Des del meu punt de vista, l’oferta cultural i artística de la capital d’Espanya és inigualable. Si l’últim cap de setmana de gener, amb un fred que pelava, hi vaig anar a vore tres obres de teatre, si al juny hi vaig tornar a la Fira del Llibre situada al parc del Retiro per tal de fornir-me de bones lectures de cara a l’estiu, des de fa ja uns quants anys en el meu calendari hi ha anotada una cita ineludible al novembre amb el festival internacional de cinema LGTBIAQ+ de Madrid, LesGaiCineMad, que enguany ha arribat a la trentena edició. Els organitzadors han aprofitat aquest aniversari per a canviar-li el nom per un altre més inclusiu com és QueerCineMad. Queer és un manlleu de l’anglés que literalment significa ‘estrany’ i que s’utilitza com a mot paraigua per a designar totes les identitats de gènere i les orientacions sexuals que no encaixen amb l’heterosexualitat i amb la norma tradicional cisgènere, un terme que supera també tota mena de matisos i binarismes.
LesGaiCineMad, ara QueerCineMad, és un dels festivals internacionals de cine LGTBIAQ+ més antics d’Europa i, sens dubte, el més important de l’Estat espanyol. Aquest emblemàtic esdeveniment cultural està organitzat per la Fundació Triángulo, una entitat dedicada a la defensa dels drets del col·lectiu queer dins i fora del territori, i té com a finalitat, a banda de promoure el diàleg i la diversitat, donar visibilitat a les històries i les experiències d’aquesta comunitat a través del cine. Cada any el festival presenta una amplíssima varietat de llargmetratges, curtmetratges i documentals, tant nacionals com estrangers, que aborden diferents aspectes de la vida LGTBIAQ+ i que es reparteixen en diferents seccions, com ara l’Oficial, Cinema Dissident (amb propostes més experimentals), Panorama (amb títols rellevants de l’escena forana), etc.
Enguany, de l’11 al 23 de novembre, Madrid ha sigut de nou el centre neuràlgic del cine lèsbic, gai, bisexual, transgènere, intersexual, asexual, queer i de la resta d’opcions que recull la sigla a través del signe +. Jo sempre hi vaig només un cap de setmana, però l’aprofite al màxim. Tot i que tenia previst vore nou pel·lícules, finalment en van ser huit. Com que no es tracta ara de contar-vos-les fil per randa, sí que n’assenyalaré els títols i el país de procedència: Sabar bonda (l’Índia/el Regne Unit), Apenas coisas boas (el Brasil), 300 cartas (l’Argentina), Plainclothes (els Estats Units), La misteriosa mirada del flamenco (Xile/França), Jone, batzuetan (Espanya), Nicola (Bolívia) i Drunken Noodles (els Estats Units/l’Argentina).
Dels huit llargmetratges, voldria destacar el que més em va agradar de tots: Nicola (2024), de Javier Terrazas. Narra la història d’un forner argentí de 38 anys afincat a Samaipata (capital de la província de Florida en el Departament de Santa Cruz, Bolívia) que viu amb la seua exmuller i els seus tres fills. Nicolás Escola, en un moment crític de sa vida, decideix acceptar la seua homosexualitat i anunciar-ho a familiars i amics. Es tracta d’una obra profundament personal que transforma allò quotidià en un acte personal reivindicatiu. La decisió d’eixir de l’armari no se’ns presenta en aquest cas com el clímax dramàtic, sinó com un procés íntim ple de tendresa, de por i de dignitat, un camí pel qual hem transitat molts i per això m’hi vaig sentir tan identificat. Un documental preciós que em va commoure per la valentia del protagonista i per la senzillesa amb què comunica als seus éssers estimats allò que sent al seu interior. Com assenyala el mateix cartell de l’obra, contar un secret per a sanar.
La consolidació de la meua afició al cinema va de la mà del meu gran amor, Antonio, que em conquistà el cor i despertà per sempre en mi la meua passió cinematogràfica actual. Per això va ser un plaer compartir butaca amb ell com quan estàvem junts. Com a espectador, he de reconéixer que necessite un silenci absolut a l’hora de visionar un film. En aquest sentit, des que assistisc a aquest festival, sempre m’ha cridat l’atenció el respecte absolut que hi ha en les sales madrilenyes des del moment en què comença la projecció. Sincerament, és admirable. Allí la gent no xiuxiueja, no sonen els telèfons mòbils, ningú els mira ni els consulta. Res a vore amb la meua ciutat, on el públic es pensa que està en el sofà de sa casa. Soc soci del Club Información, i això em permet anar a una preestrena totes les setmanes, normalment tots els dijous als cine Aana del centre d’Alacant. És rar el dia que els cinèfils no hem d’esbroncar algú que es posa a comentar la pel·lícula amb la persona del costat, que encén el telèfon i enlluerna tota la sala enmig de la foscor, que respon els WhatsApp o, fins i tot, que atén una trucada. Em sembla una falta de consideració increïble cap a la resta d’assistents que estem allí, però sobretot denota molt poc mirament pel seté art.
Madrid, com a capital del reino, és una gran urbs on viu molta gent que habitualment veiem per televisió. En nombroses ocasions m’hi he creuat amb persones conegudes. Per exemple, dissabte al matí, al carrer Fuencarral em vaig topar amb Ignacio Escolar, gran periodista i director del diari digital eldiario.es. També a l’interior de les sales he coincidit amb famosos, com l’extraordinari i meravellós Pedro Almodóvar l’any passat en els cines Golem de la plaça d’Espanya, i enguany vaig tindre el polifacètic i divertit Boris Izaguirre en la fila de davant en la cineteca del Cercle de Belles Arts.
De festivals de cine a l’Estat espanyol, n’hi ha un fum. Però de festivals de cinema de temàtica LGTBIAQ+, no n’hi ha tants. Al meu parer, QueerCineMad és el més seriós i prestigiós, ja que fa una selecció internacional d’obres amb una grandíssima qualitat que el situa a l’altura d’altres certàmens europeus. A més a més, en aquest cas, l’equip organitzador està format pràcticament en la totalitat per gent que dona el seu temps per tal de fer-lo possible, la qual cosa fa que tinga més mèrit encara, perquè gràcies a aquesta col·laboració desinteressada podem gaudir cada any d’una excel·lent i magnífica programació. A Alacant, des del 2004 tenim un festival de cine que dirigeix Vicente Seva que a poc a poc agafa embranzida i que ja prepara la 23a edició per a final de maig de l’any que ve. El 2017, per primera vegada, encara que sense secció oficial ni premi, s’hi van exhibir curtmetratges LGTBIAQ+, i des d’aleshores s’hi ha consolidat la projecció d’aquests treballs ara ja sí amb reconeixement i guardó.
En resum, aquesta mena d’iniciatives no són solament una festa cinematogràfica, sinó també, i sobretot, una plataforma per a la visibilització en la gran pantalla d’altres sexualitats més enllà del patró heteronormatiu predominant i, per descomptat, per a la valoració del talent emergent i consagrat dels diferents directors i directores. Celebre l’existència d’aquests espais que acullen manifestacions artístiques i culturals del col·lectiu queer, i augure una llarga, llarguíssima vida al bon cinema. Indiscutiblement, sempre la cultura és sinònim d’un futur millor.
