Allò primer que hauríem de plantejar, si volem parlar seriosament de la Setmana Santa, és que la seua espiritualitat va molt més enllà de les pràctiques ortodoxes que imposa la religió oficial cristiana. Fins i tot supera allò que la religiositat popular ha reinterpretat al voltant del cicle de la passió i mort de Jesucrist. L’espiritualitat de la Setmana Santa en un sentit ampli apunta, més aviat, a una reivindicació profunda i necessària: la d’un temps sagrat enmig d’una quotidianitat secularitzada i desencantada.
Vivim immersos en el temps gris del capital, del treball, del consum, de la productivitat. Un temps que gira entorn de l’explotació —de la natura, dels cossos, dels pobles— i que ha desactivat tota connexió amb el misteri o amb el sentit. És en este context que la Setmana Santa recupera tot el seu valor com a espai simbòlic de pausa i transcendència, com a trencament ritual amb la inèrcia de la vida ordinària. No perquè siga un simple període festiu o vacacional —perquè de festes i vacances n’hi ha més— sinó perquè obri una escletxa per reconnectar amb el fet transcendent, amb allò que ens interpel·la més enllà del soroll continu de les societats contemporànies.
Hi ha rituals, gestos, silencis, que ens permeten, encara que siga de forma momentània, baixar de la roda infernal del sistema. Eixa roda que ens consumix i que ens exigix col·laborar sense parar en un engranatge que ens condueix al col·lapse ecològic, social i espiritual. La Setmana Santa, viscuda des d’esta clau, ens convida a aturar-nos, pensar, i mirar amb una altra llum el món.
El mite de la Passió i la Resurrecció conté, sota la seua forma religiosa, un missatge universal: que és possible travessar el dolor, el patiment i la mort per a arribar a una forma nova i lliure d’existència. Que hi ha un camí de transformació, de regeneració, de renaixement. Més enllà de la lectura canònica o dogmàtica de la doctrina catòlica, el relat de la resurrecció conserva una força simbòlica culturalment transversal que ens parla d’una altra humanitat possible, d’un altre vincle amb la vida i amb els altres. Esta espiritualitat s’estén també a la Pasqua, a les celebracions festives del renaixement, a la comunió amb els cicles naturals, amb la primavera que esclata. En eixe sentit, la Setmana Santa no anul·la les espiritualitats antigues, naturals i populars: les incorpora, les transforma, però no les esborra. És, per tant, una cruïlla simbòlica rica i viva, oberta a interpretacions múltiples i que pot mantindre una funció emancipadora en una societat cada vegada més dessacralitzada i mercantilitzada.
Per això és important reivindicar una espiritualitat oberta, no dogmàtica, desinhibida, fins i tot laica, que puga ser compartida per persones creients i no-creients, i que servisca per a recordar-nos que no tot es redueix a l’economia ni al rendiment. Esta espiritualitat es manifesta també a través del món de l’art, que canalitza, transforma i amplifica els rituals i els relats d’este temps, fent-los accessibles des de la bellesa, des del recolliment o des de la celebració festiva. I és que allò que està en joc no és només una festa, sinó una manera de viure, d’estar, de sentir. Una manera de recordar que la vida té un valor profund que no pot ser reduït al mercat i al poder.
Per això, cal combregar —en el sentit profund de relligar-nos, de tornar a unir-nos a través d’una religió no imposada sinó viscuda— amb les potencialitats més emancipadores i transformadores de la humanitat. Amb allò que ens fa créixer, compartir, tornar a ser poble, tornar a mirar la natura amb respecte, i el món amb misteri. Perquè eixes potencialitats no només són possibles: són necessàries. Màxim en un món on tot això sembla, cada dia més, profundament amenaçat. Malgrat tot, la Setmana Santa contínua sent un espai obert per a una espiritualitat viva, que pot ser viscuda de formes molt diverses. I pot ser, precisament ara, quan més la necessitem. Perquè vivim temps foscos, de pèrdua de sentit, de desorientació col·lectiva. I potser esta espiritualitat —no com a doctrina, sinó com a record, com a intuïció, com a alé— ens pot ajudar a reconéixer-nos, a tornar a creure que és possible una humanitat més justa, més solidària, més alegre, més connectada amb els profunds misteris de la vida.
