Abans de començar, vull fer un advertiment. Com a estudiós de la història descric els esdeveniments del passat. Reconec, però, una necessària modalització del discurs quan s’escau, oimés quan va adreçat a desemmascarar polítiques perverses contra el meu país. I és que deixar de ser el Regne, de ser País, dels valencians, per a convertir-se en tres províncies (fins i tot arribaren a ser-ne quatre) anodines, alienades i subjectes a un poder foraster no deixa de ser cosa infame. Òbviament, parle com a natural valencià, d’allò que en el passat fou el Regne meridional de la catalanitat. Hi haurà qui, espanyol des del cap als dídims, ho considerarà de manera diferent. Allà ell! Bé, si de cas, és la contraposició entre desitjar la llibertat, l’existència, la vida, del país d’on s’és, o voler-lo submís, inexistent, mort. Deia l’apologeta del «valencià» Carles Ros, en 1736, que «obligació que cada u de per si té, sia de la nació que vulla, puix deu aprear i defendre les coses de la sua pàtria i també el llenguatge». No ho negaré, jo em sent dels que desitgen la llibertat, dels que defensen les coses de la seua pàtria i la seua llengua nacional. Al títol, doncs, ja modalitze, i ho faig a dretcient: divisió provincial = escabetxada. Trinxat i escabetxat, així restà per la intervenció dels liberals espanyols al segle XIX; i no només el país, el territori, que també la llengua, menyspreada i vilipendiada pel poder estatal establert a Madrid amb la col·laboració de les sucursals provincials, ha sofert de manera ignominiosa els atacs dels qui la volen desapareguda i que encara perseveren a esborrar-la de la geografia valenciana.
El país dels valencians el trinxaren en trossos i l’escabetxaren per a ben servir-lo a les apetències impositives del govern central, per saquejar-lo per secula seculorum. El saqueig, com bé és sabut, continua i ara no estic modalitzant. Tothom sap que el País Valencià paga molt, a Espanya, i en rep poc. En definitiva, nihil novum sub sole; de 1707, fins i tot més enllà, fins a l’actualitat, el capteniment espanyol cap als valencians, cap a tots els Països Catalans, ha estat saquejar: recaptar, espletar. Així, per a ben saquejar, nasqueren unes «províncies» dites de Castellón de la Plana, Valencia, Alicante, i fins i tot de Játiva, puix que la ciutat de la Costera també fou elegida per a ser capital d’una província naixent que no reeixí. Imagineu-vos —i la cosa anava de debò— que la proposta del govern liberal de 1822 haguera prosperat. Ara la verborrea institucional s’ompliria d’al·lusions a la imbecil·líssima «Comunitat» formada per Castelló, València, Alacant i Xàtiva i, potser, fins i tot seria una Xàtiva reclamant que els habitants de la seua província són xativins i no valencians, amb premsa manipuladora provincialista criticant el centralisme de València, algun cretí reclamant de pertànyer a Castella-la Manxa i fins i tot una elit de beneits entestada a parlar la llengua de Castella, però que bramaria que a Xàtiva es parla xativí i no pas valencià.
L’origen de la «província»
Podien haver-li dit —a saber— intendència, departament, el que siga. El cert és que en 1590, en època de Felip II (I de valencians, catalans estrictes d’ambdós vessants dels Pirineus, balears, pitiüsos, algueresos i aragonesos), a Castella s’introduí l’impost dit de millones, que gravava el consum de vi, vinagre, oli, carn, sabó i ciris de seu. Foren definits aleshores díhuit territoris representats per ciutats amb vot a Corts: Burgos, Sòria, Valladolid, Lleó, Zamora (que incloïa Galícia), Toro, Salamanca, Àvila, Segòvia, Guadalajara, Madrid, Toledo, Conca, Regne de Múrcia, Regne de Sevilla, Regne de Còrdova, Regne de Jaén i Regne de Granada. Les províncies basques i Navarra estaven exemptes. Euskal Herria ha gaudit de sempre d’un règim especial, privatiu en matèria fiscal; és una cosa que ve de lluny i, doncs, perd el temps el babau de torn descobridor de la sopa d’all reclamant no sé què de si els bascos tenen això o tenen allò, més encara transvestit de presumpte «nacionalista» valencià. Del «maltractament» financer que pateix el País Valencià, els bascos —què us diré?— no en tenen pas culpa. Resulta que «del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas», Felip V de Castella, el primer Borbó, decidí (29 de juny de 1707) «abolir y derogar enteramente como desde luego doy abolidas y derogados todos los referides fueros, privilegios, práticas y costumbres hasta aquí observadas en los referides reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntat que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla». D’aquella pols borbònica de 1707 venen els fangs que patim els valencians en el present, de ser el Regne de Valencia «reducido a las leyes de Castilla», o sia, annexionat a Espanya. Però encara no havia vingut el pitjor, car en el segle XVIII, malgrat ser reduït a les lleis castellanes, Regne de València era, mantenint-se íntegre territorialment amb l’excepció de la vila de Cabdet.
