Ka’a he’ẽ –traduïble com a «herba dolça»- és com els guaranís anomenen des de fa milers d’anys la planta que nosaltres coneixem com a estèvia. Una planta que el nostre protagonista d’aquesta setmana no va veure mai de la vida, però que, malgrat açò, hui porta el seu nom en la gran majoria d’idiomes exceptuant-ne algunes, és clar, com el guaraní,
Pere Jaume Esteve va nàixer, molt probablement, a Morella (Ports) o Sant Mateu (Maestrat) als volts del 1500 i se saben molt poques dades de la seua infància, més enllà que era fill del metge Gaspar Esteve.
Seguint el llegat familiar va estudiar medicina a les universitats de París i Montpeller, però com a bon renaixentista, el seu camp de coneixements no es limita a la medicina, l’anatomia o la cirurgia, sinó que abasta matèries tan diverses com les llengües clàssiques –tenia un domini absolut del grec, l’hebreu i el llatí- les matemàtiques, l’astrologia o la botànica.
Està documentat que el 1544 ja es trobava instal·lat a València, on exerciria de metge juntament amb el seu pare i l’any següent ocuparia la càtedra d’anatomia a la Universitat de València. Durant tota la seua vida exerciria com a professor de grec, de cirurgia i de matemàtiques, excepte el 1548, quan seria expulsat durant un any, acusat d’haver pronunciat «paraules desacatades» contra el rector Joan Salaia.
El motiu de l’enfrontament seria l’adscripció d’Esteve al creixent moviment humanista, que preconitzava la lectura dels clàssics grecs i llatins en la llengua original, i no en les traduccions de l’àrab com era habitual en l’Edat Mitjana. Els seus coneixements de grec, de fet, van permetre-li traduir i editar obres com les Epidèmies d’Hipòcrates, a la qual afegí extensos comentaris, una de les majors aportacions d’Esteve a l’humanisme científic del segle XVI i que va ser editat pel famós impressor Joan Mey, autor del famós «logo de Mey» que algunes fonts asseguren que va incloure’s per primera volta en el llibre d’Esteve.
Però el seu coneixement del grec li permetria, fins i tot, elaborar els seus propis tractats mèdics en vers i hexàmetres, a l’estil del metge i poeta Nicandre de Claros. Com a bon hipocràtic, a més, interpretava l’estudi ambientalista de la salut i la malaltia, que en l’època es referien a relacionar aquests estats amb l’astrologia, camp en què també es va endinsar.
Com a botànic va elaborar el Diccionari de les herbes i plantes medicinals que es troben en el Regne de València, on a més de la nomenclatura llatina també recollia els noms populars en valencià, però del qual, desgraciadament, només se n’han conservat alguns fragments.
Pere Jaume Esteve moriria a València el 9 de setembre del 1556.
L’estèvia
Les seues contribucions a la botànica van ser el motiu pel qual el botànic Antoni Josep Cavanilles, gairebé 250 anys després, li posaria el seu nom a una de les moltíssimes espècies vegetals que classificaria de tots els racons de l’imperi espanyol de l’època en el famós Icones et descriptiones plantarum.
«En memòria de Pere Jaume Esteve (conegut vulgarment per Steve o Esteve), metge hispà de València, de gran nomenada, i professor de botànica en l’acadèmia a mitjan del segle XVI. A més de les obres publicades, que van donar a ell gran glòria, va deixar el manuscrit Diccionari de les plantes que naixen en el regne de València, obra i còpia d’utilitat excepcional, si creguem els testimonis», va escriure Cavanilles en la justificació del nom de la planta.
Altres botànics valencians van ser homenatjats per Cavanilles, però cap amb una planta que, després, ha tingut tant de ressò internacional i s’ha fet tan popular, inclús comercialment.
Per a aquesta part encara tocaria esperar més temps, ja que no seria fins al segle XIX, quan el biòleg anarquista suís Moisés Bertoni s’instal·la al Paraguai on classifica centenars de varietats de plantes locals, inclosa la Ka’a he’ẽ, que ell bateja com Eupatorium rebaudianum, i que el 1905 rebria la denominació científica definitiva d’Stevia rebaudiana Bertoni, que és la classe d’estèvia més popular hui en dia.
