De segur que el lector ja estarà al cas del successos de Sixena i de la pretensió «aragonesa» ―escric el gentilici entre cometes a dretcient― d’espoliar, amb l’ajut inestimable de la judicatura espanyola, els béns procedents de la diòcesi de Lleida històrica conservats en museus de la Catalunya estricta, siguen els del Museu de Lleida ―a propòsit, fundat per un valencià―, siguen els del Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona. Ara bé, els béns procedents de Sixena a altres indrets del món, siguen a Madrid, com la Nativitat del mestre Rodrigo de Saxònia (ca. 1515-1520), del Museo del Prado, siguen a Saragossa, com el Crist davant d’Herodes del mateix pintor (Museo de Zaragoza), siguen a Buenos Aires, com la taula central del retaule de la Mare de Déu de la Casa-Museo Enrique Larreta, siguen a Osca, com les taules del retaule major de Sixena (Museo de Huesca), siguen a…, no interessen. Ostres tu! D’això el Dràcula Lambán (PSOE) no en deia res ni ara el Nosferatu de cachirulo Azcón (PP) no en diu tampoc. Ah! I no oblidem l’ara cardenal ―cardenal pels dídims del papa Francesc― monsenyor Juan José Omella ―vaja pájaro―, un element de Cretes (Matarranya) que ha fet de l’anticatalanisme virtut. El papa Wojtyła ―que ja sabeu de quin peu calçava― el feu bisbe de Barbastre-Montsó (1999-2004) per a animar el conflicte per la possessió de les obres d’art originàries de les parròquies escindides del bisbat lleidatà, que derivaria anys i plets després en l’assalt de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida la matinada de l’11 de desembre de 2017. Hui dia el tal monsenyor és arquebisbe de Barcelona. En fi… Ja veieu: «con la Iglesia hemos dado, Sancho».
L’Aragó enyorat del passat, l’Aragó que trià el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona com a príncep sobirà en 1137, la pàtria del gran mestre hospitaler i insigne escriptor en llengua aragonesa Joan Ferrandes d’Herèdia, ja no existeix. Aquell Aragó s’esfumà definitivament en el segle XVI, quan Felip II, rei dels «espanyols», hi envià un exèrcit castellà contra el país i el sotmeté en 1591. D’aleshores ençà, «decadència» fins a l’extinció, devorat per Castella (Espanya). Això que no volem ―ens aterra― que succeïsca als catalans i volem evitar. Portem resistint-hi des de l’arribada dels Habsburg, des del segle XVI, en què Espanya començà a aplicar la seua particular «solució final» ―Endlösung― al problema de les perifèries nacionals ibèriques i que exportà a Amèrica: anihilar la llengua i la cultura de les poblacions sotmeses. En paraules del bisbe d’Oriola Jusepe Estevan (1594-1603), desvergonyidament espanyolista: «Quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño». A l’Aragó aprengueren la llengua ―i les manies― de l’amo, renunciaren a la seua i, conversos a l’espanyolisme alienador, han acabat vomitant mala llet contra la pàtria germana del passat, Catalunya. Sixena, en definitiva, emprenya l’Aragó del regionalismo bien entendido, celtibèricament ignorant i pallús, d’espanyolada de Paco Martínez Soria, perquè Sixena reviscola la història a la qual, todo por la patria ―Espanya!―, ha renunciat. En conseqüència, els dràcules amb cachirulo redefineixen el monument, l’antiga casa de monges santjoanistes i mausoleu de la reialesa catalanoaragonesa, per convertir-lo en ariet catalanòfob per a conrear la discòrdia entre pobles que, sense la zitzània espanyolista, serien germans.
La reina Sança, fundadora de Sixena
La reinterpretació ad hoc de la història genera relats extravagants del passat i la perpetuació d’errors que fins i tot s’escolen en la historiografia catalana. Sança nasqué quan el regne de Lleó tenia la preeminència sobre el de Castella. On nasqué no ho sabem ―possiblement a Toledo―, son pare era Alfons VII de Lleó i Castella, que es feia dir «emperador de tota Espanya», però era filla de la segona muller, la germanopolonesa Riquilda Piast (o de Polònia, o més aviat de Silèsia), filla del rei Ladislau II de Polònia i l’alemanya Agnès de Babemberg, besneta de l’emperdor romanogermànic Enric IV. Era, doncs ―poca broma―, cosina (compartien el mateix besavi i la mateixa àvia) de l’emperador Frederic I Barba-roja. Riquilda nasqué a la capital de Silèsia, Breslau (Wrocław en polonès) cap als anys 1135-1140 i en 1152 contragué matrimoni amb Alfons VII. La parella tingué dos fills: Ferran, que morí en la infantesa, i Sança, nascuda cap a l’any 1156, un any abans de la mort del pare, i que havia estat promesa al primogènit de Ramon Berenguer IV.
