Les classes d’Història d’Espanya del segle XIX eren un maldecap. Guerres infinites, desenes de faccions –a voltes difícilment diferenciables- i dos patrons: el primer que la monarquia sempre guanyava, bé fora amb eleccions trucades bé amb colps d’Estat. El segon que, les poques voltes que els liberals guanyaven això provocava automàticament una escissió entre el corrent que acceptava governar amb l’statu quo –el que tampoc impedia que fora expulsat del poder a la primera de canvi- i el corrent més a l’esquerra que volia mantenir el programa polític… fins que tornaven al poder i es reproduïa la situació.
Aquest patró es podria dir que va marcar la vida del revolucionari alcoià Agustí Albors i Blanes, nascut el 25 de maig del 1822, i que paradoxalment ha passat a la història com un repressor del moviment obrer.
I és que si en lloc de fixar-nos en la seua mort, ens fixem en la seua vida, la d’Albors és la d’un revolucionari, encara que fora un burgès –la seua família havia introduït la indústria paperera a Alcoi, que seria el motor econòmic de la ciutat de l’època. Però és que al segle XIX, la paraula «revolució» no es referia solament a revolució proletària o socialista, sinó que remetia més a «revolució democràtica», que a l’estat espanyol s’identificava amb les idees republicanes.
Com dèiem, Albors, amb soles 15 anys s’allista a la Milícia Nacional que els liberals tractaven d’implantar com a alternativa ciutadana a l’exèrcit des de la Constitució de Cadis del 1812 –i que els borbons suprimien així que podien. Poc després s’afilia també al Partit Progressista, que era l’ala esquerrana del Partit Liberal escindida quan aquesta va intentar cohabitar amb Ferran VII –recorden el patró dos?- i amb soles 22 anys intenta estendre a Alcoi la rebel·lió de Boné, que ha esclatat a Alacant i amb la qual els liberal-progressistes van intentar fer-se amb el poder després de veure que la via electoral era impossible –patró un.
La rebel·lió va fracassar després de cinc setmanes de setge i bombardeig d’Alacant per part de les tropes borbòniques i els seus líders afusellats. Albors, però, va aconseguir fugir a França per evitar una condemna a 22 anys de presó. Dos anys després, Isabel II signa un indult general en motiu del seu casament i Albors pot tornar a casa amb només el pagament d’una multa que abona amb la venda d’una finca familiar. La situació, però, no és més tranquil·la i pateix un intent d’assassinat. Ell n’ix il·lès, però la seua dona queda fortament commocionada i morirà poc després.
Albors, però, no tarda a tornar-hi de nou. El 1854 participa a la Vicalvarada, una revolta iniciada per militars propers al Partit Democràtic –una escissió a l’esquerra del Partit Progressista, que havia arribat al govern liderat pel general Espartero- a la caserna militar de la població de Vicálvaro, prop de Madrid. La revolta va ser especialment seguida a les comarques del sud del País Valencià, i encara que els rebels locals van ser derrotats, el resultat final no va ser tan desastrós com el dels anys abans i s’inicia el que s’anomena com a «bienni progressista».
És llavors, quan la vida del nostre protagonista comença a institucionalitzar-se, ja que és nomenat tinent d’Alcalde d’Alcoi –quan ha de fer front, prou exitosament, a una virulenta epidèmia de còlera- i comandant de la Milícia Nacional. En aquella època, els càrrecs polítics no duraven massa i és destituït i tornat a nomenar diverses voltes durant els següents anys, que aprofita, curiosament ara que té poder institucional, per començar a fer un poc de patrimoni personal. Funda dues fàbriques tèxtils, el producte que llavors tenia més tirada comercial i que, tècnicament, estava emparentada amb la tradició paperera de la família, però també un molí fariner i una companyia de diligències. Negocis que gestiona amb els seus dos fills.
Retorn a les barricades
El 1866, Albors torna a participar a l’intent de revolta del general Prim, que no va arribar a quallar però que va provocar que el nostre protagonista fora desterrat a les Illes Marianes –un arxipèlag perdut del Pacífic que llavors encara era colònia espanyola- encara que va ser indultat abans d’iniciar el viatge.
