Diumenge passat es declarava un incendi forestal a Tàrbena (Marina Baixa) que ha acabat cremant vora 700 hectàrees. Les flames no van afectar el centre d’aquest terme municipal, que acull uns 600 habitants, però sí que han fet malbé bona part de la seua ruralia, descrita constantment per excursionistes, literats i romàntics que han visitat aquestes muntanyes tan aïllades i alhora simbòliques.
La carretera corbada que transita el Coll de les Rates encara no s’havia pavimentat quan Manuel Sanchis Guarner, allà pels anys seixanta, va visitar Tàrbena inquiet per la supervivència del parlar de sa. El municipi, repoblat per mallorquins arran de l’expulsió musulmana del 1609, resta tan allunyat d’altres poblacions que quatre segles després encara mantenen l’accent català insular dels seus primers pobladors i alguns costums gastronòmics, com ara l’elaboració de la sobrassada.
A Tàrbena vivia un dels seus veïns més il·lustres, Jerónimo Moncho, que regentava el restaurant de Casa Pinet fins que el passat novembre va haver de tancar. Aquell santuari nacionalista, que emetia els himnes comunistes més populars i situava Joan Fuster i altres intel·lectuals com a referents a través dels quadres penjats, va ser de visita obligada durant dècades per als qui simpatitzaven amb aquest món.
Però seria injust parlar de Tàrbena com una referència limitada exclusivament a aquest imaginari. La part incendiada del terme, fonamentalment la serra del Ferrer –també coneguda com les penyes de s’Ombria–, integra una ruralia local present en cròniques i en llibres que descriuen la història d’aquest indret tan singular a còpia d’anècdotes. Un dels seus escriptors il·lustres, Miguel Signes (1915-1994), explicava la fugida de bona part dels seus habitants recorrent les muntanyes per no tornar més a una localitat apartada, en què les terres no eren agraïdes i en què la monotonia eterna era irreversible.
Amb certa amargor, i també amb una mirada excessivament centrada en el passat, Signes definia Tàrbena com una localitat «tancada en les seues muntanyes, que deixen escassíssimes escletxes per a accedir a horitzons més amplis. No obstant el miracle d’una insòlita balconada davant la mar llunyana ha oposat sempre, i encara ara, barreres tancades a l’entrada de la cultura, de la civilització», deixava escrit al pròleg del llibre que va dedicar al seu poble l’any 1981 i en què relatava desenes d’episodis històrics d’àmbit local.
Molt més bucòlic, fidel al seu propi estil, era Gabriel Miró (1879-1930) en el seu cèlebre Años y leguas que l’autor alacantí va publicar el 1928, dos anys abans de morir. A través de Sigüenza, el seu alter ego, Miró es lamentava de la limitada capacitat de sorpresa d’un paisatge capaç de colpir els seus visitants només en la primera ocasió que el contemplaven. La partida des Garrigó, destacada per la ruta literària que fins fa poc promovia l’Ajuntament, també va ser descrita per Bernat Capó (1928-2017) en Espigolant pel rostoll morisc a través de la vista que ofereix de Tàrbena, «amagada darrere dels penyals, agafada amb angúnia a les roques en un difícil equilibri» que «s’aboca, atrevida i sense vertigen, al tancat del barranc que l’aïlla, a les fragositats del qual es donen cita els regals de muntanya que gesten les clares aigües de l’Algar».
Amb un llenguatge més social i més propi de qui descriu el paisatge amb ulls forans, Josep Maria Espinàs (1927-2023), en A peu pel Comtat i la Marina, arribava a Tàrbena en el tram final del seu viatge per aquestes comarques. L’autor català descobria la població des de l’esmentat Coll de les Rates. «I de cop es veu Tàrbena. La millor perspectiva d’un poble que hem trobat aquests dies. Tàrbena sembla que estigui enfilada en una mena de terrat del turó de les Vinyes, una mica més avall d’on som. Fa molt bonic la ratlla blanca d’un carrer llarg, en la cresta d’aquest turó. Al darrere d’aquest poble es veu un espai d’aire, i s’endevina que després d’aquesta barana de cases comença el buit pel qual es precinta el camí que baixa a Bolulla i a Callosa».
El paisatge tantes vegades descrit, ara en bona part cremat, abans va ser freqüentat per bandolers que van incentivar les llegendes locals i ara és ocupat per xalets disseminats que habiten els residents que van haver de ser evacuats unes hores per evitar les flames. Veïns, quasi en la seua totalitat estrangers, que possiblement ignoren el resultat literari que han donat aquestes muntanyes. Tot i que aquests pobladors van saber identificar-ne la bellesa fins al punt de decidir viure-hi, a còpia de desafiar l’aïllament.
