El 23 de gener del 1501, el papa Alexandre VI, Roderic de Borja, va reconéixer en una butlla pontifícia la universitat creada amb les noves constitucions de l’Estudi General de València.
Tot i que des del segle XIII hi va haver a València cases d’estudis superiors, només a principi del segle XV es va aconseguir agrupar-los en un Estudi General amb estatuts aprovats (1412) pel govern municipal i el bisbe Hug de Llupià. Es van establir en uns locals al costat de l’església de Sant Llorenç, encara que la llibertat d’ensenyament que es contenia en els Furs va permetre la continuïtat d’escoles en uns altres llocs.
A la darreria de segle, la rica i puixant societat valenciana de l’època desitjava elevar aquests estudis al rang d’universitat i així, el 30 d’abril del 1499, els jurats redactaven unes constitucions que preveien l’obtenció del poder de conferir graus acadèmics. En una butlla del papa Alexandre VI Borja del 23 de gener del 1501, es reconeixia la nova universitat i es disposava que l’arquebisbe en fora el canceller per atorgar els graus de batxiller i doctor en nom de l’autoritat pontifícia. En una segona butlla, encarregava a l’ardiaca major i al degà i capítol catedralici l’aplicació d’aquestes disposicions. El 16 de febrer de 1502, Ferran el Catòlic confirmava aquesta fundació.
Configurada com una universitat municipal, segons el model arrelat a la Corona d’Aragó, el Consell General de la ciutat va demostrar el seu poder sobre l’Estudi General assumint-ne el patronat o dret de nomenament dels components, ja que carregava amb el finançament de salaris i despeses. Un dels primers rectors de la Universitat va ser Lluís Navarro (1521), el qual havia fundat un benefici a la capella universitària de la Sapiència, la va remodelar i en sufragà el retaule amb la imatge de Maria entre sant Lluc i sant Nicolau, obra del pintor Nicolau Falcó (1517).
Quan es va fundar la Universitat, dominava a Europa l’humanisme italià i les tendències nominalistes que venien de París i Oxford. El nomenament, l’any 1525, de Joan de Salaia com a rector perpetu fins al 1558, va absorbir els fons de diverses càtedres que van ser suprimides, cosa que va produir l’empobriment i la reducció de l’Estudi i va reforçar el poder del rector en la designació dels professors i el manteniment de la disciplina exterior. El seu antierasmisme manifest encetà un període de decadència.
En aquest temps, fou la Facultat de Medicina la que adquirí més relleu amb els ensenyaments de Lluís Alcanyís, autor de l’obra pionera sobre sanitat pública Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència. Alcanyís havia fundat el 1462 un col·legi de cirurgians. Les disseccions anatòmiques de Pere Ximeno i Lluís Collado, deixebles d’Andreas Vesalius, i la càtedra d’«Herbes», en la qual destacaria Joan Plaça, creador d’un hort botànic per a les pràctiques, van convertir València, que arribà a tenir set càtedres de medicina en la segona meitat del segle XVI, en una avançada de l’humanisme mèdic europeu.
Fonts: Universitat de València
