El 6 de març del 1492 va nàixer a València Joan Lluís Vives i March, el gran humanista i filòsof del Renaixement europeu. Fill del mercader Lluís Vives i de Blanquina March, ambdós de família jueva i judaïtzants, la seua condició religiosa li va valdre la persecució per part de la Inquisició, tot i ser un cristià reconegut. Els patrònims originaris de les nissagues paterna i materna de Vives eren Abenfaçam i Xaprud, i formaven part de l’elit mercantil de la ciutat de València.
A principis del 1500 la comunitat conversa de València va ser objecte d’una persecució que tenia un caràcter més polític que religiós. La Inquisició va arruïnar la família Vives, obligada a pagar elevades sumes per la remissió de penes. Joan Lluís va escapar a París i va estudiar a la Sorbona. Amb 21 anys ja era autor i professor de la Universitat. Poc després va impartir classes a la prestigiosa Universitat de Lovaina i es va establir a Bruges, a casa dels Valldaura -uns parents, també de València, que havien fugit anys abans, i on viuria pràcticament fins a la seua mort. Els Països Baixos hispànics, que es mantenien lliures de l’asfíxia inquisitorial, van esdevenir el punt de concentració de l’exili judeoconvers peninsular.
Només va abandonar la ciutat flamenca per viure a Anglaterra al servei del cardenal Wolsey i del seu amic el canceller Thomas More. La seua posició favorable a la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó en la qüestió del divorci promogut per Enric VIII li va ocasionar un breu empresonament que el va obligar a retornar a Bruges.
En general, la seua vida va estar marcada per les estretors econòmiques, fet que va influir en la seua perspectiva de la realitat social. En un fet insòlit per aquell període, Vives va preocupar-se per la pobresa, la qual era descrita com una disfunció de la societat. Així, el 1525, va escriure De subuentione pauperum (Tractat del socors als pobres), que representava, en la crisi del precapitalisme, el pas de la caritat privada o pública a la veritable assistència social pels necessitats. El somni de Vives, com a home del Renaixement, era establir-se en una cort. Estava convençut que només des del mecenatge reial podria desenvolupar la seua tasca humanista de divulgació de la cultura. Va fracassar en el seu intent d’establir-se a Anglaterra i tampoc va trobar el seu lloc en la cort de Carles V, el qual va concedir-li una exigua pensió. Desencisat amb la política, va passar els darrers anys de la seua vida refugiat en els seus llibres.
Vives va ser un apassionat de la pau i la seua màxima preocupació va consistir a ressaltar els mals de la guerra –amb efectes devastadors en tots els ordres– i els beneficis de la pau –ètics, morals, intel·lectuals, polítics i religiosos–. Considerava la guerra justa amb reticència, ja que sempre és fàcil trobar una causa lícita per a qui està decidit a iniciar-ne una. Vives va ser un gran defensor de la concòrdia i de la pau, que considerava els estats naturals de l’home, i va ser el precursor de l’estat social. Preocupat per les males condicions de vida de les classes humils de Bruges, va idear un sistema públic-privat de protecció dels malalts, de formació professional i d’ocupació laboral.
Durant la seua existència va tenir una relació molt fluïda amb els grans pensadors de l’època, com Erasme de Rotterdam i Thomas More. La seua correspondència epistolar va ser molt valorada per les cancelleries de Roma, de Lisboa i de Londres.
Un dels aspectes en què més va aprofundir Vives fou la pedagogia, especialment l’educació dels joves. Els punts més importants del seu ambiciós projecte educatiu són: l’educació ha d’estendre’s a xiquets i xiquetes, a rics i pobres, a prínceps i plebeus, a sans i minusvàlids; la base de l’educació ha de ser la psicologia; el fi de l’ensenyament ha de ser el desenvolupament integral de la persona i, com a eix de tot, l’educació no sols és formació intel·lectual és, sobretot, formació religiosa i moral. Una de les aportacions més innovadores en el seu moment, en un context social en què predominava la misogínia més recalcitrant, fou el convenciment de la necessitat de l’educació de les dones.
Teòric de l’educació, es va oposar a l’escolàstica i fou un dels defensors més influents de l’aprenentatge humanístic al segle XVI. Vives ha estat qualificat de pedagog d’Europa, una expressió que reflecteix no només el marc geogràfic en què es va desenvolupar, sinó també el seu intent apassionat per dibuixar una nova Europa. La seua obra encara reflecteix ara uns valors que són plenament vàlids. També ha estat qualificat com el ‘pare’ de la psicologia moderna.
En el decurs de la seua vida va exercir de professor a les universitats de París, Lovaina i Oxford, i va ser el preceptor de personalitats que, posteriorment, tindrien importants responsabilitats polítiques, com Maria Tudor, futura reina d’Anglaterra; Reginald Pole, futur arquebisbe de Canterbury, i Mencia de Mendoza, futura virreina de València i considerada la dona més capacitada intel·lectualment de la seua època. També seria el preceptor de personalitats que ja exercien responsabilitats polítiques i eclesiàstiques, i que es volien formar en el corrent humanista, com Guillem de Croy, arquebisbe de Toledo, i Caterina d’Aragó, reina d’Anglaterra. Amb la reina va mantenir una intensa correspondència, sempre escrita en català. També seria preceptor d’altres preceptors que desenvoluparien aquesta tasca formant els fills de diverses cases reials europees.
Vives no va tornar a València. Blanquina March, la mare de l’humanista, va morir de pesta el 1508 prop de Xàtiva i va ser soterrada a Alzira. El 1529, les seues despulles foren desenterrades i cremades a València en un acte públic que ara ens semblaria macabre. La Inquisició la va acusar de criptojudaisme i Blanquina March va ser condemnada a la foguera quan ja feia 21 anys que era morta. La mort a la foguera del seu pare i dels seus germans a mans de la Inquisició, junt amb el salvatge acte de la crema en efígie de sa mare, el van apartar per sempre del seu origen.
Lluís Vives, casat a Bruges amb Margarida Valldaura, filla també de jueus conversos valencians exiliats, va morir als 48 anys i va deixar un llegat intel·lectual que hui encara és vàlid.
Fonts: Marc Pons, «Neix Joan Lluís Vives, el gran humanista, pacifista i europeista del Renaixement», El Nacional, 2017 / Vicente Moreno «Lluís Vives», Sàpiens, 2012 / Esperança Costa, «La doble condemna dels conversos», El País, 2013
1
