El dia, clar i assolellat, no es presenta malament del tot, almenys per a mi. Visc a la regalada, sense fer un brot, soc el rei del mambo i em trobe escarxofat en una butaca chester de cuiro nova de trinca amb les cames eixarrancades i els pantalons abaixats mentre Moneypenny, que encara té molt bon aspecte, sembla mentida als seus cinquanta anys, puja i baixa el cap rítmicament, sense descans, sense res que la destorbe del seu objectiu final, decidida a demostrar que m’estima més que ningú en aquell cau de llepaculs i turiferaris en què s’ha convertit l’agència. Ja dic, de moment tot de cine. De sobte apareix M una mica desorientat i amb les ulleres a les mans per la porta del seu despatx i fa:
—¿Moneypenny?
Ella es posa dreta sense ganes ara que venia el millor de la pel·lícula i jo me la sacse corrents i ejacule aigua de colònia perquè soc l’hòstia de fantàstic i no pararé fins a ejacular Chanel nº 5, però part del líquid va a parar a sobre d’M, que ha perdut molta vista els darrers mesos i ja no és el que era, ara només veu comunistes.
—¿Que hi ha goteres, Moneypenny? —pregunta tot passant-se la mà dreta per la calba, lluenta com el cul d’una mona.
—No senyor —respon ella mentre s’arregla la falda, que és d’aquelles plisades i color blau cel que va comprar l’any passat a les rebaixes—. És que ha aparegut una plaga de mosquits i estic ruixant el despatx amb una mica de flit.
—Bé. Diga-li a 007 quan vinga que el vull veure al meu despatx.
—No patisca. Així ho faré.
Jo em torne a cordar els pantalons mentre M desapareix i després de fer un petó a Moneypenny truque a la porta del cap de l’MI6. Ja veurem què vol aquesta vegada, perquè està bastant tocat del bolet i ja l’haurien haver acomiadat. Espere que no m’envie una altra vegada a Moscou perquè fa un fred que pela, a més que ja em queden per matar molt pocs comunistes. Abans els matava de quatre en quatre sense parar i ara, en un dia bo, si en mate un o dos ja em done per satisfet.
—Passe —fa amb una veu amb sentors aspres de ginebra i tabac de pipa. Ja s’ha posat les ulleres, que són d’aquelles de cul de got i deuen pesar un carro.
—Bon dia —salude en entrar.
—Bon dia, 007. Una copeta? —assenyala la botella de Tanqueray.
—Ja sap que només bec Gordon’s —dic avorrit.
—Se m’havia oblidat. Sega, per favor.
Jo sec en la butaca, que és una altra chester, més rebregada que l’anterior i ell es fa mig got de ginebra sense res, ni tan sols li posa un parell de glaçons per tal de fer-la més agradable. Quin tros d’ase! Així va el món. Des que es dona a la beguda que només veu comunistes apoderant-se d’Occident pels quatre costats, i després vol que jo ho arregle.
—Bé, 007 —tracta d’encendre la pipa amb mans tremoloses i al cap d’una estona ho aconsegueix, fa una xuclada ben forta i el fum se li n’ix per tots els forats del cap—. Li he demanat que vingués perquè hi ha un assumpte molt delicat, un assumpte que només vosté podrà solucionar —se’n fa un altre glop, es torca els morros amb la mànega i el seu posat es torna seriós, amb la pipa a la mà, que espere que no s’apague abans d’hora perquè sinó estarem ací fins demà—. Segons les darreres informacions que han arribat a les meues mans Spectre es vol apoderar de Google. Se’n fa càrrec del que això significa? —obre molt les celles, com si fos la notícia més important del segle.
—¿Que ens enviaran bombes per correu electrònic? —faig una mica despistat, sense saber de què va.
