En l’origen i primeres etapes de l’evolució urbana de la València d’avui hi ha tres fites cronològiques principals: 1858, 1884 i 1907, que es corresponen amb els tres primers plans per a l’eixample de la ciutat, redactats per tres generacions successives d’arquitectes. El primer va configurar de facto el que anomenem primer Eixample. Proposava una ronda perimetral al sud de les muralles, una mena de Ringstrasse d’anar per casa. Encara que no va ser mai aprovat, els primers edificis alçats al pla del Remei van seguir-ne les alineacions. L’eix més important d’aquest Eixample incipient era el carrer de Ciril Amorós, que per aquesta raó pot ser considerat el carrer germinal de la València moderna. El segon Pla sí que va ser aprovat oficialment el 1887, va assumir aquelles determinacions urbanes germinals i les va potenciar de manera molt conseqüent. I molt original, com ara veurem.
El Pla de 1884, redactat per José Calvo, Luis Ferreres i Joaquín María Arnau, va replicar el traçat del carrer de Ciril Amorós encara una mica més lluny de la ciutat històrica. Era una nova via molt més ampla, paral·lela a aquell carrer. Feia —fa— 50 metres d’amplada, amb un bulevard central; és a dir, triplicava els 16 metres del de Ciril Amorós. En un ordre comparatiu, era tan ampla com les principals vies de l’eixample barceloní: la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana. Només el passeig de Gràcia supera els 50 metres d’amplada. Si el Pla de 1858 no té una vinculació clara amb el de Cerdà, el de 1884 ja se’n fa ressò. D’entrada, per aquest sentit de l’emulació. No té altra explicació l’amplada de la nostra Gran Via. No venia d’enlloc ni anava enlloc, si tenim en compte que no existia el pont d’Aragó i que el de la Mar continuava sent la travessia obligada del riu. Pensaven ja aleshores a construir un nou pont? Si més no, el plànol no el preveia. No hi havia proporció ni amb la longitud —deu vegades més curta que la dels vials barcelonins— ni amb l’amplada dels carrers estàndard: de 12 metres a un costat de la Gran Via i de 16 metres a l’altre, mentre que l’amplada dels de Barcelona era de 20 metres. A l’hora de batejar les noves grans vies, també tenien un ull posat a Barcelona. Una Gran Via s’havia de dir de les Germanies, de punta a punta i no només un tram com ara. Com a Barcelona, proposaven un nomenclàtor amb vel·leïtats renaixents, inspirat en el passat propi. L’altra Gran Via havia de dir-se Diagonal, encara que no era la diagonal de cap figura geomètrica.
Al marge d’aquest inevitable mimetisme, el nou Pla assumia determinacions essencials del de Cerdà, com era la trama quadriculada, amb les cruïlles en forma de xamfrans. No sempre aplicades sistemàticament, és cert. Així, per exemple, la quadrícula no s’imposa en tota la ciutat, ni de bon tros. Només en l’àrea de la Gran Via de les Germanies. Altres paràmetres són aplicats de manera insegura, com ara la longitud dels xamfrans, els quals no segueixen la regla de Cerdà d’igualar l’amplada del carrer —de vegades són més llargs, de vegades més curts. No obstant això, la trama de quadrilàters aixamfranats hi és. La prova de l’aproximació als plantejaments de Cerdà és l’eliminació de la gran plaça circular prevista pel Pla de 1858, a l’altura del Mercat de Colom. Tres carrers la travessaven, entre els quals el carrer de Ciril Amorós. El conjunt feia un espai circular amb sis raigs convergents, com els que confluïen en la plaça d’Amèrica. És a dir, en el Pla de 1858 hi havia una intenció compositiva, que la imposició de la trama ortogonal va desbaratar. En canvi, va respectar el tridente de la plaça d’Amèrica. Una de freda i una de calenta.
L’Eixample de València sempre va bascular entre la concepció de l’arquitecte Rovira i la de l’enginyer Cerdà. Ara bé, en l’entremig d’aquesta indecisió, o potser a causa d’ella, el Pla de 1884 va introduir una novetat sorprenent. En el Pla de 1858, recordem-ho, el carrer de Ciril Amorós era un dels trams d’una ronda poligonal. El de 1884, si bé va conservar aquest tram, va eliminar-ne els altres, a l’oest de les vies del tren. A l’est del ferrocarril, va traslladar la ronda a la Gran Via de les Germanies; a l’oest, a la Gran Via Diagonal. I ara ve la novetat: totes dues formaven entre si un angle recte. Encara que pot semblar elemental o insignificant aquesta ocurrència, és precisament la seua simplicitat que la fa més valuosa. Si n’hi ha algun antecedent, jo no el conec. Per això em sembla tan original. Alhora que mantenia la ronda perimetral de la ciutat —el ring—, obria la porta a la «cerdanització» de l’Eixample. En efecte, si bé les dues Grans Vies mantenen el caràcter de ronda o circumval·lació entorn del nucli urbà històric, l’angle recte entre elles permet l’acoblament de les trames ortogonal articulades per cada una d’elles. Més encara: no és que les dues trames encaixaven perfectament, sinó que totes dues són —o podien arribar a ser— la mateixa trama: una única retícula.
Amb aquesta maniobra amb l’escaire i el cartabó, l’Eixample de València se situava conceptualment entre els eixamples de Viena i Barcelona, com una mena de síntesi entre tots dos, si se’m permet la simplificació —i l’exageració. Jo no sé fins a quin punt la intenció dels autors del Pla de 1884 anava en aquesta direcció. Cal reconèixer que costa de creure-ho, per les inconseqüències que hem descrit i, sobretot, per l’escandalosa indefinició en la unió de les dues grans vies. Com en 1858, els redactors del Pla quedaven perplexos i muts davant la realitat de les vies fèrries. En qualsevol cas, tant si Calvo, Ferreres i Arnau eren conscients de les virtualitats de la seua proposta com si no, el Pla de 1907 les reconegué de manera explícita. Serà l’últim episodi fundacional de la València moderna.