En 1623 s’amplià el nombre de províncies castellanes amb la inclusió de Galícia i Palència, segregades de Zamora i Toro respectivament. Mentrestant, al país dels valencians, aleshores Regne (Regne, però, amb un rei castellà, estranger), existien governacions, dues, la d’Oriola i la de València, i aquesta segona amb tres subgovernacions: la de València estricta, la de Dellà lo riu Uixò (capital Castelló) al nord i la de Dellà lo riu Xúquer (Xàtiva) al sud. La derrota del Regne a la Guerra de Successió (1701-1715), que fou incorporat a Castella, eliminà la divisió foral, tradicional del territori, al qual, a més a més, li fou amputada la vila de Cabdet, que com a càstig pel seu austriacisme fou agregat a la castellana Villena.
Els ministres principals, francesos, del nou rei francès dels castellans i a la força dels catalans d’ambdues vores de la Sènia, copiaren el model francès d’intendències. Hi ha qui diu, i sembla que no li falta raó, que l’Estat espanyol és una mala còpia del francès. Ara copiaven les intendències, més endavant farien el mateix amb els departaments. Així, el superministre de Felip V, Jean Orry introduí la figura de l’intendant francès, mena de delegat d’hisenda amb amplis poders executius. Ara bé, el Regne de València, país ocupat, fou governat per un capità general, autoritat militar amb competències en els afers civils i que presidia l’Audiència, el tribunal de justícia, com en els altres territoris de l’antiga Corona catalanoaragonesa. Atenció!: un militar al capdavant de l’administració de justícia. Els borbònics del segle XVIII reconeixien l’Espanya de debò, la castellana, i la que no ho era, que havia de ser governada manu militari. Ara, amb el finançament de les dites «comunitats autònomes» continuen les dues Espanyes: l’una, la depredadora, i l’altra, la depredada; i els valencians ―tots els catalans― continuem, els cantors de l’Himno de l’Exposición inclosos, sent víctimes de la depredació.
L’Espanya naixent, convertida en Nación, necessitava una ordenació «racional» del territori, «racional» per als seus interessos rapinyadors, i d’això l’elaboració d’un Prontuario o nomenclàtor de los pueblos de España (1785), promogut pel comte de Floridablanca, supersecretari de Carles III (el de Borbó rei d’Espanya, no el d’Habsburg, que jurà els Furs en 1706). El Regne de València, que encara conservava el nom, restà com estava, sense Cabdet. De moment, però, foren respectats els límits dels antics estats catalanoaragonesos.
El Regne encara mantenia la seua fesomia com a entitat política, encara que sotmès a les lleis de Castella. No trigà, però, el primer projecte, ara sí, de desfer la unitat geogràfica valenciana. El mallorquí Miquel-Gaietà Soler, convertit en superintendent general d’hisenda durant el govern de Carles IV, fou el responsable del primer trinxament del País Valencià: per Reial Decret de 25 de setembre de 1799 creà les províncies marítimes d’Oviedo, Santander, Màlaga, Cadis, Cartagena i Alacant (no, però, amb l’extensió de hui, sinó limitada a l’antiga Governació d’Oriola). La proposta, però, no tingué temps de reeixir. La Guerra del Francès anava a sotragar els fonaments de la monarquia borbònica hispànica. Tanmateix, el govern del nou rei «d’Espanya», Josep I Bonaparte, propicià una nova divisió provincial que, ara sí, trencaria amb les demarcacions històriques que encara es mantenien. El 17 d’abril de 1810, per Reial Decret, el govern bonapartista espanyol es tragué del barret, calcat del model francès, trenta-huit prefectures que prengueren el nom d’accidents geogràfics, com a França, dividides cadascuna en tres subprefectures. Així, en territori valencià foren creades les prefectures de Guadalaviar Bajo (València i Castelló, amb Requena) i Cabo de la Nao (Alacant, incloent-hi Xàtiva, Gandia, Almansa i Iecla). El nord, els Ports i el Maestrat, eren integrats en la prefectura de l’Ebre, amb capital a Tarragona. L’autor de tal despropòsit fou el mexicà (aleshores en deien novohispà) José María de Lanz y Zaldívar. De Lanz era un enginyer de camins format a França, a qui se li assignà en 1809, la direcció de la secció primera del ministeri de l’interior encarregada de dividir en «departaments» Espanya. Així, a la francesa, pensava De Lanz, encara que el govern, per no semblar tan aclaparadorament afrancesat, resolgué substituir el mot «departament» pel de «prefectura». I així, a correcuita treballà, per tal de confrontar l’ambició napoleònica d’annexió del Principat de Catalunya.