—És vosté més fava del que sembla, 007. Significa que podran llegir tots els e-mails, els que escriurem i els que haurem escrit des que es va inventar el sistema. I això vol dir que tots els polítics seran a les seues mans, perquè, com vosté deu saber, tenen el costum d’escriure’s cartes d’amor amb totes les putes amb les que s’enlliten, que no cal que li diga que en són unes quantes, començant per la mitja dotzena que manté el primer ministre amb càrrec als fons reservats.
—Ah, ja ho entenc —se’m fa una llum al cervell—. Si els e-mails es fessen públics els polítics deixarien de tenir amistançades i pujaria l’atur. ¿És això?
—No té vosté remei, 007 —s’acaba el got i el torna a omplir. És com un sac d’esponges. Si continua així totes les botigues de Vauxhall es quedaran ràpidament sense alcohol—. Però és un bon agent i sé que farà tot el que siga possible per desbaratar-ne l’operació.
—Naturalment. Ja fa temps que li tinc mania al fill de puta de l’Stavro. En eixir d’ací agafaré l’avió de París, aniré fins al bulevard Haussmann i l’agafaré dels collons, que ja fa temps que en tinc ganes perquè, a més, es vanta de dir que són mes grossos que els meus, i això s’ha d’acabar. És un fatxenda i no el puc aguantar.
—Ara mateix és a Moscou, en un palauet que hi ha al costat de la seu del FSB. Sembla que han fet una conxorxa per tal de dinamitar les bases de la democràcia i provocar el caos en els països lliures, que som nosaltres i mitja dotzena més. Són molt aficionats al vodka i ves a saber què faran.
—Doncs aniré a Moscou, no és cap problema —aprofitaré per a comprar-me un abric de pell de guineu a càrrec del contribuent, vaig pensar, tot no va a ser desbaratar conxorxes comunistes—. Mataré tots els comunistes que calga —sé que li agrada de sentir-me parlar així i jo li faig el joc perquè, entre altres coses, ja va sent hora que m’apuge el sou, que el tinc congelat des de la darrera crisi econòmica. Amb el que cobre ara no m’arriba ni per a anar al casino i a mi m’agrada divertir-me a estones.
—És una rata fastigosa, un cabró com una casa i l’hem d’exterminar com si fos un escarabat, que per a això ens paguen. Vull que se’n faça una hamburguesa amb els ous, de part meua —sembla que li cau la bava només de pensar-ho i jo ho entenc, és el seu enemic particular i encara no ens hem pogut fer amb ell.
—No patisca. És com més m’agrada l’hamburguesa, amb un parell d’ous fregits i una mica de mostassa. ¿Vol res més? —li pregunte.
—Res. Que vaja amb compte amb les espies russes, que cada vegada que s’enllita amb una agafa unes purgacions i ha d’estar un mes de baixa. ¡Poses el condó, caracollons! Té vosté el seny d’un pardalet.
Me n’abstinc de dir-ne res sobre el seny d’ell, li done les gràcies per preocupar-se per la meua salut, m’alce de la butaca i, abans d’anar-me’n, passe per l’armeria i allà que em trobe amb Q, que està provant una pistola d’aquelles que foten el tret per la culata, un invent del professor Franz de Copenhagen.
—És molt útil si vas corrent i t’ataquen pel darrere —diu—. Però has de tenir la precaució de fer el cap a un costat. ¿En vols una?
Jo crec que li falta un bull, ja farien bé de jubilar-lo i faig que no amb el cap. Només caldria que m’assassinés jo mateix. Però així van les coses en aquesta casa.
—¿No has inventat res de més pràctic? —que jo li dic amb amabilitat.
—Tinc una píndola que t’ajudarà a escapar de les situacions compromeses —diu—. És completament innòcua i no té efectes secundaris. Te’n pots prendre les que vulgues. La vam provar amb una gàbia de micos i encara estan vius. L’hem anomenada ‘El Gran Pet’ —diu ficant-se la mà a la butxaca i traient un blíster amb una dotzena de càpsules verdes. Jo les agafe i les mire.
