Les històries no s’acaben, i ací estem un altre estiu per escoltar els carrers i les places, d’una història infinita, d’una segona part. De quan tornes cap al poble a fer el que et vinga de gust. Tornen les festes al nostre trosset de terra i, amb elles, també les cançons que ens veuen créixer i jo torne a pensar amb tu. Les que apareixen quan ja no queda llum i algú decideix que hui no es dorm, que a les deu cau el sol i que ens anem de festa fins que s’acabe el món.
Vos convidaré a una paella sempre que puga i, si no, sempre ens queda alguna cosa millor, alguna rialla compartida, alguna nit que no havíem planejat i que acaba sent la més bonica. Una motxilla a mig fer, la Mediterrània, tu amb l’arena i jo amb la sal. Ens n’anem sense saber ben bé on, perquè viure també és accelerar una mica més i agarrar-nos fort. Com m’agrada quan vas conduint i una cançó sense sentit ens sorprén, i la cantes ben fort, i arranquem a ballar com si fora un ska del 2000. I quan cau la nit, l’univers ho adorna tot. Som punts de llum a la foscor, movent el món a ritme del nostre amor.
Ballem! Ballem! Que el món s’acaba! Estimem-nos a la manera d’ací, regala’m una batxateta romàntica, entre el teu cos i el meu, connexió telepàtica, veure eixir el sol i pensar que la vida és fantàstica. Un bes que no oblidaré mai. I, quan tot es torça, quan torne a fer-ho mal i esdevé un diluvi universal, només queda deixar-me anar. Perquè no puc evitar les meues manies. Perquè gràcies per estar, per voler-me igual. Perquè ens hem perdut com sempre i no trobe mai la clau de les muralles del teu regne. Ens deixarem anar.
I mentrestant, la vida continua fent de les seues. Vaig desparellant els calcetins. Jo a la reina mora li regue els jardins. Tinc una mare que val mil potosins. Jo veig els gegants on tu veus els molins. La brisca, la mona i el mentider; el cau, la sangonera i el cinquet, la vida, al final, és un panellet. I què voleu que us diga? Potser som això, una suma de coses que no haurien de tindre cap sentit juntes, però que quan les diem en la nostra llengua encaixen perfectament. Una fotografia, un somriure que torna de tant en tant, una història que algú va deixar entre les pàgines d’un llibre. Un gat en una foto. Un somriure en la memòria. I tu, volant entre flors i novel·les de ficció.
I llavors entenc que no es tracta només de música. Que darrere de cada cançó hi ha una manera de viure. De fer-nos un lloc enmig d’un món que sovint sembla escrit en una altra llengua. Per això m’agrada pensar que encara hi ha qui busca un valencianet per anar de concert, que no vullga anar a la disco i que t’acompanye al Festivern. I que, quan arriba la calor, busca una valencianeta per anar amb vespa a la platgeta, perquè la costa valenciana és la millor. I si el mar és l’amor, jo soc el mar. Vull que les onades i la sal siguen el far. Vull viure, només viure i no pensar. I que quan et trobe siga perquè ha de passar. Per lliure vull un país i per seure una vorera, per despertar uns tabalers, estimar-te com la terra que fa viure els cirerers.
Perquè encara queda molt per cantar. Encara queden carrers, festes, amors, pobles, cales i nits que no s’acaben. Encara queden paraules que esperen una veu. I mentre algú les diga, mentre algú les cante, mentre algú torne a casa parlant com sempre ha parlat, aquesta cançó encara serà nostra.
I que no s’acabe.