I vet ací que mort Alfons VII (21 d’agost de 1157), Riquilda i la filla restaren desemparades. El successor d’Alfons VII a Lleó, Ferran II, es desentengué de la jove madrastra, i al successor a Castella, Sanç III, li incomodava la presència de la viuda de son pare. Per què? Potser l’origen de la llegenda, recollida pel cronista Bernat Desclot, de l’emperadriu d’Alemanya i el bon comte de Barcelona Ramon Berenguer que la salvà de difamacions, tinga alguna cosa a veure. Riquilda, dona jove i ―sembla― de gran bellesa despertà especulacions i xafarderies a la cort castellana, les suficients perquè Sanç III decidís desfer-se’n una vegada mort son pare. En això ―casualitat?― Ramon Berenguer IV passava per allí i…
El comte de Barcelona i príncep sobirà d’Aragó, mort el seu cunyat, Alfons VII de Lleó i Castella (en primeres núpcies s’havia casat amb Berenguera, germana de Ramon Berenguer IV), s’afanyà a anar a Castella a ―diguem-ne― posar-li les coses clares al seu nebot. Sanç III, reduït el seu reialme a la meitat del que posseí el seu pare, s’empatollà reclamar drets sobre Calataiud i Saragossa. Calia llegir-li la cartilla i, de pas, arreplegar Riquilda, que havia acabat ―val a dir-ho― fins al pirri dels castellans, i la filla d’aquesta. L’emperador romanogermànic era el sobirà feudal suprem de Provença i, pels vincles amb Riquilda, una opció magnífica de matrimoni per a l’altre nebot del comte català, Ramon Berenguer [III] de Provença. Ramon Berenguer IV i Sanç III de Castella es reuniren a la vila fronterera de Serón de Nágima (a l’actual província de Sòria), en febrer de 1158. Sanç III renuncià definitivament a Calataiud i Saragossa. L’única cosa que demanà a canvi és que el català li retés homenatge, com havia fet al seu pare. Ramon Berenguer IV hi accedí, sí, però sempre i quan l’acte es reduís estrictament a la pallassada feudal d’eixe dia, i, a més a més ―premi!― s’emportà Riquilda i Sança (una xiqueta de dos anyets) a Barcelona, cosa per la qual l’emperador Frederic I li estaria eternament agraït.
Sança de Castella? I una guitza! Si de cas, per procedència dinàstica via masculina, li escauria millor el cognom «de Lleó». Altrament, a Castella nasqué ―sí, potser―, però el pare era, sobretot, lleonès (nasqué a Caldas de Reis, Galícia) i la mare una alemanya de Silèsia filla del rei de Polònia. Sança ―o Sanxa si voleu― s’educà com una noble catalanooccitana, en una cort farcida de trobadors. Abandonà Castella per sempre. Així que quan se l’anomena ―ai els historiadorets!― «de Castella» no caigueu al parany de la confusió, que de castellana (lleonesocastellana) poc i de catalana molt. I la mare, Riquilda, acabà, com Ramon Berenguer IV pretenia, sent l’esposa de Ramon Berenguer [III] de Provença.
Sança, com estava previst, arribada l’edat de maridar, contragué matrimoni amb el rei Alfons I de Catalunya-Aragó (Alfons I!, com així era numerat, el primer de la unió de catalans i aragonesos), motejat «el Trobador» per la seua afecció a la poesia trobadoresca i també «el Cast», per la continència carnal ―diuen― abans del matrimoni. L’enllaç se celebrà a Saragossa, el 18 de gener de 1174. El matrimoni estigué, però, a punt de no celebrar-se, puix que els consellers catalans i occitans d’Alfons I tractaren de casar llur rei amb la princesa bizantina Eudòxia, neta de l’emperador Joan II Comnè de Bizanci. Val a dir que el rei catalanoaragonès demanava contrapartides a la cort castellana d’Alfons VIII per a fer de Sança la seua esposa. Debades no s’hi casaria. Hi hagué negociacions i, finalment, amb intervenció decisiva dels consellers aragonesos, cal reconèixer-ho, les noces pogueren realitzar-se. Nou fills (cinc mascles i quatre femelles) nasqueren de la unió d’Alfons I i Sança.