—¿I com actua? —pregunte— ¿Què és el que fa?
—Ja t’ho explicaré, que ara tinc una mica de pressa, he d’anar al metge. M’has agafat en mal moment. Només te l’has de posar en el lloc del cianur i empassar-te-la si trobes que estàs en perill.
Tots els agents amb doble zero portem operat un queixal per tal de portar a l’interior una càpsula de cianur que, en cas de caure a mans de l’enemic, i gràcies a un xip que portem implantat al tos, es desenganxa i passa gola avall. Jo sempre dic a Q que la porte però, en realitat, me la vaig treure el primer dia i no me l’he tornat a posar. Que se la posen ell i la resta de llepaculs, si volen!
—¿Segur que no té efectes secundaris? —pregunte— Perquè el cianur sí que en té.
—T’ho pots ben creure. Amb aquestes càpsules el ministeri de Defensa t’haurà de continuar pagant el sou fins que et jubilaràs. Bé, et deixe, que tinc hora a cal psiquiatra i ja arribe tard.
Com que, de vegades, aquests fòtils funcionen, em pose una càpsula verda en el forat del queixal. Pitjor que el cianur no deu ser, trobe jo. Després puge al despatx de Moneypenny per tal d’arreplegar el bitllet de Moscou, li dic que cap com ella per a fer una bona mamada i s’estova d’allò més. Després baixe al garatge, agafe el cotxe i abandone l’edifici per la porta d’entrada de vehicles, que està custodiada per un parell de policies.
L’Aston Martin accelera com un dimoni en eixir del recinte, li agrada córrer més que a mi, i després d’emportar-me per davant una velleta que anava amb el carret de la compra se m’omple el parabrisa de creïlles, raves, naps i cuixes de pollastre. Continue accelerant com tinc per costum i quan veig pel retrovisor que em persegueix una moto blava amb dos individus a bord tombe pel pont de Vauxhall i frene de sobte i abans de donar-los temps perquè treguen la retallada polze el botó de la metralladora de cua fins que els deixe ben foradats i la moto es tomba per la vorera i s’estavella contra la barana i els ocupants boten per dalt amb la llengua fora i van a fer companyia als llobarros, si encara en queden. Jo torne a engegar aquella joia de la modernitat més moderna, lluenta pels quatre costats, però llavors apareix un helicòpter groc amb un polp negre pintat a un costat i, en tenir-me a tret, hi deixa caure una bomba de cinc-cents quilos que ja veurem què passarà. Per sort el cotxe està fet a prova de bombes atòmiques i en explotar només el sacseja una mica, res de l’altre món, com si haguérem passat per damunt d’un clot no gaire gros. El sostre, que és d’un material nou i transparent, de darrera generació, ha quedat lleugerament fumat i el sol ja no entra amb la intensitat d’abans, ja no em podré bronzejar conduint, però consulte l’ordinador d’a bord i tot és en ordre. Prem encara més l’accelerador però l’helicòpter és més ràpid i em passa per dalt i quan som a mig pont amolla davant meu una altra bomba que fa un forat considerable a la calçada i a mi m’agafa de sorpresa i no em dona temps a frenar i els forat se’ns engoleix i l’Aston i jo fotem proa a les aigües brutes i fangoses del riu, plenes de quitrà i de llandes de sardina obertes i envasos de iogurt i pantalles d’ordinador i d’altres elements dels que ens fan la vida més agradable. Faig la maniobra d’immersió de la millor manera que puc, engege l’hèlix i, quan aconseguisc d’estabilitzar-lo per sobre del tarquim, pose rumb a l’oest en mode immersió, un metre per sota de l’aigua i esquivant les barcasses que van amunt i avall. Continuem Tàmesi amunt a tota màquina entre les aigües pudentes i mentrestant vigile pel periscopi que no hi haja moros en la costa. No em puc refiar d’aquesta gentola. La veritat és que es fan una mica pesats i al remat perdré l’avió, que per cert ja em podrien comprar un jet, amb el munt de vegades que he salvat Occident i encara he d’anar en vol regular, al costat de la xusma. No tenen vergonya. Mirant per aquell fòtil no me n’adone que hi ha al davant una xarxa desplegada que ens enganxa i quan vull reaccionar ja és massa tard. Estic perdent reflexos, i és que l’edat no perdona, ja no soc el mateix d’abans, de quan matava comunistes a grapats en un moment i sense despentinar-me. Ràpidament, amb l’ajuda d’una grua, ens pugen a la coberta de la gavarra i ens desenganxen i tothom em mira com si se’m volgués menjar per un garró. N’hi deu haver més de vint, tots ben armats amb fusells i llançagranades. Com que no tinc alternativa òbric la porta i isc a estirar les cames. Allí estan Scaramanga, Oddjob, el Dr. Kananga i d’altres elements d’aquella colla de delinqüents per als quals soc una presa molt valuosa. Raoul Silva sembla ser el qui mana i m’apunta amb una Glock 24.
