de sobte para de cridar però es queda amb la boca molt oberta mentre les flames es van apagant perquè se li acaba el gas de les ninetes i de la gola l’ixen una rere l’altra un grapat de serps de cascavell sinuoses i esmunyedisses que quan són a terra m’encerclen perquè no m’escape i Jane reprén la bramadissa i les serps comencen a ballar cadenciosament la dansa de les set cues, que ho fan molt bé, hi estan molt compenetrades, es nota que ho han assajat a consciència, però a poc a poc van augmentant el ritme per tal d’adaptar-se als crits, que van pujant de to i al final ja no poden més i acaben amb la llengua fora, aquella llengua tan rara que sembla un bigoti, exhaustes de tant de frenesí, però el cas és que no paren, estan molt ben ensinistrades i mentre Jane no calle continuaran ballant i agranant el terra. Entre la pols que alcen les cues, la seca sonsònia de maraques de carabassa que fan els cascavells i el cantussol sibilant de les llengües partides barrejats amb els crits horripilants de Jane, que ja no és ella, és més aviat la trompa d’un gramòfon lligada amb cordells a un cervell estropellat que ja ha perdut el món de vista definitivament, allò sembla un concert de màkina per a sords i a mi se’m posen els pèls de punta i els testicles són dos eriçons de mar que belluguen les pues i volen enfilar el penis ara que fa cas de la llei de la gravetat i no tinc més remei que fugir espaordit de la maleïda cabanya i córrer selva avall i selva amunt seguit de la Cheetah que em pregunta que si ens persegueix algú i crida de tant en tant en un to llastimós que l’espere, que no vaja tan de pressa, que de segur que el lloc on anem encara serà allà l’any que ve, que li tinga una mica de compassió perquè amb la panxa que porta no pot seguir aquella cursa frenètica de liana en liana i d’arbre en arbre i de sorramoll en sorramoll i vol que li compre una moto.
I des d’aleshores que vaig com ànima en pena i vagarege sense rumb i sense il·lusió pels racons més amagats de la selva, els que encara estan per desvirgar i no ixen al mapa, rode pel món com un pària, plorant la meua desgràcia com un cretí, soc un llondro que només fa que recordar un dia sí l’altre també el somriure joiós i rutilant de la meua estimada Jane, la seua tendresa d’esclava de serrall, el seu cor que de tan gran que el tenia no cabia en un armari, el seu bronzejat de platja de moda, el seu perfum natural i femení de flors del paradís i herbes de l’Edén que van copiar descaradament els de Chanel i que tinc gravat a la memòria de la pituïtària, les èpoques en què érem feliços i menjàvem pastissos i ens amàvem a pèl tothora, a hora de desdejunar, a hora d’esmorzar, a hora de fer-se el vermut, a hora de dinar, a hora de berenar, a hora de sopar, tingués o no la regla i sense que ella es quedés mai prenyada, que això hauria estat un contratemps en una dona tan famosa i se li haurien quedat marcades les antiestètiques estries a la seua pell de nina suau com la brisa d’estiu i fresca com el rajolí d’una font de muntanya.
Recorde la darrera vegada que, estant de rodatge a Nova York, vam anar a sopar per compte del productor a aquell restaurant tan acreditat i tan car de la Cinquena Avinguda, o de la Tercera, he oblidat el número de sèrie, quan el cambrer vingué amb una sopera de plata i li va escudellar una sopa de caviar i llagosta que valia un dineral i ella hi va trobar un pèl de pubis, quina vergonya, ja no vam tornar. Però tot això va passar fa molt de temps, quan érem joves i estàvem exultants de felicitat i els rossinyols ens despertaven cantant un bolero a l’ampit de la finestra. Ara soc un rodamon sense esperança, un inútil, un desgraciat que no té més ocupació que beure pots de cervesa i gratar-se la panxa i dormir a camp ras de nit en un llit de fullaraca i menjar de dia els rams de plàtans que em porten Cheetah i el seu fill, que li ha eixit una mica tòtil, la pobra, no se’n pot desempallegar, és un autèntic negat, està tot el dia dins la falda de sa mare, a més que el va atropellar un tramvia i li falta la mà d’un peu, però Cheetah, almenys, m’estima amb tot el seu cor, sempre és al meu costat, mai no m’ha abandonat, ni en els moments en què he estat més grillat que una ceba i és amb ella que m’ho faig una vegada a l’any, en arribar la primavera i esclatar la selva de color i de vida, quan li ensume les feromones que secreta intencionadament i aprofite que se li unfla per uns dies aquella part del cos amb forma de tomaca madura que té entre les cames, que la resta de l’any és molt esquerpa i no hi ha qui se li acoste pel darrere, no mira cap ni cara i fot unes dentegades que si t’agafa ja te’n pots acomiadar.
Gràcies que no hi estic esguerrat i mentre em mantinga sencer encara podré fer jocs de mans, un recurs plausible quan no hi ha una altra cosa, per això pregue diàriament a Eros i Afrodita que al mateix temps que la potència em conserven els braços i les mans i la salut per poder-me valer pel meu compte i no haver de menester els serveis de ningú quan Cheetah es canse de mi o es mora o li vinga la menopausa o en trobe un altre de més jove i desaparega per a no tornar, perquè la realitat és que ací, a la selva, la meua llar, el meu regne, en aquest territori tan vastíssim s’està produint el fenomen de la despoblació, la gent se’n va a treballar a les fàbriques, els incendis ho assolen tot, els animals desapareixen famolencs i els que en queden ja no em fan cas i cada dia es fa més difícil fer vida social.
Tot plegat, és clar, és una mica trist, l’època daurada en què feia un crit i les bèsties em sentien des de més enllà de les muntanyes i s’arremolinaven al meu voltant deleroses de poder-me servir en una causa justa ja han passat i l’estricte règim manual que em veig obligat a seguir gairebé tot l’any potser no és tan auster com el d’un anacoreta però té els seus inconvenients, el pitjor dels quals és que amb l’afició tan forta que li he agafat me la sacse més que el fill de Cheetah, que no fa una altra cosa, està nit i dia burxa que burxa i ja m’han eixit durícies a les mans, he perdut el tacte, però és que el meu amor per Jane és tan gran que no es pot mesurar ni és comprensible per a la intel·ligència humana i no me la puc traure del cap ni que me’l trepanaren amb un xerrac i ara fins i tot tinc les parts una mica escaldades i rogenques que no me les puc ni tocar i he de caminar obert de cames com si m’haguessen sodomitzat perquè l’altre dia els records eren tan intensos i tant i tan continuat l’entusiasme que vaig posar a la faena que no tenia prou mans i al final, com que soc tan apassionat i el membre encara resistia dempeus, acabat ja el semen i l’esperma i el líquid cefalorraquidi i tots els fluids possibles, m’eixia fum per la cabota que semblava un fumeral d’aquells industrials i vaig acabar pensant si amb aquella activitat tan desenfrenada no havia patit alguna metamorfosi i m’estava convertint en una central tèrmica que acabaria rebentant i cobrint la selva d’una bona capa de merda.
En fi, Déu proveirà.