De fet, el 1868 dirigeix l’aixecament republicà, «la Gloriosa», a Alcoi, amb una partida de 150 homes que intenta controlar la ciutat, però n’ha de fugir després de l’arribada d’una columna militar procedent de València. Amb el triomf revolucionari serà designat alcalde de la ciutat i l’any següent escollit diputat pel Partit Republicà Democràtic Federal, una escissió esquerrana –sí, altra volta- del Partit Democràtic que s’oposava, a més de la monarquia, al centralisme madrileny, motiu pel qual va tenir especial implantació als Països Catalans. Com a diputat, de fet, és un dels signants del Pacte de Tortosa que busca un retorn a les llibertats de l’antiga Corona d’Aragó, prèvies a la imposició de la Nova Planta.
El 1872 guanya les eleccions municipals i serà, com a alcalde d’Alcoi, que proclamarà la República l’any següent. Pareix que, finalment, una vida de lluita i sacrificis ha obtingut el seu resultat i, finalment, podrà fer realitat les seues idees polítiques. Però no.
La Revolució del Petroli
Cinc mesos després de la proclamació de la república, el 7 de juliol, es convoca una massiva assemblea obrera a la plaça de toros d’Alcoi on s’aprova anar a la vaga general. En principi, les demandes són prou raonables: solidaritat amb els vaguistes de Cocentaina, jornada de huit hores i increment de salaris de quatre a sis rals per dia.
Llavors la ciutat és un dels principals centres industrials de l’estat espanyol i és coneguda com «la xicoteta Barcelona». La població obrera és absolutament majoritària i totalment depauperada viu prou al marge de les cuites polítiques que han marcat la vida d’Albors. A més, la direcció de la Federació Regional de l’Associació Internacional del Treball es reuneix ací.
Es diu que Albors, en un principi, es mostra neutral a la vaga, però que després de ser subornat amb 60.000 pessetes per la patronal, publica un ban antiobrer i demana al govern l’enviament de militars. Podria ser, però tampoc cal oblidar que el mateix Albors era un important industrial i que, per tant, tenia interessos en el conflicte. De fet, al ban hi escriu: «Alcoians: el vostre Ajuntament popular ja veu que sou molts els operaris en vaga però no sap si per culpa d’agitadors, d’alguna persona conflictiva o en defensa de legítims drets. Atendrem els drets legítims mitjançant la llei. El treballador té dret a desitjar un augment de salari o jornal. Però també l’amo fabricant té dret a no accedir a la petició de l’obrer. Igualment, el treballador satisfet amb el jornal inferior als qui volen augmentar-lo té dret a romandre així i anar a la faena si vol. No tolerem les amenaces. La interrupció il·legítima i violenta d’aquells drets individuals és un delicte. L’Ajuntament no deixarà impunes els coaccionadors mentre no li revoqueu el poder. Salut i fraternitat». Hui el signaria el neoliberal més abrandat.
A partir d’ací, la història és més coneguda. El 9 de juliol, la guàrdia municipal dispara contra els més de 2.000 obrers concentrats davant de l’ajuntament causant dos morts i més de vint ferits. La revolta es torna violenta, s’alcen barricades i s’incendien fàbriques. Després de vint hores de combats, els guàrdies i patrons atrinxerats a l’ajuntament es queden sense munició i s’han de rendir. L’edifici també serà incendiat i alguns dels assetjats moriran. Segons els obrers, en el combat, segons el govern, assassinats.
Albors, però, aconsegueix fugir pel soterrani. Al carrer de Sant Llorenç es troba amb una barricada. Sabre en mà i al crit de «Visca la República federal!» intenta fugir a través de les cases veïnes però finalment és atrapat.
La multitud el mata a colps. El seu cadàver despullat és arrossegat per tot el poble. Alguns proposen cremar-lo, però altres s’hi oposen. Li tallen el penis com a mostra de triomf i la pell se li va esquinçant per l’arrossegament. Queda fet un pelletes, el malnom amb el qual passarà a la història.
Som al 10 de juliol del 1873, dia en què Agustí Albors mor a l’edat de 51 anys. Després d’haver lluitat tota la vida contra l’absolutisme borbònic i d’haver sobreviscut a mil batalles i insurreccions contra l’exèrcit, acabarà sent recordat com un símbol de la repressió a la classe obrera.