—Bé. James —diu—. Al remat t’hem pogut caçar. ¿O hauria de dir pescar?
—No ets més totxo perquè no entrenes, Raoul. ¿On diu que m’heu agafat, si es pot saber?
—Prompte deixaràs de pronunciar sentències 007, cabró de merda —fa acostant-se sense deixar d’apuntar-me i amb un somriure a la boca. El altres fan el mateix i aviat em trobe agafat de mans i peus i comencen a atonyinar-me de valent per totes bandes. Jo només puc fer que donar l’ordre al xip perquè deixe anar el gran pet, a veure què passa.
L’efecte és immediat, gairebé instantani, o instantani del tot. En passar gola avall se sent un tro descomunal que em fot calçotets i pantalons als peus i em sent llançat a l’espai per efecte de la reacció que provoca l’expulsió dels gasos que concentre a la panxa, que ara me la note unflada com la caldera d’un compressor, amb la pell tibant que ja veurem si no rebentarà i me n’aniré a la merda. La petada continua, els pèls del cul es ventilen i jo em trobe volant però no estic sol, se m’han agafat Oddjob i Scaramanga, un a cada braç, però cada vegada agafe més velocitat i a poc a poc es van esvarant amb el rostre desencaixat per l’horror i els crits que demanen compassió. Primer m’apallissen i després demanen compassió, són uns imbècils acabats. Per l’efecte de la pressió de l’aire, a l’Oddjob se li ha estacat el barret fins al coll i amolla uns crits que fan pena però no se li entén res. Que els donen pel cul, en tocar terra ja quedaran ben estomacats. Al remat es despengen, i aleshores ja puc volar més descansat, acompanyat per aquell tro com de moto antiga que emet sense descans el forat del cul. L’acceleració continua, soc un míssil, dec anar a més de mil per hora i llavors mire la brúixola del rellotge i pose rumb a Moscou. La veritat és que, de moment, la pastilleta funciona. Quan torne li donaré l’enhorabona a Q, que a vegades l’encerta. Boigs fan bitlles, com fa el refrany. Aviat travesse un núvol de boira flonja i humida, i després un altre, i un altre encara, i veig la cua d’un avió que va en la mateixa direcció, crec que és un Airbus, perquè és bastant gros, però no en soc un expert i tant se me’n dona. Abans de passar-lo em faig a un costat i puge una mica, no vull que em vegen amb els calçotets als peus, potser em farien una foto, o unes quantes, i a les xarxes ja tindrien de què parlar una bona temporada, a més que els passatgers riurien de bona gana. És l’únic inconvenient, això i que, ara que anem per l’estratosfera, se m’estan gelant els ous. La resta és tot fantàstic. L’aire és pur i diàfan, el cel és blau i lluent i el sol il·lumina tots els racons del planeta amb els seus raigs calents i amables i jo encara conserve la ratlla dels cabells. Potser quan torne li hauré de dir a Q que hi incorpore un silenciador, això sí, perquè el soroll és eixordador i acabaré amb els timpans foradats i el cap com un tabal, ara entenc perquè li han posat El Gran Pet. En passar per Minsk he deixat enrere una dotzena d’avions o més, no els he contat, i Moscou és a un tir de pedra. Llavors comence a davallar lentament, sense presses, i quan tinc a la vista el palauet que n’ha dit M em llance en picat, com si fos