Tots recordem les vesprades en família al voltant d’un tauler del parxís o l’oca. El joc, sense decisions particularment interessants, resulta una excusa per a emocionar-nos, maleint o celebrant el resultat d’una tirada de daus. També per a fer-li la punyeta a algun familiar o amic, en una mostra de complicitat i empatia facilitada pel joc. De fet, la gent gran, quan juga a estos jocs, sap bé com tindre una bona actitud lúdica i passar-s’ho bé. Com sol passar, són un bon exemple de com disfrutar de la vida.
El joc es defineix sovint com un mitjà caracteritzat per la presa de decisions. Al contrari que altres mitjans passius (on veiem o sentim el que un autor ha creat), el joc és viu quan és jugat i es prenen decisions que impacten el que ocorre a la partida. Una de les conseqüències d’este tret és que la partida té un desenvolupament indeterminat, segons el que facen les persones que juguen. Sota esta premissa, el joc ideal és aquell que ofereix decisions interessants mitjançant les seues mecàniques. I res s’oposa més a este concepte que la mecànica de llançar el dau per a moure, just com al parxís o l’oca. Tot és atzar, no hi ha cap decisió. El joc ocorre, facen el que facen els jugadors. És per això que este tipus de mecànica és detestada per la comunitat jugaire, ja que s’oposa al que hauria de ser ‘un bon joc’.
A “Magical Athlete”, però, Takeshi Ishida abraça este concepte. En la superfície es tracta d’una cursa de llançar el dau i moure, però realment pot passar qualsevol cosa, ja que qui corre és de tot menys normal. Les decisions passen a un segon pla i l’important és l’espectacle generat pel mateix sistema.
Una comèdia de clatellades
La mecànica que permet que tot funcione és la asimetria dels corredors, que tenen poders completament únics i poderosos inspirats en el grandíssim Cosmic Encounter (d’Eberle, Olotka, Kittredge i Norton). I és que la quantitat de corredors disponible (trenta-sis!) és la base del motor d’un sistema generador de comèdia a base de situacions úniques i inesperades.
Al joc tenim certa capacitat de decisió, però no juguem per eixa raó. La poca agència que tenim funciona per a incrementar la variabilitat i atribuir part del caos a les decisions de qui juga. En certs corredors, els poders poden ser opcionals, el que incrementa la lleugera sensació de control en alguns casos.
La part agencial més gran és la d’escollir els corredors. Al començament de la partida és on personalitzes el teu equip i on prens les decisions més interessants. Abans de cada cursa, tothom escull el seu corredor alhora i s’estableix una mena de joc de connexió mental i bluf. Les primeres carreres són menys valuoses i la segona i quarta compten amb un traçat especial, cosa que dona textura a estes decisions amb només una mica d’informació per a decidir una bona estratègia pròpia i en relació amb els adversaris. En certa manera, esta familiaritat amb el sistema permet desenvolupar un lleuger sentit estratègic. A mesura que coneguem les particularitats dels corredors i del segon circuit, podem llegir millor les nostres opcions i les dels adversaris. Funciona, però realment res d’açò és molt important.
La vertadera essència del joc és el que ocorre durant una cursa. Farem un exemple: Després de patir l’habilitat del corredor anomenat ‘Boca’ (que pot menjar-se altres corredors), una de les persones a la taula va decidir escollir a ‘Boca’ com un dels seus corredors per a evitar tornar a ser la seua víctima. Quina va ser la seua sorpresa quan el ‘Copiota’ copià el poder de ‘Boca’ durant la cursa i se la menjà d’un sol mos. Celebracions. Rialles eufòriques. Malediccions… Totalment inoblidable.
L’últim gran encert del joc i que permet que la comèdia siga sincera són els corredors i les seues habilitats. Cadascuna és absurda a la seua manera i hi ha de molt més potents que altres. Hi ha una gran connexió lúdico-temàtica que és còmica en si mateixa, a més d’ajudar, fins i tot, a resoldre dubtes de regles. Entre els meus favorits es troba Sísif, que torna a la casella d’eixida si treu un sis al dau o el Geni, que pot tornar a jugar si encerta el resultat del dau. També m’encanta la Ment mestra, que recorda a les Bene Gesserit de Dune i acabarà segona automàticament si prediu qui guanya. Finalment, el bebé gegant és adorable, però és tan gran que bloqueja el seu espai i no el comparteix amb ningú més. Deliciós.
La nova edició
Val a dir que Magical Athlete s’havia consolidat com un joc de culte. Ha estat elogiat per Richard Garfield (autor de Magic i desenvolupador d’esta versió), el pope del canal Dice Tower Tom Vasel i el crític especialitzat en ameritrash Charlie Theel, entre d’altres.
Quan l’equip editorial de CYMK va decidir editar el joc, la xicoteta comunitat de fans va il·lusionar-se molt. Tot i ser relativament jove, l’editorial ha mostrat un gran criteri per a escollir títols i donar-li un tractament de producte que va més enllà de l’excel·lència. Ja hem parlat ací de la gran presentació darrere d’Spots (de Jon Perry) i a Magical Athlete es repeteix la jugada: tota la caixa està dissenyada per a ensenyar a jugar i fer venir les ganes. Si hi ha una cosa a retraure a l’equip editorial de CYMK és la seua insistència a no mostrar el nom de l’autor del joc en la caixa, una pràctica habitual al sector que es va aconseguir implementar després de la lluita unida d’autors alemanys als anys vuitanta.
A esta versió ha intervingut Richard Garfield com a autor principal, ara que Takeshi Ishida està jubilat. El treball de Gardfield i la resta de l’equip és immillorable. S’han afegit corredors i eliminat els menys interessants, ara tenim una segona pista més boja i s’ha canviat el sistema de selecció de corredors per un snake draft, més intuïtiu que l’original. L’editorial també manté el compromís amb la comunitat i ha obert un sistema de selecció per a idees de cara a futures expansions.
Un altre tret a destacar d’esta edició és el seu aspecte gràfic. La direcció artística d’Alex Hague i les il·lustracions d’Angela Kirkwood són plenament evocadores de l’esperit esbojarrat del joc. Recorden als dibuixos dels anys seixanta o pel·lícules com ‘Yellow Submarine’. Tot, des de la tipografia, les peces de personatge, els daus… està integrat en una visió única i perfectament alineada amb l’experiència. Si la prioritat de l’equip editorial era mantindre la màgia viva, es pot dir que ho han superat.
Tot i no estar distribuït en tendes, el joc està disponible a la web de l’editorial, amb enviament des d’Europa. Encara que està en anglés, el nivell no és extremadament alt. És una gran oportunitat per a provar-lo i tornar a disfrutar de l’emoció d’aquelles nits en família, on jugàvem quasi sense pensar. Potser amb el pas del temps ja no ens donem el permís per a emocionar-nos amb els jocs més senzills i Magical Athlete podria canviar això. Paga la pena intentar-ho.
—————————
Carles Palanca és un dels creadors de @casellaeixida. Trobareu tots els enllaços al seu canal i xarxes ací.
