Aquest text correspon a la xerrada que Jaume Lloret i Esquerdo, expert en arts escèniques i un dels màxims investigadors de la història del teatre al País Valencià, va oferir el passat 11 de desembre a la Sala Noble del Portalet d’Alacant, organitzada per Acció Cultural del País Valencià. Els pròxims diumenges 22 i 29 de desembre es publicaran la segona i la tercera part de la conferència respectivament.
La celebració de Nadal el 25 de desembre, molt prop del solstici d’hivern, va ser establida per l’església de Roma en un intent de suplantar antics ritus pagans oferits al Sol i substituir-los pel culte a la figura de Crist. En tot cas, el motiu principal de la festa cristiana de Nadal és celebrar el naixement de Jesús a Betlem.
Però aquest referent s’ha anat enriquint amb altres esdeveniments de la infància de Jesús, els més importants dels quals són la matança dels innocents per ordre del Rei Herodes i l’adoració dels Reis d’Orient, fets que en el calendari cristià es convertiren en dues festes individualitzades que es commemoren, com tots sabem, el 28 de desembre (els Innocents) i el 6 de gener (els Reis d’Orient).
Més modernament, la recepció dels costums nòrdics en les societats mediterrànies va generalitzar la figura del Pare Noel i la celebració del cap d’any l’1 de gener. Per tant, Nadal no és només un dia de festa sinó un cicle complet que comença molt abans, generalment per Sant Nicolau (el 6 de desembre), i acaba a la Candelera (el 2 de febrer).
Referents mítics
Un breu repàs a alguns dels referents mítics que apareixen en l’imaginari de Nadal actual –com són el betlem, l’arbre, el Pare Noel, les innocentades, l’any nou, els Reis Mags, etc.– ens permet captar el caràcter sincrètic i flexible d’aquestes festes, que permeten no merament la seua supervivència, sinó la seua efervescència en una societat secular, plural i globalitzada, com la nostra. La de Nadal és, per tant, una celebració única amb una constel·lació de símbols i de significats: religiosos, històrics, socials, econòmics, culturals… i també dramàtics.
En efecte, al voltant de Nadal sorgeixen nombroses tradicions teatrals i altres formes espectaculars, que són mostres de l’enorme riquesa del teatre popular valencià. Les representacions teatrals de Nadal constitueixen fenòmens singulars, però, com veiem en l’esquema anterior, les podem classificar en tres grans grups: el teatre religiós de tradició medieval, el teatre nadalenc costumista –que comprèn els betlems dramatitzats– i el teatre profà de les festes de folls que es fan al voltant del dia dels Innocents.
Teatre religiós de tradició medieval
Començarem pel teatre religiós de tradició medieval. En efecte, durant l’edat mitjana, l’Església, amb l’objectiu de seduir un públic analfabet, va començar a dramatitzar determinats passatges de la Bíblia en les cerimònies litúrgiques.
El drama litúrgic més antic del teatre religiós en llengua catalana és el Cant de la Sibil·la, que és l’anunci del juí final i del naixement del Messies. És un cant polifònic molt senzill heretat dels antics cants dialogats de la vetlla de Nadal. La versió musical més antiga procedeix d’un còdex mallorquí del segle XIV, que encara es representa a la catedral de Palma. Pel que fa al País Valencià, el Cant de la Sibil·la es representava a la Seu de València, a la col·legiata de Gandia (Safor) i segurament en altres temples, però fou prohibit pel Concili de Trento.
Tradicionalment, el solista era un xiquet, vestit amb una túnica blanca i un sobrepellís de vellut de color morat rogenc i brodat en or, que canta sense acompanyament, mentre que el cor, al seu torn, repeteix la tornada polifònica a quatre veus. Quan el solista acaba de cantar, beneeix els presents amb una espasa.
Actualment el Cant de la Sibil·la es representa en la Missa del Gall a l’ermita de Santa Anna de Gandia, que el va recuperar a partir de 1979. També s’ha reconstruït, amb una acceptació general per part del públic, a la Catedral de València i a diverses poblacions de les comarques centrals valencianes, com ara Ontinyent (Vall d’Albaida), Xeraco (Safor), Sueca (Ribera Baixa), Algemesí (Ribera Alta) i Benaguasil (Camp de Túria).
El teatre religiós en llengua vernacla va aconseguir el seu màxim esplendor als segles XV i XVI amb els grans drames lírics, anomenats misteris, on s’utilitzaven espectaculars aparells mòbils, com els que encara s’usen al Misteri d’Elx.
Així, a la Catedral de València es representava el Misteri de Nadal, on destacaven el cant de nadales a càrrec de 24 xiquets vestits d’àngels i situats al trifori de la nau central, el muntatge d’un cadafal alçat al creuer amb el portal del Betlem i una rica tramoia aèria perquè del cimbori de la catedral baixava un colom de fusta amb plomes de paper que representava l’esperit sant, el qual per mitjà d’un mecanisme especial tirava foc. Després baixava un altre artefacte aeri, anomenat araceli, amb la figura d’un àngel amb un lliri en la mà.