un obús. Quan soc a punt de tocar el terrat gire i em pose de cap per amunt i llavors la petarada cessa, se’m desunfla la panxa i caic dempeus sobre les rajoles de terrissa que hi ha al costat d’un jardinet adornat amb flors de tots els colors. Un aterratge perfecte, i això que és la primera vegada que faig servir aquest mitjà de transport. Però tinc el forigol una mica escaldat, és normal, mai no l’havia fet servir de reactor. El primer que faig és posar-me una altra pastilla al queixal i després apujar-me els calçotets i els pantalons, abans que apareguen les fans i els mitjans de comunicació. Hem de cuidar la imatge, que després caus en el desprestigi i tens totes les portes tancades. Però encara no m’he apujat la cremallera que apareixen per la porta de l’escala barroca mitja dotzena d’esbirros d’Spectre que m’apunten amb les seues armes i diuen tots a la vegada:
—Mans enlaire!
M’ho devia haver imaginat, que m’estarien esperant. Ara ja no té remei. M’emmanillen, m’agafen dels braços entre dos i em porten escales amunt fins al despatx de l’Stavro, que està dalt de la trona acariciant el gat, com de costum. En veure’m somriu sorneguer.
—Hola, 007 —que fa—. No t’esperava tan tard.
—És que he perdut l’avió —que jo li dic.
—Doncs ara vas a perdre alguna cosa més.
—Com ara què? —pregunte sense gaire interés.
—Posem-ne la virginitat. ¿T’agradaria?
—Ja fa molt de temps d’això. Però jo he vingut a parlar de coses serioses, no em vingues amb tonteries.
—T’escolte amb totes les orelles.
—Sabem que vols apoderar-te de Google.
—I què? Soc un home de negocis, i Google és una empresa.
—Sí, però no la vols pels beneficis econòmics sinó per a acabar amb la democràcia, pardal.
—A l’MI6 penseu que sou molt intel·ligents però no podreu evitar res, jo sempre vaig per davant de vosaltres. De fet, Google ja és meua. ¿Com penses tu que me n’he assabentat que vindries?
—No ho sé. Dis-m’ho tu.
—M’ho han fet saber de Mountain View fa mitja hora. Hi he posat de directora la Tatiana Romanova, que ja la coneixes. L’adquisició d’aquesta empresa ha estat la millor jugada de la meua vida. Tinc el món a les meues mans, 007. Google i la intel·ligència artificial son el futur, des de tots els punts de vista. A can Google, perquè te’n faces una idea, te la sacses i, abans d’ejacular, ja ho saben. I ho tenen tot ben arxivat, és clar, no se’ls escapa res.
És possible que M tinga raó i que Google, a mans d’este individu, puga representar un perill per a les nacions lliures i part de les altres, que no seran lliures però són dels nostres. La política és molt complicada i aquest personatge encara ho fa tot més complicat. Hi hauré d’investigar una mica, ara quan els mate a tots, però no sé si li podré fer soltar la llengua perquè està com una mona. Ell em mira sense demostrar cap emoció, concentrat en fer carícies al gat. Deu ser el gat més ben acaronat del món, però ara quan passaré comptes amb l’amo s’haurà de buscar la vida. Llavors s’obre la porta i al gat se li estarrufa la cua. Gire el cap i veig que entren els generals de l’FSB Ourumov, Gogol i fins i tot el president Putin, que me la té jurada, tots amb un somriure d’orella a orella.
