Entre els aficionats als jocs de taula hi ha una certa predilecció pels autors amb la lletra K. Klaus Teuber va crear Catan mentre competia amb Wolfgang Kramer per ser l’autor amb més premis a l’època daurada dels jocs alemanys. Aquest darrer autor també va fer un exitós duet amb Michael Kiesling, un altre de la colla dels “K”.
Però si parlem de l’autor més gran de tots (tinga “K” o no) hem d’agenollar-nos davant del gran Reiner Knizia. I estem d’enhorabona, una de les seues obres mestres s’acaba de reeditar en una edició meravellosament cuidada. Es tracta de Ra, publicat per primera vegada el 1999.
El gran mestre
En certa manera, la carrera de Knizia em recorda a la de Bob Dylan. És ampla i profunda. Començà ara ja fa unes dècades i, com el de Minessota, no ha parat mai de crear. Si vols endinsar-te en la seua obra cal una certa dedicació, ja que ha tocat pràcticament tots els pals i té més de 800 títols al seu nom. Respecte a Dylan, recorde, fa anys, començar pel Blonde on Blonde i anar tirant endarrere i endavant explorant tot el seu el repertori. Era inacabable. Una cosa semblant em passa ara amb aquests jocs.
De Knizia es diuen moltes coses i això condiciona la mirada cap a la seua obra. Se l’anomena ‘El bon doctor’ (que hi ha de dolents?) perquè és doctor en matemàtiques. Tot i que es va dedicar al sector bancari, aquesta experiència en la ciència formal és el que domina la narrativa sobre els seus jocs. Jo no hi estic d’acord. Si hi ha una característica que defineix al bo de Reiner no és la seua capacitat en ajustar matemàticament els sistemes de joc (que la té), sinó el seu profund coneixement sobre les motivacions humanes. Knizia no és l’autor “matemàtic”, és l’autor “psicòleg”. I Ra n’és un gran exemple.
Les mirades ho diuen tot
En el fons, Ra és un joc on cal aprofitar les motivacions dels adversaris. I fer-ho en el millor moment. Ho aconseguireu mitjançant un mecanisme de subhastes molt senzill i obert. Tot és visible: les monedes amb les quals pujareu, el lot que vos emportareu i totes les fitxes que heu anat obtenint fins al moment.
Les fitxes que s’obtenen es puntuen de diferents maneres i a mesura que avança la partida cadascú n’obtindrà unes o altres. Això condicionarà els interessos individuals i diferenciarà als participants de la partida.
L’altre gran truc és que les subhastes poden començar quan els jugadors ho decideixen. És l’alternativa a treure fitxa i passar el torn. Amb eixe poder, qui juga té l’oportunitat d’avaluar la situació dels adversaris i començar una aposta en el moment més adient. Es tracta d’un sistema pensat per a fer interaccionar, per a mirar-nos als ulls i entendre’ns des de l’altre costat del tauler.
Posem un exemple. Una persona pot haver obtingut moltes fitxes de riu, però no puntuaran a menys que n’aconseguisca una d’inundació. Tot just en començar a crear un lot nou n’apareix una d’aquestes, tan preuades per a eixa persona. Un dels adversaris, sabent d’eixes necessitats, decideix obrir la subhasta. Ha forçat una decisió incòmoda per a l’adversari: quin preu està disposat a pagar per a endur-se eixe lot? Podria deixar passar l’oportunitat? A banda de la fitxa que va buscant no en traurà molt més de profit… i el lot val molt poc per a la resta d’adversaris…
Com que cada fitxa té una forma de puntuar, això diferencia orgànicament les motivacions de qui juga. Hi ha qui voldrà completar la seua col·lecció de monuments, hi haurà curses per ser qui tinga més fitxes d’un tipus en concret i, fins i tot, s’inclou un xic d’aversió a la pèrdua, ja que perdrem punts a cada ronda si no obtenim certes fitxes. I és que Knizia sap on tocar perquè les coses es posen interessants – no vos havia dit que era bon psicòleg? Ell posa els ingredients i els participants les motivacions, les mirades i les jugades mestres.
Carregat de tensió
Una partida de Ra s’organitza en tres rondes, cosa que dona peu a crear uns certs arcs cíclics. Durant el nostre torn, el més habitual és treure una fitxa i afegir-la al lot per a una futura subhasta. Tot i ser un procés un poc mecànic és una gran font de suspens. El lot es va fent cada vegada més temptador i ningú no sap quan començarà la subhasta. És com la bomba sota la taula que explicava Hitchcock, el veritable suspens radica en el fet que no explote. La subhasta pot començar per decisió dels jugadors o per treure una fitxa de Ra. Quan finalment ho fa, la tensió s’allibera i tota l’acció passa als jugadors, encarregats ara de dirigir el destí de la partida. Acabada la subhasta, torna a començar el cicle.
A més, al principi de cada ronda tenim disponibles totes les nostres monedes per a pujar, amb nombres diferents entre d’elles. Les més altes guanyen la subhasta, però també es queden al mig de la taula com a recompensa per a la següent subhasta. El que comporta un compromís entre les necessitats actuals i la planificació futura.
Així, quan gastes totes aquestes monedes deixes de jugar durant el que queda de ronda. Pot passar que una única persona es quede jugant fins que la ronda acabe, únicament enfrontada amb el temporitzador del joc: les fitxes de Ra. Cada vegada que apareix una d’aquestes comença una subhasta i s’avança cap al final de la ronda. És el moment de forçar la sort i vore com de gran i suculent pot fer-se el lot. Eixe moment també pot ser divertit per als seus adversaris, ja que encara que no juguen en eixe moment, estan involucrats desitjant mala sort a qui s’ha quedat a soles. És molt bon espectacle.
I quin nasset, amics! Una delícia de nasset!
La versió que es publica ara ha estat il·lustrada pel britànic Ian O’Toole, que s’ha fet un gran nom al món dels jocs. L’edició està molt ben cuidada no només en l’aspecte gràfic que és encisador, sinó també en la usabilitat. El tauler personal indica amb una bona iconografia les puntuacions de cada tipus de fitxa i quines es mantenen o es descarten entre rondes. Açò fa molt fàcil l’explicació de la partida i recorda a tothom els valors de cada cosa en tot moment. És un exemple de llibre de com cal fer les coses.
Les fitxes, grans i clares, no són només boniques. Com que són visibles des de lluny i estan organitzades igual que als taulers personals, permeten saber què té cadascú i entendre les seues necessitats. Passa com en Azul (de Michale Kiesling, un altre gran “K), on els taulellets faciliten, i fins i tot, fan inevitable, la lectura de l’oponent. No es pot no interactuar.
Els aficionats a Knizia estem d’enhorabona. Ra es pot tornar a aconseguir en una edició preciosa i més funcional que mai. Altres clàssics seus també s’estan reeditant (A través del desert, Tigris i Eufrates, Genial…) i d’altres s’han actualitzat fins i tot en les regles (Zoo Vadis). En els darrers anys, Knizia també ha creat jocs nous que han estat tot un èxit (Babylonia, Pelusas, El Dorado, My City, Mille Fiori…). La seua obra és extensa i, a vegades derivativa com la dels grans artistes. Si voleu fer un tast de què suposa el disseny de joc basat en la psicologia no busqueu més enllà, aquest és l’autor perfecte.
—————————
Carles Palanca és un dels creadors de @casellaeixida. Trobareu tots els enllaços al seu canal i xarxes ací.
