Pepe Vicente Vañó té una font d’ingressos atípica: és el marmessor de la “Deixa dels Ferre”, una sèrie de terres a Bocairent (Vall d’Albaida) que el Mossén Miguel Ferre va instituir el 1559 per tal de finançar certes “solemnitats” en dies puntuals de l’any. Com no pareix una faena molt estressada, Pepe Vicente té molt de temps per dedicar-se a la que és la seua veritable passió: la pintura. Es dedica sobretot a pintar grans murals frescos a les parets de la masia familiar, el Carrascal, situada a la Serra Mariola i que és per això que la família és coneguda al poble com “els carrasquets”.
També té temps de casar-se amb Magdalena Pastor i tenir quatre fills: Pepito, Magda, Hermínia i Eduardo. Aquest darrer serà el nostre protagonista de la setmana.
Nascut el 24 de febrer del 1911, Eduardo aviat comença a seguir els passos del pare i s’interessa per la pintura i el dibuix. Estudia a la Real Acadèmia de Belles Arts Sant Carles de València i ben prompte ja es posa a treballar. Els diners de la Deixa no només no donen per a tantes boques, sinó que amb la República es posa també en dubte la propietat de la terra, que vol expropiar-se i que passe a gestionar-se pels mateixos llauradors.
Així, amb només vint anyets Editorial Valenciana el fitxa, perquè il·lustre les portades de les novel·les barates tan populars de l’època -i que ja en vam parlar quan el personatge era Pascual Enguídanos– i també col·labora en la revista infantil de la mateixa editorial, KKO.
Saltem ara al final de la guerra, durant el qual, mai s’ha sabut a què va dedicar-se Vañó. Juan Bautista Puerto, no només ha recuperat la propietat d’Editorial Valenciana, sinó que s’ha casat amb Hermínia, la germana d’Eduardo. Així que l’editor li proposa al seu cunyat tornar a treballar per ell, però ara amb una cosa totalment diferent.
Amb la victòria franquista s’ha acabat l’entrada dels populars còmics estatunidencs i és un mercat important que cal saber omplir. Cal un còmic d’aventures, capaç de fer oblidar als xiquets la dura realitat que els toca viure i, al mateix temps, que siga adequat a la nova ideologia dominant. És així com el 1941 naixia la sèrie de Roberto Alcázar y Pedrín, que amb 1.219 número, serà la més longeva mai publicada a l’estat espanyol.
Propaganda franquista o simple còmic d’aventures?
L’aposta d’Editorial Valenciana pel còmic no es limitaria a aquest títol. De fet, suposaria el naixement del que es coneixeria com l’Escola Valenciana d’Historieta, que en un moment donat seria la responsable del 80% del còmic estatal, superant amb escreix la gran potència editorial de Barcelona, amb noms com Josep Sanchis, creador del Gat Pumby, o Miguel Ambrosio, “Ambrós”, autor del Capitán Trueno.
Amb tot, poques altres propostes gaudirien de l’èxit de Roberto Alcázar i el seu jove ajudant, amb una tirada superior als 100.000 exemplars setmanals i editat ininterrompudament entre el 1941 i el 1976. Algunes de les frases més icòniques de l’inefable Pedrín -un xiquet orfe extremadament violent i que malgrat l’edat treballa per a la policia- com “¡Toma castaña!”, “¡Pronto tendremos fandango!”, “¡Garrotazo y tentetieso!” o “¡Toma jarabe de palo!”, acabarien convertides en expressions populars, encara que la que més s’ha mantingut seria la de “Ostras, Pedrín!”, d’una època en què la censura no hauria permés escriure “hòstia”.
La seua importància provocaria també que no passara desapercebut i sovint s’ha acusat aquest còmic de ser una simple ferramenta de difusió de la ideologia feixista entre els més menuts. És cert que el protagonista -un policia i un “aventurer espanyol”, segons la primera versió del títol, fins que Pedrín va entrar en escena- resol totes les investigacions a garrotades i que no tenen massa miraments pels drets humans, dient-ho suaument. Però també tinguem clar que es tracta de còmic d’aventures policials per a xiquets, així que tampoc es tracta de demanar arguments amb resolució no violenta dels conflictes.