—Ací el teniu —fa l’Stavro també somrient, acariciant la cua del gat, que continua estarrufada—. És tot vostre.
—Feia temps que no et vèiem, 007 —diu l’Ourumov acostant-s’hi—. ¿Has vingut per qüestions de faena o és un viatge de plaer?
—Fins que t’he vist, era de plaer —que jo li dic sorneguerament.
—Oh, no passes pena —somriu més encara—, el president s’encarregarà que la teua estada en aquesta casa siga ben agradable. Per això no has de patir. ¿Eh que sí, senyor Vladimir?
Putin fa que sí, que quedaré ben content, i tot seguit em porten fins a la taula ovalada i blanca que hi ha al mig de la sala, em trauen les manilles i m’obliguen a inclinar-me per sobre de la taula de mig cos per amunt, ben agafat dels braços per Gogol i Ourumov. En aquella posició, amb el cul que es mostra en tota la seua esplendor, Putin m’abaixa pantalons i calçotets i diu “T’ha arribat l’hora, rei meu!”
Tinc un problema, òbviament, perquè Putin té fama de posseir el membre sexual més formós de tota la Federació Russa, i jo encara soc verge pel darrere. En fi, que diuen que sempre hi ha una primera vegada.
No cal que explique com n’és, de dolorós, i sense lubricant ni hòsties. El lector ja se’n farà una idea, si vol, perquè aquestes coses fan de mal contar. El Gogol i l’Ourumov riuen per les butxaques tota l’estona i l’Stavro també està que es pixa tot acaronant el gat mentre Putin continua burxa que burxa amb la llengua fora i els ulls vidriosos que sembla que s’esmicolaran con un got de duralex i aniran a parar a la meua esquena. El primer es calma una mica i exclama:
—T’estàs portant molt bé, 007! Es nota que ets al servei de Sa Majestat!
Llavors m’encenc de ràbia i d’indignació de sentir nomenar el Sobirà enmig d’aquella orgia i recorde que en venir m’he posat una altra pastilla en el forat del queixal. Dóne ordre ràpidament al xip perquè la deixe anar i cride Déu salve el Rei!, i abans d’acabar la frase el cul fot un pet descomunal i Putin n’ix llançat com el projectil d’un canó i s’estampa contra un quadre cubista de Picasso que hi ha penjat a la paret mentre jo trenque els vidres del finestral en un milió d’estelles que ballen com una explosió de metralla abans de caure a terra i tot seguit m’enlaire com un coet rumb a Califòrnia. Ja em venjaré en una altra ocasió, ara he de salvar Occident i tinc una mica de pressa.
El vol és a reacció, com he dit abans. La panxa és el reactor i el forat del cul la tovera. Vaig deixant enrere els avions comercials i algun de guerra i fins i tot passe un míssil coreà de més de cent metres de llargària. Com que el viatge és una mica avorrit, tot són núvols i avions, aprofite per a trucar a M i dir-li que tenia raó i que Google és a hores d’ara un cau de comunistes i fillsdeputa. Ell em respon que tractarà de posar-hi remei ara quan s’acabe el got de ginebra, que se’l beurà a la meua salut, però que, mentrestant, faré bé d’acostar-m’hi i matar-ne tots els que puga. Jo li dic que això és el que anava a fer, que no hi ha res que m’agrade més que matar comunistes, siguen russos o americans.
Al cap de mitja hora mal contada arribe a la badia de San Francisco, que des de l’aire es veu tan maca, amb el Golden Gate ple de cotxes i camions que circulen com poden. Després divise Mountain View, tombe un poc a la dreta i aterre al davant del Google Building, un edifici modern de color blau marí i molt de vidre per tots costats. M’apuge pantalons i calçotets i llavors que em truca M.
—Diga —em pose l’aparell a l’orella mentre intente traure les arrugues als pantalons.
