El 13 d’abril del 2002 Rafa Xambó va tornar als escenaris després de molts anys de silenci, ja que la seua última actuació de la primera època havia estat a l’Aplec de la Plana, a Vila-real, el setembre del 1977.
Xambó explicava que havia retornat a la música gràcies a «una feliç combinació de circumstàncies amb alguna empenta d’ànim i una sorpresa pel gust enorme que em retrobava a les entranyes».
Uns mesos abans havia ajudat l’amic Carles Carrasco a muntar un concert a Ca Revolta en què va estrenar Xica d’Alabama i Plou, dues cançons amb lletra seua. En acabat, Cristina Piris li va dir: «Rafa, i tu per a quan?». I ell va respondre «sense pensar-hi i en to de broma: “jo? El dia de la República”».
Dit i fet, unes setmanes abans del 14 d’abril, Cristina Piris li va telefonar per a comunicar-li que tenia el 13 reservat per a la seua actuació. No va saber rebutjar la proposta i, en aquells dies, va nàixer Rafa Xambó i La Fusteria, amb Carles Carrasco i Àlvar Carpí a les guitarres.
La formació va intensificar els assajos, va preparar les poques cançons noves que tenia, algunes versions de Lou Reed, Pino Danielle, Toti Soler, i Xambó va recuperar alguns temes de la primera època. Amb això i les lletres que havia fet per a Carles, va enllestir el primer repertori de la segona època.
Rafa recorda que «aquella primera nit fou molt emocionant amb la sala dels arcs plena de gom a gom». «Quan es feren les dotze vam fer visques a la República i continuàrem tocant», apunta.
El mes següent, Rafa Xambó i La Fusteria va enregistrar, «en una sola nit de tocar i tocar,» el disc 7 acústics, amb el qual va començar novament una activitat artística que el músic, sociòleg i escriptor d’Algemesí creia abandonada per sempre.
Posteriorment, ha rebut diversos premis i reconeixements i ha publicat huit àlbums. El 25 d’abril del 2021 va llançar La dansa d’un temps nou, un recull d’onze cançons amb algun text propi i altres de Maria-Mercè Marçal, Anna Montero i Txema Martínez. També hi ha versions de poemes i cançons de Salvador Espriu amb Raimon, Nâzim Hikmet amb Pete Seeger, Manel Marí amb Toti Soler, Woody Guthrie amb Jeff Tweedy, Ovidi Montllor i John Lennon.
El 22 de desembre del 2022, va presentar al Teatre Principal del Cap i casal la Cantata de València, que va començar sent un llibre, després un disc i, finalment, un espectacle pluridisciplinari que ret homenatge a tot el sector cultural valencià, maltractat de manera reincident. La musica culta, la clàssica, la popular, el circ, les arts plàstiques, l’audiovisual, la dansa, el teatre o la poesia dibuixen un acolorit mosaic de l’enorme treball cultural que s’ha fet a la ciutat, des del anys 50 del segle passat fins a l’actualitat. Una proposta que narra «la relació d’amor i odi entre València i els seus artistes des d’una certa provocació al discurs progressista convencional», afirma Xambó. Musicalment, es desplega entre la cantata narrativa a l’estil de Quilapayún o d’Al Tall amb Quan el mal ve d’Almansa, l’acústica dels setanta, amb Bob Dylan com a màxim exponent, i el rock simfònic de Led Zeppelin.
Rafa Xambó es va acomiadar dels escenaris l’11 d’octubre del 2023 al Teatre Micalet de València amb un concert en què va presentar el seu treball Últimes cançons, un disc que recull deu temes amb els quals el músic, sociòleg i escriptor vol dir adeu de la millor manera possible després de 50 anys de trajectòria. L’àlbum consta de cançons fetes a partir dels poemes de set dones (des de Maria Mercè Marçal, Fina Cardona i Teresa Pascual passant per Àngels Gregori o Maria Josep Escrivà), de Shakespeare/Txema Martínez i de Vicent Andrés Estellés. Aquesta actuació va ser la primera d’una gira que durarà un any. Després, Xambó diu que no tornarà als escenaris, però promet seguir ben present a les trinxeres culturals.
Fonts: Rafa Xambó, «20 anys de Rafa Xambó i la Fusteria», Blocs de Vilaweb, 2022
