Fa uns vint-i-cinc anys van començar a proliferar a les nostres ciutats els centres comercials tal com els coneixem hui i, amb aquests, els multicines van desplaçar aquells d’una única sala gran normalment situats al centre de les localitats. Després van vindre les descàrregues il·legals d’Internet, i més recentment, les plataformes digitals, que han comportat el tancament de pràcticament tots els videoclubs i que també han fet molt de mal al sector de les sales cinematogràfiques, ja que la quota mensual d’alguns d’aquests serveis multimèdia és molt competitiva i no té parangó amb els elevats preus de les entrades, que sol oscil·lar entre els 6 i els 8 euros. Però, a Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí), ni la proliferació de parcs comercials amb multisales ni de canals de contingut en línia ha fet que decaiga l’activitat d’un cine quasi centenari que és molt ben valorat no solament pels veïns locals, sinó per tots els de la comarca. Parle, òbviament, del popular i conegut complex L’Esperança.
Efectivament, la història d’aquest cinema es remunta al 24 de juliol de 1926 quan en les actuals instal·lacions es va inaugurar un centre instructiu i d’esplai anomenat Teatre Cine L’Esperança al costat d’un camp de futbol on jugava l’equip de la Unió Esportiva, que al mateix temps estava lligat a la Societat Musical L’Esperança fundada al març de 1905. Des d’aleshores, en aquest espai, que tenia també un pati d’estiu, es va projectar cine i es van representar diversos gèneres teatrals com ara sainets, drames, concerts i molts altres espectacles de tota mena. Després de la Guerra Civil, va ser l’únic lloc d’aquest tipus que va prosseguir l’activitat a causa de l’adscripció de centre-dreta de l’esmentada societat musical durant la Segona República, la qual cosa va permetre’n l’existència durant els primers anys de la dictadura franquista. L’any 1950 va ser adquirit per l’avi de l’actual propietari; després passà als seus oncles materns Alfonso i Manuel Vives López, i l’any 1987 va començar a gestionar-lo ell, José Manuel Alberola Vives, com a empresa familiar.
Al llarg de tot aquest temps, L’Esperança ha sigut lloc de celebració de tot tipus d’actes i de presentacions en les festes patronals, de Moros i Cristians i de les Fogueres de Sant Vicent. També ha acollit concerts musicals (hi van actuar grans estreles de la cançó espanyola com ara Rocío Jurado, el Dúo Dinámico o Antonio Molina), assemblees d’entitats, seminaris, congressos, mítings polítics i, fins i tot, en les dècades de 1970 i 1980, nombroses vetlades de boxa. Des de l’any 2017 s’hi celebra la Gala de l’Esport en què els millors esportistes de la ciutat són premiats.
Tot i ser una àrea multiús, allò més important és que els caps de setmana i els festius funciona com a cinema amb una política d’últimes estrenes i de preus baixos tant en la taquilla (l’entrada costa 3 euros) com en la cafeteria, la qual cosa ha fet que n’augmente la popularitat. Sempre hi ha dos pel·lícules en cartellera i qui entre a la primera, si vol, pot quedar-se a l’altra sense tornar a pagar. A més, deixen portar-hi menjar i beguda de casa, encara que les cues en la barra per a comprar el famós entrepà de truita de creïlla de vegades són quilomètriques. Aquesta és l’especialitat de la casa, però l’assortiment de llepolies és infinit. El gerent assenyala que posa el preu que marca la distribuïdora. Una bossa de roses, per exemple, costa 50 cèntims. Es tracta de guanyar sense abusar. La idea és que la gent estiga contenta i que hi vaja. En una entrevista fa uns anys en un periòdic local, José Manuel va dir: «aunque no me hago millonario, tengo trabajo». És la humilitat personificada.