Misteri del rei Herodes
Un altre Misteri que es representava per Nadal, concretament el dia dels Sants Innocents, era el Misteri del Rei Herodes, també anomenat de la Degolla. Sabem que s’escenificava a València i Castelló de la Plana on, segons la tradició, els actors que representaven els degolladors o executors de la justícia del rei Herodes vestien estranyament i usaven els pergamins dels arxius locals per a fabricar rotllos anomenats carxots, amb els quals colpejaven a tort i dret al públic assistent, tot provocant el consegüent rebombori.
Actualment, encara es conserva un rastre d’aquest misteri no en Nadal sinó en la festivitat del Corpus de València, concretament en la processó matinal, anomenada del convit, on ix la divertida comparsa de la Degolla. També a la processó del Corpus de Morella (Ports) ixen xiquets amb espases de fusta banyades amb aigua tenyida de roig, per simular la sang dels innocents.
La introducció progressiva d’elements còmics i profans en els misteris –com acabem de veure– va ser mal vista per part de la jerarquia eclesiàstica, que va prohibir les representacions teatrals dins de les esglésies a partir de la Contrareforma.
Recopilant el que hem dit fins ara, podem veure a partir d’aquest esquema que el teatre religiós valencià de tradició medieval es pot classificar en tres grups: els drames litúrgics (segle XIV), que en el Cicle de Nadal es concreta en el Cant de la Sibil·la; un segon grup són els Misteris o drames sacrolírics (segles XV-XVI), on tenim el Misteri de Nadal i el Misteri del Rei Herodes o de la Degolla, i un últim grup d’altres espectacles –que veurem tot seguit– que es popularitzaren al segle XVIII i XIX, però que tenen també una certa arrel medieval. Aquí situaríem les representacions dels Reis Mags i la celebració de la Vinguda de la imatge de la Mare de Déu a Elx.
La representació més antiga dels Reis d’Orient que ha perdurat fins a hui és l’Auto Sacramental de los Reyes Magos, de la Canyada (l’Alt Vinalopó). És un text en castellà basat en l’obra de Gaspar Fernández de Avila, Infancia de Nuestro Señor Jesucristo, editat el 1764 a Xàtiva (Costera).
La representació corre a càrrec de la gent del poble, es fa a l’aire lliure i de manera itinerant fins a arribar a determinats escenaris fixos. Per tant, el públic va desplaçant-se per seguir la trama de la història. La banda de música toca entre escena i escena, acompanyant els actors i espectadors.
Un altra representació semblant, però amb text en valencià, és la de Gata de Gorgos (Marina Alta), on des de l’any 1968 es posa en escena el Misteri dels Reis, espectacle inspirat en l’Acte dels Reis Mags, d’Antonio Salvà Roselló. Ací participen centenars d’actors i de figurants, la banda de música i l’escola municipal de dansa.
També tenim l’obra Els Reis Mags de Suera, que s’escenifica cada any la vespra de Reis en aquest poble de la comarca de la Plana Baixa. El text en vers, que és del poeta Vicent Fausto, va acompanyat igualment de danses, música i nadales compostes per a l’ocasió.
Finalment, tot i que no és teatre textual, estan les cavalcades dels Reis d’Orient que es fan el 5 de gener en pràcticament totes les poblacions valencianes grans i mitjanes, on sol haver escenes costumistes, danses i altres elements espectaculars.
La cavalcada d’Alcoi, que data de 1866, és considerada la primera que es va fer a l’Estat espanyol i probablement a tot el món. Destaca per l’espectacularitat de la legió de patges, els negres, que són els encarregats de dur als xiquets els regals, fent servir llargues escales de mà per a pujar als balcons de les cases.
Ben diferent és la commemoració de la Vinguda de la Mare de Déu a Elx, que se celebra el 28 de desembre, i que és la segona gran festa d’Elx, després naturalment del Misteri o Festa d’Elx de mitjan agost. L’efemèride gira entorn a la suposada troballa miraculosa de la imatge de la Mare de Déu i de la Consueta o directori del Misteri dins una arca de fusta a les platges del Tamarit en 1370 pel guardacostes Francesc Cantó.
La llegenda va arrelar profundament en el sentiment popular i l’escenificació és de la segona meitat del segle XIX. Actualment, el dia 28 de desembre a l’alba es reviu l’escena de la troballa de la imatge a la platja seguida del seu trasllat en romeria al centre d’Elx, on es rememora la carrera de Francesc Cantó a cavall fins a la Plaça de l’Ajuntament per a donar la notícia de la vinguda de la imatge, que s’anunciarà amb un ban.
En el pròxim capítol s’explicaran els escenaris costumistes de la festa de Nadal.