Santa Maria de Sixena, panteó reial
A la regió limítrof entre Catalunya i Aragó, en aquella terra desèrtica i cruïlla de camins entre Lleida, Osca i Saragossa, els Monegres, propietat de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, terra aragonesa sobre el paper però eclesiàsticament lleidatana, Sança hi establí en 1188 un monestir de monges santjoanistes, de l’orde jerosolimità, el primer de la seua espècie, on la reina es reclogué rere la mort del seu marit a Perpinyà, el 25 d’abril de 1196. Allà residí la reina mare i allà sojornà nombroses vegades, a la cerca del consell matern, el rei fill, Pere I ―dit el Catòlic―, que decidí que fora el seu lloc d’enterrament tan bon punt com allà fou soterrada sa mare en novembre de 1208, i no el monestir cistercenc de Poblet en què fou sebollit son pare. A Sixena professà com a monja la infanta Dolça, filla d’Alfons I i Sança i hi visqué una altra filla, Constança, abans de casar-se amb el rei Eimeric I d’Hongria i després amb l’emperador romanogermànic Frederic II de Hohenstaufen. Constança fou la mare del díscol Enric VII d’Alemanya.
Pere I, en defensa dels seus vassalls occitans, trobà la mort a la batalla de Muret (12 de setembre de 1213) batent-se amb els francesos de Simó de Montfort. Aquesta desfeta enfonsà les aspiracions del casal de Barcelona-Aragó de controlar Occitània. El cos del rei fou recollit del camp de batalla per cavallers (monjos-guerrers) santjoanistes, que portaren les despulles del rei a la casa dels hospitalers de Tolosa de Llenguadoc, les del rei i les de set nobles aragonesos morts amb el seu sobirà: Asnar Pardo, Balasc d’Alagó, Miquel de Luèsia, Gomes de Luna, Rodrigo de Liçana i Miquel de Rada. El papa Honori III concedí permís al fill del malaguanyat Pere I, el rei Jaume I, a traslladar les despulles del seu pare i acompanyants al monestir de Sixena, on arribaren el 30 de setembre de 1217. Des d’aleshores les restes de Pere I el Catòlic reposen juntament amb les de sa mare Sança i dues germanes, la comtessa de Tolosa Elionor (muller del comte Ramon VI) i la monja Dolça a la capella de Sant Pere del monestir.
A Sixena, a l’Aragó, saben el significat d’això? Ho dubte. Si més no, el casporrut de Jorge Azcón (PP), president de l’autonomia aragonesa des de l’ofensiva ultradretana de 2023, ni ho sap ni li interessa; i ―vaja!― al seu antecessor Javier Lambán (PSOE) la història de Sixena, la de debò, li importava i li importa més aviat un rave. El monestir de Sixena sofreix la desídia dels governants regionals aragonesos des de fa dècades, fins i tot ara que està en boca de tothom; el vindiquen, amb l’ajut de la justícia espanyola, per a alimentar argumentacions sorollosament anticatalanises, no pel valor patrimonial, històric i «nacional» ―nacional catalanoaragonès― que té.
Jaume I i Sixena
Jaume I admirava al seu pare per les virtuts cavalleresques que deien d’ell, la imatge que li presentaven. Ell no l’arribà mai a conèixer; sí, de xiquet, quan li fou arrabassat a la mare per a lliurar-lo com a ostatge al cabdill croat (croada contra els albigesos) i cap militar francès Simó de Montfort. De major, quan redactà el seu Llibre els feits, esmenà aquella percepció de quan era menut. Pere I el Catòlic fou, ras i curt, un irresponsable, en el pla familiar i en el nacional. Ara bé, producte de l’admiració al pare de l’adolescència i la joventut, Jaume I decidí triar com a lloc de soterrament Sixena, al costat del progenitor. El 3 d’abril de 1225, a Lleida estant, comunica que la seua voluntat és ser sebollit a Sixena i encomana a la prioressa del monestir, Sança Ximenes d’Urrea, que així ho faça. A Sixena estaven dipositades les insígnies reials del pare i s’havia convertit en la seu de l’arxiu reial, encomanada la custòdia a la prioressa. No estranye, doncs, els nombrosos sojorns de Jaume I a Sixena al llarg del seu regnat, alguns ben documentats.