El cinema compta amb una finestreta per a comprar l’entrada des de l’exterior del recinte. Allò d’adquirir-la anticipadament per Internet és impensable. Tampoc accepten el pagament amb targeta o Bizum, només en efectiu, i fins fa relativament poc el tiquet era encara el clàssic de sempre, xicotet, amb una numeració i de rotllo seguit que calia tallar, però fa poc hi han introduït l’ordinador i ara el bitllet, malgrat que els seients mai són numerats, és com en la resta de sales i inclou el nom del llargmetratge projectat. Des del vestíbul s’accedeix a la sala principal, que té una pantalla enorme i un pati de butaques amb capacitat per a 1.188 persones. Jo he presenciat en més d’una ocasió que la cua per a entrar-hi circumdava tota l’illa de cases, he vist el cine ple de gom a gom, i he de confessar que la sensació de visionar una pel·lícula amb més de mil persones al teu costat és absolutament impressionant.
Si el cinema d’hivern és immens i conserva l’ambient de les antigues sales, també el d’estiu manté eixa atmosfera del cine a la fresca, a l’aire lliure, en les caloroses nits de juny, juliol, agost i setembre en un pati antic ben cuidat amb una àmplia terrassa i envoltat de frondosos pins amb molts anys. Al meu parer, no hi ha millor manera de combatre la xafogor estiuenca alacantina un divendres o un dissabte a la nit que veient un film en aquest agradable entorn mentre sopes, en una de les taules que hi ha, un entrepà, prens un refresc i menges unes roses, una experiència meravellosa que fa més lleugeres les tòrrides nits santvicenteres buides de vida universitària.
Fa uns quants anys, l’amo del cinema va rebre una oferta milionària per la venda de l’edifici, però la va rebutjar i va preferir continuar mantenint el negoci familiar, que ja va per la quarta generació. Primer, l’avi; després, els oncles i sa mare Elisa Vives Villalta; actualment, el mateix José Manuel Alberola, la muller i els dos fills (mis chiquillos, com sol dir ell), que també hi dediquen un temps: la dona ven les entrades; la xicona, darrere la barra, prepara entepans a estall, mentre que el xaval rep els clients a la porta i esgarra les entrades. Quatre nissagues han regentat ja l’establiment, però també hi ha qui de menut hi assistia amb els pares i ara acompanya els fills, perquè la programació infantil sempre hi està ben present, sobretot en període de vacances escolars.
Personalment, crec que la clau de l’èxit d’aquest cinema és doble. D’una banda, el preu tan assequible de l’entrada i de l’àmplia gamma de productes que es venen en el bar. Els espectadors saben que pels mateixos diners o menys d’un bitllet en una galeria comercial, ací veuen la pel·lícula i sopen. Però, d’altra banda, estic convençut que allò que vertaderament captiva i sedueix la clientela és l’atenció i la simpatia de tota la família, sempre planers, pròxims i amb un somriure, i això el públic ho agraeix molt. Trobe que en aquesta estratègia rau els bons resultats obtinguts durant tants anys.
És inqüestionable que el cine L’Esperança s’ha convertit en un dels principals atractius de Sant Vicent del Raspeig des del punt de vista de l’oci, que atrau els caps de setmana molts espectadors de tota la contornada. L’any 2008, l’associació cultural Almorçarets Santvicenters va nomenar aquest comerç Institució Santvicentera Universal i va lliurar-li el globus terraqüi com a símbol de la universalitat de la institució. En l’acte, es va escoltar un passatge de la sarsuela La calesera, una de les primeres funcions que es va representar en el recinte en els anys vint del segle passat.
Sens dubte, els assidus cinèfils de la zona estem d’enhorabona per la decisió que va prendre l’actual propietari quan, davant una sucosa quantitat de diners, va optar per no vendre’l, fet que ha permés que puguem gaudir d’una varietat considerable de produccions cinematogràfiques en un lloc fascinant amb quasi un segle d’història i que, certament, ha marcat una època en la trajectòria cultural d’aquesta localitat alacantina. Un cinema de sempre, l’únic cèntric de tot el municipi, que triomfa com mai. Llarga vida a aquesta sala tradicional on encara és possible respirar la màgia que envolta, per als amants del seté art, un cine com els d’antany.
