A propòsit d’unes visites a dos museus («Mitja hora en el Museu de Belles Arts» i «Dues hores en el Museu del Prado»), em queixava de la falta de llocs on seure i reposar. En les sales dels museus no sol haver-hi cadires. De vegades, en les més grans hi ha algun banc sense respatller, però, en general, la contemplació dels quadres hem de fer-la dempeus. El guarda de seguretat és l’únic que té el privilegi de seure, i no sempre, si disposa d’un tamboret, objecte de la meua enveja. En el Museu del Prado hi ha una «área de descanso», una magnífica galeria de cara al Paseo del Prado. Però no hi ha quadres. Com el seu nom indica, serveix per a descansar, però no per a contemplar pintures descansat. Si voleu veure art, no hi ha més remei que fatigar-se.
En el segon dels articles citats, vaig observar, de passada, el contrast entre la manca de cadires als museus i l’abundància en les sales de concerts i teatres, on la situació s’inverteix: no només sí que hi ha cadires sinó que n’hi ha una per cada visitant. Encara més: ningú no pot quedar-se dempeus ni menys encara passejar-se per la sala. Això és un contrasentit, perquè podríem sentir la música mentre ens movem per la sala. En canvi, no podem separar-nos del quadre si volem apreciar-lo. Potser ens n’allunyarem una mica per tenir-ne una visió de conjunt o ens hi acostarem per apreciar-ne la pinzellada, o bé donarem la volta a l’escultura, però sempre ens hi mantindrem al davant. Per això jo voldria una cadira davant del quadre. També la necessite per a sentir música i, de fet, a casa acostume a fer-ho assegut en una butaca còmoda, però de vegades m’alce i m’hi passege. En fi, jo voldria seure i passejar, passejar i tornar a seure.
Només conec una sala de concerts on és possible escoltar la música a peu dret, passejant o fins i tot tombat: el Royal Albert Hall de Londres. És un gran espai, amb capacitat per a més de cinc mil espectadors, dedicat no només a la música clàssica. Durant l’estiu s’hi celebren els BBC Proms, el famós festival de música. La sala té planta d’amfiteatre romà, com el Colosseu. En l’espai central, en el nivell inferior, no hi ha cadires —o les posen i les treuen, segons l’espectacle. Es coneix precisament com a arena. Els espectadors, generalment joves, hi seuen a terra o s’hi ajeuen, si no en són molts. A mi no m’agrada seure o jeure a terra de qualsevol manera. Per això, preferesc un altre espai peculiar de l’Albert Hall: la gallery. És l’ample corredor que volta l’amfiteatre en el nivell més alt, que pots recórrer caminant mentre sona la música. Amb l’arena, és la localitat més barata, realment molt barata. Proms és l’abreviatura de promenade concerts, perquè en el seu origen es feien als parcs londinencs, mentre la gent passejava. Els espectadors de l’arena i de la gallery són, doncs, prommers o promenaders i practiquen el promming.
El Royal Albert Hall és l’excepció a la regla en les sales de concerts, on tot el públic és assegut, ben arrenglerat. Parle dels auditoris de música clàssica, és clar. En un concert de rock seria inconcebible mantenir quiet i assegut el jovent. Ací es tracta de participar físicament en l’espectacle, en què la música és un ingredient més, entre altres com els llums, les imatges projectades, els fums de colors, els salts dels artistes a l’escenari, els decibels que fan trontollar la caixa toràcica, els crits i els balls del públic…, tot: és l’autèntica Gesamtkunstwerk. Un concert de música «clàssica» és una altra cosa. Però no sempre ha estat així. Hi ha hagut èpoques en què no tot el públic restava assegut, es podia conversar o anar a trobar algú. Els qui s’asseien en una cadira, ho feien per raó de la dignitat de la seua posició social o en atenció al seu sexe feble. En alguns films, hem vist una recreació dels teatres d’òpera del passat, on la platea no era ocupada per butaques sinó per cavallers a peu dret. Només unes bancades a la vora de l’orquestra, on s’instal·laven els primers fanàtics de la música. Però eren una minoria. Conten que, a un jove que exigia silenci a unes dames que conversaven mentre sonava la música, una d’elles hagué de recriminar-li la seua actitud: «Senyor, som al teatre!» Finalment, aquells energúmens aconseguiren imposar el silenci i la foscor. Jo mateix, rebesnét d’aquells romàntics, si algú fa el més petit sorollet, m’hi regire i li llance furioses mirades.
El fet és que hi ha una manera d’escoltar música —la «clàssica»— que exigeix atenció. Per això cal silenci. Com que passejar-se comporta sorolls i distraccions, la solució és asseure tothom i a les fosques. Pel que fa als museus, no seria fàcil instal·lar cadires davant de totes les pintures sense destorbar la circulació dels visitants. Amb tot, al marge d’aquests problemes pràctics, jo voldria més cadires als museus i menys a les sales de concerts. Vull pensar que hi ha alternatives. En la recepció dels museus, per exemple, sol haver-hi una consigna per a deixar motxilles, abrics o paraigües. Allí mateix ens presten uns auriculars com a guia. Per què no disposen de cadires plegables, com les de platja? El visitant agafa la cadira portàtil, la situa davant del quadre que vol veure i s’hi asseu. Estic per dur-me-la de casa, com abans les dones s’emportaven el catret a missa. Què en diria el vigilant de seguretat? Es quedaria parat, sense saber quin protocol aplicar. Enfront d’aquest dèficit de cadires, tenim el problema invers en les sales de concerts: n’hi ha un excés. No sé com s’hauria de resoldre. Només sé que caldria no perdre de vista la gallery de l’Albert Hall. Temps al temps. Algun dia em donaran la raó.
Siga com siga, no és una qüestió menor. Tantes cadires arrenglerades en un espai, el fan rígid i encarcarat. I l’audició necessita flexibilitat i relaxament. En l’altre extrem, la manca de cadires fa d’un museu un espai inhòspit. Sembla una nau industrial o un magatzem. Ho és, ben mirat, encara que ornamentat i ben endreçat. Em pregunte si les cadires —qui diu cadira, diu butaca, banc, poltrona o sofà— tenen alguna cosa a veure amb una definició de l’arquitectura. Jo diria que sí, perquè seure —seure en una cadira— és el que podem fer en les construccions que anomenem arquitectura. En els edificis fem moltes altres coses, però cap en tots els edificis, a excepció de seure. I de caminar, que n’és la contrapartida. Aquesta és la qüestió: seure o no seure, quan, on i com seure. I aquest és el problema de l’arquitecte: com organitzar les cadires a dins d’un espai.
