“En els últims cinc anys hi ha hagut una explosió de dones escriptores. Si fins ara el cànon era masculí, això ja està canviant, no sols amb les autores contemporànies, sinó també la recuperació d’autores del segle XIX i XX que havien quedat oblidades”. Així de contundent es va mostrar la professora de literatura de la Universitat de València i autora de Mireia, Purificació Mascarell.
La contundent afirmació va produir-se durant la taula redona titulada “Escriptores emergents”, organitzada pel capítol català del PEN -l’associació internacional d’escriptors més important- i que va reunir a valència sis escriptores que just han publicat el seu primer o com a molt segon llibre.
Si l’objectiu de l’acte era analitzar el moment de les noves veus narratives femenines, només la tria de les ponents ja era una prova en si mateixa del que s’estava dient. Fins al punt que potser seria complicat fer una taula del mateix nivell amb sis escriptors, homes, emergents.
“Hem deixat d’estar a la prestatgeria de llibres ‘escrits per dones’ a estar a la taula principal de les llibreries”, ho va resumir Irene Klein, autora de Les absències. Maria Climent -autora de Gina i A casa teníem un himne– reconeixia que “si abans comprava llibres escrits per dones per allò de la quota, ara ho faig perquè és el que trobe més interessant”.
Motius per llegir dones
Més enllà de la qualitat literària, els estils innovadors o veus més fresques, hi ha altres motius per llegir el que escriuen les dones. “Les denúncies dels abusos i la violència, no comencen als treballs acadèmics, ni als mitjans de comunicació ni a les xarxes socials, comencen a la literatura”, va explicar Mascarell.
Durant anys s’hauria pogut saber ja el que passava -el que les dones ja sabien que passava- però la literatura escrita per dones es catalogava i arraconava sempre com a “llibres per a dones”. Un gènere concret per a un nínxol concret. El cànon, el fet universal, l’explicaven encara els homes, mentre aquests continuaven intentant descobrir aquest “insondable misteri” que era la feminitat. El mapa del tresor el tenien a l’abast, només calia llegir.
Realitats -els abusos sexuals, la violència masclista, la desigualtat d’accés als recursos, la doble o triple càrrega laboral…- que no són cosa del passat. “Vaig ambientar la meua novel·la als anys 70 i 80 per semblar més versemblant -explicava Emma Zafón, autora de Casada i callada-, però la majoria de barbaritats que explique van passar de veritat ja al segle XXI”. “Hi ha aquella cosa del fetitxe de la llei, que ens fa pensar que perquè s’ha aprovat la llei del divorci, ja tothom es pot divorciar, hi ha altres mecanismes de coacció molt més eficients i més complicats d’eliminar que el legal”, va continuar Zafón.
I encara barreres a superar
Naturalment, l’acte va servir també per marcar els reptes de futur. Quins sostres de vidre encara queden per trencar en la literatura? “Es parla sempre de l’habitació pròpia, però per a escriure cal també un temps propi, que sovint les dones, entre la faena, la criança, etc., no tenim”, va denunciar Magda Simó, autora de És naufragi. Mentre Zafón posava el dit en la qüestió de classe: “No totes les dones tenen les mateixes oportunitats per escriure i publicar. Hi ha un silenciament de gènere, però també de la classe obrera. I més si ho fas en una llengua minoritzada que no et permet viure de l’escriptura”.
Precisament el tema de la llengua -un altre punt en comú de totes les ponents- va ser un dels punts calents més reivindicatius, denunciant la invisibilització de la nostra literatura, les fronteres internes de l’espai lingüístic i també els atacs directes d’algunes institucions.
En aquest punt, l’autora teatral –Una carretera sense arbres i Un estiu– Clàudia Serra va ser la més contundent, al denunciar la “cancel·lació” del teatre en valencià per part de les institucions locals que “odien” aquesta llengua. “S’arriba al punt de programar espectacles de dansa amb un títol en valencià per justificar la quota, mentre ací es programen tres espectacles de Madrid de la mateixa companyia i Una carretera sense arbres fa més de cinquanta bolos per tots els pobles, arriba a Barcelona, però no pot estrenar-se a València”.
