El passat 23 de novembre la Llei d’ús i ensenyament del valencià feia 41 anys i, pròximament, el 4 de desembre, se celebra el dia dels drets lingüístics. Alhora, fins al 30 de novembre, es troba oberta la consulta pública prèvia del projecte d’ordre de la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupacio, per la qual es convoca el procediment de consulta als representants legals de l’alumnat per a triar la llengua base aplicable a partir del curs acadèmic 2025/26, de conformitat amb el que establix la disposició transitòria segona de la Llei 1/2024, de 27 de juny, de la Generalitat, per al qual es regula la llibertat educativa.
En la part d’avall apareixen els logos de dos objectius de desenvolupament sostenible, concretament el 4, que fa referència a la qualitat educativa, i el 10, que es referix a la reducció de les desigualtats.
Una llei educativa que amb tot el cinisme del món s’anomena de llibertat educativa i que les ments goebbelsianes que li ballen l’aigua han complementat amb els logos d’eixos dos objectius de desenvolupament sostenible, el 4 i el 10, que els desvirtuen totalment, perquè si esta llei és alguna cosa és la dalla que vol exterminar el valencià d’una volta per sempre. Perquè en lloc d’haver aprofitat els quaranta anys de la llei per a donar-li un impuls, el que fa és condemnar-la.
No demanem res que no siga nostre, l’ús del valencià sense haver de rebre insults i males paraules de personal de l’administració (des de metges i jutges fins a auxiliars) que obviant el dret que tinc a parlar en valencià em diuen que parle espanyol perquè estic a «Espanya» com si jo vinguera de l’estratosfera. Això vol dir que l’objectiu a) «Fer efectiu els drets de tots els ciutadans a conéixer i usar el valencià no s’ha complit. I no sols no passa res a les persones que neguen el meu dret, sinó que em neguen l’atenció i el servei que tenen l’obligació d’oferir-me, com a personal que treballa per a l’administració autonòmica. I no és una excusa dir que no «conoce el valenciano porque no es de aquí o no es de zona valencianoparlante». Si treballes per a l’administració valenciana, directament o indirecta, et deus al dret valencià. Has de deixar que m’expresse en valencià. Però no és eixa la realitat, es poden comptar per centenars els casos que passen cada dia, i sempre és la mateixa llengua la marginada: la valenciana. I no passen més casos perquè la gent no vol maldecaps i, si va al centre de salut, el que vol és que el curen i no que l’insulten i el menyspreen per fer efectiu el seu dret. O si va a un juí, li castellanitzen el nom perquè són incapaços de llegir el que posa al carnet d’identitat «porque estamos en España»… És la llei dels ignorants.
Després de 40 anys no sols no «s’ha garantit, d’acord amb principis de gradualitat i voluntarietat, el coneixement i ús del valencià a tot l’àmbit territorial de la Comunitat» com marca l’objectiu e de l’article primer, sinó que fins i tot en les zones valencianoparlants no es garantix el dret a usar-lo en tots els àmbits, com hem vist abans. I a la societat valenciana el missatge que li arriba és que, a més de ser inútil, és una pèrdua de temps i un entrebanc que, com més aviat, cal eliminar.
I a això li diuen llibertat, la llibertat de no ensenyar el valencià a la futura ciutadania, la llibertat de mantindre l’exempció d’estudiar-lo i conéixer-lo, la llibertat de permetre’ls, sense cap penalització, que no atenguen les valencianes i els valencians en la seua llengua pròpia.
Com es pot anomenar qualitat educativa aquella que va contra la llengua que sosté la nostra memòria? Com es pot parlar de reducció de les desigualtats? Si el que promou és la desigualtat, perquè en lloc de combatre que no s’atenga la ciutadania en valencià, aposta per ciutadans que menystenen el valencià i que els qui el parlem no serem iguals als que parlen l’altra llengua oficial.
Ells posen en la disjuntiva de llibertat o valencià a la societat, una negant l’altre. Nosaltres, però, preferim una lectura de la conjunció que denota equivalència, perquè dir llibertat és la mateixa cosa que dir valencià.
