El 7 de desembre del 1996 el comité del Patrimoni Mundial de la UNESCO, reunit a la ciutat de Mèrida, a Mèxic, va decidir inscriure la Llotja de València en el Llibre del Patrimoni Mundial «per considerar que és un exemple excepcional d’edifici civil del gòtic final, i que il·lustra de manera espectacular la puixança de les grans ciutats mercantils de la Mediterrània». Un reconeixement just al més notori exemple d’un tipus constructiu, el de les llotges mercantils, que compartim amb altres ciutats de l’antiga Corona d’Aragó.
Obra mestra del gòtic civil
La Llotja de València és un dels edificis emblemàtics de la ciutat, obra mestra de l’arquitectura civil gòtica. La construcció va començar el 1482 segons el projecte del mestre Pere Compte. El conjunt està format per tres cossos que, observats des de la plaça del Mercat, comprenen el saló de contractació, la torrassa central i, a l’esquerra, el Consolat del Mar.
La Sala de Contractació o Saló Columnari es va iniciar el 1483 i consta d’un gran espai dividit en tres naus longitudinals per columnes helicoidals. L’edifici està concebut com un temple al comerç i presenta un marcat caràcter simbòlic. El municipi va instal·lar-hi la Taula de Canvis per dur a terme les operacions bancàries del moment.
La torre central consta de planta baixa i dos pisos, que en origen es dedicaven a presó dels mercaders declarats en fallida.
Completa el conjunt el Consolat del Mar, construït l’any 1498 sota la direcció de Pere Compte, qui va morir sense veure’l conclòs. Diversos mestres van continuar les obres després de la seua mort, i les van finalitzar el 1548. Cal destacar a la part alta de la façana que dona a la plaça del Mercat la galeria correguda d’arcs i els quaranta medallons representant el bust d’emperadors romans i personatges il·lustres.
El bastiment de la Llotja s’ha interpretat com el resultat de la prosperitat comercial aconseguida per València al segle XV, com un símbol del poder de la ciutat per atraure els comerciants, en un moment en què ja s’albiraven temps difícils per a l’economia local derivats del descobriment d’Amèrica i el consegüent desplaçament del comerç de la Mediterrània cap a l’Atlàntic.
Les llotges de comerç a la Corona d’Aragó es van alçar seguint el mateix esquema arquitectònic: una sala de planta rectangular sostinguda per columnes. La de València va ser precedida per la Llotja de Barcelona (1380-1392), la Llotja de Palma (1420-1448) i algun exemple sicilià no massa conegut. Entre el 1541 i el 1551, es va edificar la Llotja de Saragossa, del mateix tipus, però ja d’estil renaixentista. Considerant que l’esquema era sempre el mateix, els jurats de València van insistir en la bellesa de l’edifici. Superar la de Barcelona no era difícil, perquè les solucions arquitectòniques d’aquella havien quedat antiquades pels mestres picapedrers de la darreria del segle XV. El que era un repte era superar l’esplèndida Llotja de Mallorca de Guillem Sagrera, un dels grans mestres de l’arquitectura gòtica mediterrània. Inspirar-s’hi i alhora superar-la va ser la genial tasca de Pere Compte.
La Llotja és, tot plegat, el resum de les investigacions arquitectòniques fetes, principalment per Pere Comte, al llarg del segle d’or valencià.
Fonts: «València celebra el 25 aniversari de la declaració de la Llotja com a Patrimoni de la Humanitat», Ajuntament de València, 2021 / «La Llotja i el Consolat del Mar», Ajuntament de València / Viquipèdia
