Com hagueren anat les coses si Francesc Viadel, el nostre escriptor dels desgraciats, dels racons foscos plens de pixats, haguera nascut en una família rica, rica de veritat, no riqueta? Fill de Rubèn Sospedra, qui havia fet la seua fortuna en els passadissos corruptes del franquisme, primer amb l’estraperlo, després amb les credencials exclusives de productes d’importació de tota mena, el nostre aspirant a escriptor va créixer entre cotó-en-pèls, va estudiar intern als millors col·legis de la capital, va gaudir de vacances a França, Anglaterra i Alemanya per a aprendre la llengua, conèixer la cultura de cada lloc, fer esport i enamoriscar-se de jovenetes de la seua classe. En despuntar l’adolescència i les urgències hormonals, Viadel Sospedra, el nostre aspirant a escriptor, va començar a compondre dolços i elegants poemes en les llengües que aprenia i que li permetien assaborir les fruites més gustoses dels seus viatges d’estudis estiuencs; rosses germàniques espaterrants, franceses amb pits petits i durs i alhora fràgils amb els cabells a la garçon, italianes passionals com si foren de Verona; un palmarès internacional i gojós. Fou llavors quan va descobrir el poder de la literatura. A la Universitat de la Sorbona on va estudiar cultura clàssica sense traure cap títol, va aprendre a moure’s als cercles intel·lectuals i a gaudir de la vida al barri llatí. Corrien els anys 80 del segle passat. Després va marxar als EUA, on sí que es va traure un títol en l’àrea de ciències de la comunicació a la badia de San Francisco, a la Universitat de Palo Alto. El seu èxit va començar quan va guanyar un premi literari per a joves universitaris tot imitant Blasco ibáñez i va anar a passar una temporada a Nova York. Amb el títol sota el braç i una parella de la nova burgesia romanesa del bracet se’n va tornar a Europa. De primeres, s’instal·laren a un xalet molt acollidor a la platja de Mamaia-Sat, però se’n cansaren prompte i marxaren a Occitània, a Montcigoux, prop de Limoges. Actualment, el nostre escriptor viu a cavall de Nova Yok, Moldàvia i el petit refugi occità. Escriu per a revistes de viatges per pur plaer i rep, periòdicament, al seu compte els beneficis de les empreses familiars que gestionen les seues germanes. Continua amb la romanesa Nicoleta tot i que, tant l’un com l’altra, respecten les escapades i aventures que els fan la vida més divertida i emocionant.
Tanmateix, el nostre escriptor, Francesc Viadel, va nàixer a la Ribera del Xúquer, a Algemesí, fill d’una família de jornalers amb algun trossiu de terra. Va estudiar als capellans del poble que encara amollaven algun carxot de tant en tant. Tots els períodes de vacances i caps de setmana treballava al camp i va entendre prompte que la lírica bucòlica de les meravelles de l’horta valenciana eren el parany amb què els rics, la gent de casa bona, intentaven enganyar, sense massa èxit, els pobres que suaven la cansalada sota el sol d’agost plegant cebes i se’ls tallaven els dits a l’hivern collint taronja. Els homes es pixaven les mans per curar les ferides. Escoltar els jornalers amb la seua sornegueria i mala llet fou una formació vital. No va tenir estius gojosos a l’estranger. Els idiomes que sap, a més del propi i l’imposat, els ha aprés a còpia d’estudi solitari i acadèmies que s’ha pagat amb esforç. Va estudiar Periodisme a Barcelona vivint una mica amb el cul a l’aire i la cartera curta. Va començar a treballar en revistes i diaris abans d’acabar la carrera per necessitat. Si voleu, també per anar trencant mà. Ha tingut períodes de treball estable i altres de fragilitat que li han ensenyat que en la vida no tens res guanyat per sempre i que pots continuar vivint després de mort.
La seua carrera literària va començar a la revista literària L’Horabaixa que va fundar a Algemesí junt a Josep Manel Esteve i que va tenir uns anys d’activitat intensa entre els 80 i els 90 del segle passat. Va guanyar el premi juvenil “Mecanoscrit del segon origen” i va decidir que escriuria tota la vida. Ha viscut del periodisme i ha treballat com una somera, sense descans, per guanyar-se les garrofes. Escriu molt, i això és per una peculiar necessitat d’escriure -una mena de teràpia particular davant les adversitats de la puta vida- i perquè també li agrada dinar i sopar, pagar el lloguer i permetre’s alguna alegria.