—Hola, 007. He estat parlant amb el president Trump, que ha estat molt amable i m’ha dit que a les dotze en punt del migdia, hora local, un B-2 amollarà una bomba nuclear sobre la seu de Google. Li ho dic perquè a Califòrnia són ara les onze i mitja i convindria que es posés fora de perill, perquè aquestes bombes no miren prim.
—Moltes gràcies! —penge.
Bé. Això canvia una mica les coses. De moment entre en l’edifici i demane per la Romanova a la xicota del taulell.
—Qui és vosté? —em demana ella a mi.
—Bond. James Bond —li responc tot alçant una cella i passant-me la mà pels cabells.
—Ah, el de les pel·lícules —que fa impressionada, no ho pot dissimular.
—Això mateix —em passe l’altra mà.
La xicota parla amb la Tatiana, o amb la seua secretària, penja i em diu que és a la segona planta, que em rebrà ara mateix. Jo li done les gràcies, puge amb l’ascensor, que està immaculat, i després de parlar amb la secretària entre al seu despatx.
—Hola, Tatiana —tanque la porta amb un somriure dels meus, dels que lubriquen l’entrecuix, i ella se m’acosta i ens fem un petó amb bona cosa de llengua.
—Sabia que vindries —diu quan ens separem una mica.
—Soc ací perquè sé que voleu apoderar-vos del món —la pose al corrent, per si no n’estava—. M’ho ha dit l’Stavro.
—Ja parlarem de negocis en acabant, James —em posa un dit als llavis—. Ara vull que em refregues el moniato. Feia tant de temps que no ens vèiem! Pensava que t’havies oblidat de mi —es fa cap enrere un parell de passes.
Tot seguit s’abaixa la falda i les bragues, s’eixarranca al sofà, alça els braços i diu Apa! Anem a compenetrar!
Jo he vingut des de Moscou disposat a matar-la, el treball està per damunt de les meues aventures amoroses, i això és el que vaig a fer, perquè, de totes maneres, amb aquella bomba és clar que no s’escaparà. Només en canviarà la manera, perquè amb la meua ajuda morirà de gust. Em trec pantalons i calçotets i la munte i li faig uns petonets als mugrons que gemega per totes bandes i no para de bellugar-se.
—Oh, James, se’m fa la figa Coca-Cola —que diu.
No em trobe en plena forma perquè encara em cou el forigol però continue fent ús de tots els membres i al cap d’una estoneta la tinc al punt de caramel i llavors force una mica la maquinària fins que ella arriba a l’orgasme i als primers espasmes trau la llengua i tomba el cap completament morta. No és la primera que mate així, ja ho he fet altres vegades, sempre amb èxit. Ha estat una mort agradable, jo en voldria una de semblant però treballant per a M no serà fàcil. En fi, que en pau descanse.
Mire el rellotge i falta un minut per a les dotze. Trec la fava cagant hòsties, em pose la roba i les sabates, m’empasse una píndola, traspasse la coberta de vidre i veig el bombarder molt a prop, a punt d’arribar a l’objectiu. Un parell de segons més tard amolla la bomba, que cau ràpidament. A un dels costats, amb lletres grosses, posa little trump, i encara no he acabat de llegir-ho que explota i fa un fong radioactiu que adorna a poc a poc el paisatge civilitzat de la badia. A prendre pel cul!
Jo tracte d’esquivar-lo i després pose rumb a Londres. La missió ha estat un èxit i estic preparat per a la pròxima, però m’hauran de planxar els pantalons. Ja veure’m què m’han preparat de nou però de segur que hauré de salvar Occident una altra vegada, per a variar. La veritat és que n’estic una mica fart, trobe que ja es podria salvar ell sol alguna vegada mentre jo vaig de casino en casino, però tots els oficis tenen els seus inconvenients i el meu no n’és cap excepció. En fi, això és el que hi ha.
