El 29 d’octubre del 1933 van arribar les despulles de Vicent Blasco Ibáñez a València des de Menton (la Provença) tal com havia estat el seu desig, a bord del cuirassat Jaume I, un vaixell insígnia de l’armada espanyola. Les restes mortals van ser rebudes en un acte multitudinari -va congregar més de 300.000 persones– presidit pel president del govern de la II República espanyola, Alcalá Zamora, l’alcalde de València i nombroses personalitats, i es van traslladar al muscle per grups de voluntaris des del port fins a la Llotja, on es va instal·lar la capella ardent durant uns dies. Posteriorment, va ser conduït a la sala de regidors del Cementiri General.
Blasco Ibáñez havia mort el 28 de gener del 1928, un dia abans de complir 61 anys, a la seua vil·la de Fontana Rosa, a conseqüència d’una pneumònia, agreujada per la diabetis que arrossegava des de feia anys.
L’Ajuntament va encarregar a l’arquitecte municipal Xavier Goerlich l’erecció d’un monument funerari al Cementiri General. El projecte constava d’un jardí al centre del qual se situaria la cripta i un mausoleu, parcialment soterrat, il·luminat per una gran claraboia, a través de la qual es podria contemplar, col·locat al centre del nivell inferior, sota un feix de llum zenital, el sarcòfag dut a terme per Marià Benlliure. Aquest va engegar l’obra el 1935 i en només dos mesos va acabar la peça de marbre, bronze i llautó. Els treballs arquitectònics, però, tot i avançar a bon ritme, es van dilatar bastant més, i van quedar paralitzats en esclatar la Guerra Civil. Finalment, van ser abandonats a conseqüència de la victòria franquista.
La seua memòria va ser esborrada, els seus llibres prohibits, la seua família perseguida i els seus béns confiscats. Les obres dutes a terme fins llavors al mausoleu van ser destruïdes i el solar on s’assentava, en un lloc privilegiat del cementeri municipal, va ser utilitzat anys més tard per construir el crematori. Malgrat això, les seues restes es van conservar i, en l’actualitat, reposen en un nínxol ordinari, gairebé anònim, al cementeri civil del Cap i casal.
El sarcòfag de Blasco Ibáñez
Sobre un pedestal de marbre de Carrara, descansa un cenotafi dissenyat amb una finalitat simbòlica i que s’ajustava a les exigències de la seua ubicació. Atés que l’accés al mausoleu s’havia de dur a terme per la planta superior i, per tant, la primera visió del sarcòfag seria des de dalt, Benlliure va modelar la cara superior de la figura jacent de Blasco Ibáñez embolicada en un sudari, amb el cap recolzat en un coixí i envoltada de branques de llorer.
A les cares laterals, visibles en descendir a la planta inferior excavada en el terreny, va modelar en baix relleu una seqüència amb els personatges de les seues novel·les més cèlebres, amb els títols en una banda que recorre la base.
A la cara posterior va representar l’esfera terrestre flanquejada per dues cornucòpies, dos caps d’àguila i branques de llorer, amb les inscripcions ja transcrites, i sobre ella, il·luminant-la, el disc solar amb un cap alat, que podria identificar-se amb el mític Prometeu, que havia donat nom a l’editorial fundada per l’escriptor.
Finalment, a la cara frontal, que coincideix amb els peus del difunt, va modelar l’escut de la ciutat de València acompanyat de les figures al·legòriques de les Arts i les Lletres.
Les cantonades del pedestal de marbre es rematen amb dos busts de personatges populars, un home i una dona vestits amb la indumentària típica de l’horta valenciana, els productes de la qual componen les garlandes de llautó que circumden tot el perímetre.
El sarcòfag va passar el 1940 al Museu de Belles Arts, on va romandre fins al 1998, any en què va ser traslladat al claustre gòtic del convent del Carme. El 2017, per petició de Consorci de Museus, va retornar al Museu.
L’abril del 2021 el cenotafi es va instal·lar definitivament a l’entrada del Cementeri General de València.
Fonts: Fundació Blasco Ibáñez / Cultural València / Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes / Viquipèdia