Quasi podríem dir que en aquell primer terç del segle XIII Sixena esdevingué el principal centre monàstic, a nivell polític, de la Corona de catalans i aragonesos. La seua centralitat geogràfica en el mapa de la Corona ho permetia. Jaume I anava i venia de Catalunya a Aragó o viceversa i passava per Sixena. Certament, així va ser fins que la Corona augmentà amb les Illes i el País Valencià. Després la puixança de Sixena decaigué.
Auge i declivi de Sixena
El monestir de Santa Maria de Sixena tingué un primer moment d’auge, en els temps immediats a la seua fundació i inicis del regnat de Jaume I. Formà part de l’entramat estatal catalanoaragonès. Deixà de ser-ho, però, en la segona meitat del segle XII, però ressorgí en temps de Jaume II. De Sixena fou prioressa Blanca, filla de Jaume II i Blanca d’Anjou, la qual cosa significà un renaixement de l’auge dels primers anys de Sixena. Una membre de la família reial catalanoaragonesa allí s’educà i allí es convertí en prioressa, el que significà que una gran quantitat d’aristòcrates filles de les millors famílies de la Corona, més d’un centenar, hi residissen amb el seu servei. Va ser ―diguem-ne― l’etapa de plenitud de Sixena, en prestigi i en realització d’obres artístiques. D’aquella època és el tron prioral, que conservava el Museu de Lleida i que la Guàrdia Civil s’emportà en desembre de 2017. La prioressa Blanca era una senyora ben catalana, us ho ben assegure. I una senyora ―diguem-ne― espectacular en els gustos. Havia tingut l’oportunitat de ser maridada ni més ni menys amb Lluís I de Navarra, cosa que l’hagués convertida en reina de França, però preferí restar a Sixena i convertir-se, amb dènou anys, en prioressa del cenobi. Ara bé, no es privà de res i Sixena, durant el seu priorat, es convertí en una extensió de la cort de Barcelona. Blanca renuncià al priorat en 1347 i tornà a Barcelona, on traspassà un any després.
Sixena mantingué la puixança fins a la crisi de l’Interregne (1410-1412). Les monges santjoanistes de Sixena donaren suport al candidat a la corona Jaume, comte d’Urgell, i això l’enemistà per sempre amb els Trastàmara triomfants. Amb els Trastàmara, que no ho perdonaren mai, s’inicià el declivi d’un monestir sempre fidel a la línia legítima del casal de Barcelona. La vida monàstica s’anà esllanguint fins arribar al segle XVIII en què desaparegué. La comunitat de monges santjoanistes hi tornà, però la Desamortització (1835) suposà un dur colp. No obstant això hi tornà una altra vegada i vegetà entre aquelles pedres vetustes fins que en agost de 1936 el Comitè revolucionari local, no les hosts bàrbares vingudes de Catalunya, l’incendià.
El que es pogué salvar se salvà, primerament per l’acció del bisbe de Lleida, el valencià Josep Messeguer i Costa (1889-1905), fundador del Museu Diocesà de Lleida; i, quan la Guerra d’Espanya (1936-1939), per l’acció del Comitè de la Generalitat per al Salvament del Patrimoni Artístic, que envià Josep Gudiol a les terres dels bisbat de Lleida i recuperà les pintures murals de Sixena, que d’una altra manera no hagueren sobreviscut als excessos antireligiosos del moment.
Comptat i debatut, vet ací la història de Sixena a grans trets. Sobretot he volgut mostrar la importància històrica del monument, per als Països Catalans i per a Aragó. La història genera identitat i, la tergiversació dels fets, del relat dels fets, pot alimentar fal·làcies inadmissibles i brams ―¡viva España, coño!― d’impúdica burrera. Ah! Que no se m’oblide dir-ho: Sixena està molt unida a la franja i a Sixena, en temps de Sança i de Blanca, la llengua era la catalana, com catalana era la llengua de Montsó i està ben documentat. L’Aragó històric era plurilingüe i bona part d’ell catalanòfon, que encara ho és. Negar-ho és ―ras i curt― d’ignorants. Però, ai la ignorància!, és molt agosarada i nociva quan es fomenta des de les institucions.