Els principals arguments de la versió de la propaganda són una clara similitud entre el dibuix de Roberto i el líder falangista José Antonio Primo de Rivera, i el mateix cognom del protagonista, Alcázar, clara referència a un dels símbols de la mitologia franquista durant la Guerra Civil.
Ambdós, però, van ser rebatuts pel mateix Vañó, qui sempre va rebutjar les acusacions de propaganda. Ell va afirmar que per dibuixar la cara de Roberto Alcázar va basar-se en un autorretrat d’ell mateix de jove i que el personatge en principi s’havia de dir Alcaraz, però per ser un cognom molt habitual a Bocairent, va decidir substituir-lo per evitar suspicàcies. Deixem a criteri del lector decidir qui té raó.
Un altre argument de Vañó és que un dels guionistes de la sèrie era José Jordán, excomandant de l’Exèrcit republicà que enviava els guions des de la presó. També cal dir que aquest tampoc seria un cas excepcional, ja que molts dels còmics més populars -i feixititzants- de l’època van ser creats per represaliats republicans, com el mateix Manuel Gago, autor de El Guerror del Antifaz, i company de Vañó en Editorial Valenciana.
Explotat pel seu cunyat
L’altre gruix de crítiques que rep l’obra de Vañó és que es tracta d’un dibuix “simplista”, amb “pobresa dels fons i dels canvis de pla”, una “manca de trets personals que afecta tant a herois com a roïns”, “continus canvis d’escenari que provoquen una forta sensació d’intemporalitat”, “greus errades” i amb uns guions “més simples que el mecanisme d’un xupló”. Encara que tampoc se li pot negar un dinamisme i una senzillesa que van resultar addictives per a diverses generacions de xiquets.
Una crítica que massa sovint no té en compte el ritme de treball i les condicions del nostre protagonista a l’hora de crear. A banda de les qüestions com la censura o les mancances materials de la primera postguerra -amb el paper i la tinta restringits- hi havia sobretot les condicions materials. Eduardo Vañó va dibuixar en solitari la totalitat dels números, des dels primers esbossos fins a l’entintat, a un ritme d’un llibret setmanal, que havia de compaginar amb altres col·laboracions i classes de dibuix, ja que si no el sou no arribava.
De fet, quan els seus fills, Eduardo i Vicente, van fer-se majors, van començar a ajudar el pare, el primer dibuixant les vinyetes a llapis i el segon repassava a tinta el treball del pare, incloent fins i tot detalls nous.
Naturalment, l’editorial sols pagava un sou. Una quantitat fixa per llibret que no incloïa cap benefici sobre drets d’autor o possibles reedicions. Una explotació laboral que era habitual a l’època però que en aquest cas es fa més sagnant pel fet que l’editor era el seu cunyat.
De fet, quan al 1976, Editorial Valenciana va optar per liquidar la sèrie de Roberto Alcázar y Pedrín, va ser Juan Manuel Puerto, hereu de l’empresa i nebot de Vañó, l’encarregat d’explicar-li que es quedava al carrer. A inicis dels 80, l’editorial reeditaria part de la col·lecció en color i un nou format, però el seu autor no veuria ni un cèntim d’aquestes vendes.
Els darrers anys del nostre protagonista van ser prou amargs. Malgrat la seua indubtable contribució a l’Escola Valenciana d’Historieta i a una tradició que després seguirien altres protagonistes d’aquesta sèrie com Salvador Larroca, la identificació dels seus personatges amb la propaganda franquista el van allunyar prou dels homenatges i recordatoris, als quals sovint evitava anar. A això cal sumar una delicada situació econòmica per la minsa pensió que li va quedar després d’anys de ser mal remunerat.
Finalment moriria a València el 26 de setembre del 1993.