En termes sociològics -Viadel també és doctor en Sociologia-, podem dir que l’habitus de l’escriptor s’ha anat forjant en una irrepetible i singular experiència de la vida que, alhora, és compartida per molta altra gent que ha viscut i viu el mateix temps històric i condicions socials i econòmiques semblants, el que podríem dir, en expressió de mon pare, valencianets de merda. En la mesura que l’habitus és el conjunt de característiques culturals adquirides i consolidades com a fruit de l’experiència i dels coneixements d’un individu en un àmbit social determinat, que es tradueixen en una manera de sentir, de pensar, de fer i de ser, no podem escapar de la condició social d’origen. En la mesura que l’habitus és una matriu de comportaments, de possibilitats d’acció que incorpora -fa cos- la posició en l’espai social i fa possibles les disposicions, les diverses maneres d’actuar, de fer front a la vida, de sentir-la, també obre un camp d’actuació no predeterminada en la seua totalitat. Així doncs, el nostre escriptor incorpora esquemes d’obrar, de pensar i de sentir associats a la classe social i també, per la seua formació, associats als camps periodístic, literari i de les ciències socials. L’habitus té part lligada amb allò imprecís i flonjo. Espontaneïtat que s’afirma en la confrontació improvisada amb situacions sense cessar renovades, obeeix a una lògica pràctica, la d’allò imprecís, del més o menys, que defineix la relació ordinària amb el món (Bourdieu). Es pot entendre doncs, encara que seria ara molt llarg d’aprofundir, la diferència fonamental en l’obra literària de Viadel respecte a la que hauria escrit l’imaginari fill de Sospedra amb qui he començat aquest text. I qui crega que l’obra no està determinada en gran part per les condicions socials, la posició i els aprenentatges, qui crega en la indeterminació social de l’artista se’n pot anar a pastar fang amb el seu idealisme.
Tot açò ve a compte d’Abisme, la magnífica, poderosa i rutilant novel·la que ha escrit Francesc Viadel i ha tingut l’encert i el bon gust de publicar Vincle editorial de la mà de Xavi Bellot i Manolo Gil. La vaig llegir ja fa temps per cortesia de l’autor i ara l’he rellegida en sessions intenses quasi sense alè. És la novel·la d’un perdedor valencià, un periodista fracassat que s’enfonsa en la Barcelona postolímpica quan arriba la crisi econòmica que va arrossegar tota l’economia des de la caiguda dels malparits aprofitats als EUA i a Europa, els grans banquers estafadors dels petits estalviadors. Rafel Bodí, el protagonista de Viadel, és despatxat, la dona fuig amb els fills i els estalvis i comença el seu calvari cap a l’abisme. L’escriptor retrata la Barcelona que no veurem a TV3 ni llegirem als diaris; ni a la Vanguardia ni a l’ARA. Les pàgines sobre els aturats i les causes de la seua desgràcia destil·len bona sociologia aplicada a la lectura dels temps que vivim. Viadel domina la geografia de la ciutat i sap triar els noms dels carrers que aprofiten per a dir més que el lloc que designen. Aprofitant la rauxa onírica i el realisme màgic, el protagonista perpetra venjances imaginàries que són la delícia dels vençuts. Les pàgines dedicades a la revolta dels aturats a l’oficina de l’atur, que no de l’ocupació, realitzen en l’imaginari allò que tants hem pensat més d’una vegada; cremar-ho tot. Divertida ocurrència la de posar-li de nom a un jutge Carlos Julio Zaplana Mazón. Al remat, només els pobres i els desgraciats s’ajuden entre ells. Trobem a les pàgines d’Abisme moments de tendresa solidària embolcallada amb un aparent desdeny pels altres, com un ajudar desmenjat. Tot el llibre va amerat d’humor negre, tan negre que, de vegades, l’humor esdevé sarcasme i la broma et pot traure un ull. El reguitzell de malparits i pobres desgraciats que Viadel acompanya en aquesta còmica tragèdia dona per a unes quantes pel·lícules que ningú no farà, per a una tv movie, per a una sèrie. I no sé perquè, ara, m’he en recordat de la sèrie per a la televisió que Fasbinder va dirigir sobre la novel·la Berlín Alexanderplatz d’Alfred Döblin, la gran novel·la de la ciutat de Berlín, com la de Viadel es pot llegir com la gran novel·la sobre Barcelona.
Francesc Viadel escriu a raig, això sembla, encara que potser ho treballa molt més. L’aparença per al lector és d’una escriptura desenfrenada -Viadel desencadenat- que no s’estalvia cap retrat, cap comentari, per cruel, salvatge, brutal, marrà que puga semblar. Ja no hi ha res d’aquell jove que mesurava les paraules i es contenia per no ofendre quan escrivia. Viadel escriu com si li la bufara tot i tots, encara que sabem que no és així, perquè sempre es compadeix dels desgraciats i es revolta contra els fillsdeputa, consciència de classe, en dèiem antigament. Els editors l’han relacionat, crec que amb encert, amb Bukowski i John Kennedy Toole. També amb el còmic Makoki que retrata el submón de la Barcelona residual. Pel meu compte, afegiré que a mi em duu a pensar en Virginie Despentes (Vernon Subutex), i en l’obra d’un valencià imprescindible, Rafael Chirbes.
La mirada de Viadel és de gran angular, hi caben totes i tots. Les putes, les dones que venen el cos perquè no tenen una altra cosa, són un perfil de personatges recurrents en les seues novel·les des de la primera història que va escriure ja fa un grapat d’anys. No és cap casualitat. Elles encarnen, de vegades també els putos, les pitjors condicions d’explotació i humiliació. La barreja de realisme cru, brutícia humana, personatges a la deriva, gent aprofitada, pobres de tota mena, amb un llenguatge exuberant que desplega una gran riquesa lèxica, la confusió d’estats entre l’oníric, les fantasies diürnes i els deliris alcohòlics, fan d’Abisme una gran novel·la.
La ciutat dels prodigis, de Mendoza, ha esdevingut la ciutat dels estralls de Francesc Viadel.