De prefectures a províncies
El projecte del govern de Josep I no reeixí. No tingué temps d’implementar-se i, a més a més, la França napoleònica s’annexionà el Principat de Catalunya (12 de gener de 1812), que dividí en quatre departaments: Montserrat (Barcelona), Ter (Girona), Sègre (comarques nord-occidentals) i Bouches-de-l’Èbre (Lleida i Tarragona). Mentrestant, a Cadis, els «constitucionalistes» allà reunits, contra Napoleó i el seu germà i rei titella espanyol Josep I, proposen una nova divisió del territori. El concepte, de moment, era clar per als de Cadis: siga com vulga, els Països Catalans havien d’acabar trinxats també. Ara bé, per qüestió de noms, es bandejaren les denominacions de «departament» i «prefectura» i es ressuscità la —diguem-ne— més castissa de «província», en ús a Castella en els temps dels millones. D’antuvi, respectaren la del nomenclàtor de Floridablanca, però aquests «constitucionalistes» no pretenien reconèixer —ai llas!— els límits històrics ni les perifèries no castellanes. Fou un altre mallorquí, Felip Bauzà (1813), l’encarregat de traçar un nou mapa de províncies. El País Valencià fou llavors capolat en tres províncies: una al nord amb capital a Sogorb, a la qual se li escindia la comarca dels Ports i se li afegia la comarca principatina del Montsià, una central amb capital a València i amb l’afegit de Requena i la Plana d’Utiel, i una meridional amb capital a Alacant, sense afegitons no-valencians. Vegeu amb quina lleugeresa els legisladors de Cadis feien i desfeien. Si hagués prosperat aquesta divisió provincial, veieu la bestiesa, Morella hauria deixat de ser valenciana. Ferran VII, l’hereu de Carles IV, retornà a Espanya a la normalitat borbònica prenapoleònica i derogà l’obra de les Corts gaditanes. Per Reial Decret de 4 de maig de 1814 suprimí les diputacions provincials i els ajuntaments «constitucionals» tot retornant a la situació anterior a 1808.
Els liberals, després del pronunciament de Riego, tornaren al poder en 1820 i tornaren a insistir en la divisió provincial. Les Corts de l’anomenat Trienni Liberal emeteren un Decret, el 59, amb data 27 de gener de 1822, en què instituïren una nova divisió provincial. A partir dels informes de Felip Bauzà i el basc José Agustín de Larramendi foren constituïdes, en territori valencià, les províncies de Castelló de la Plana (sense l’Alt Palància), València (amb l’Alt Palància i la castellana Requena però no Utiel), Alacant (sense el Baix Segura que passava a Múrcia) i —atenció— Xàtiva, amb Alzira, Gandia, la Vall de Cofrents, la Marina Alta fins a Calp i Cabdet. Vegeu: Cabdet de nou valenciana.
L’opinió dels habitants dels territoris, a aquests «liberals» —val a dir-ho— els importava ben poc. Ideològicament estaven fanatitzats per l’ideal de l’estat-nació que negava qualsevol particularitat diferent de la Castella-Espanya que assumien com a única Nación possible, fins i tot a Amèrica. Ferran VII tornat al poder absolut, l’1 d’octubre de 1823, restà abolida tota l’obra legislativa del Trienni Liberal i, doncs, el projecte de divisió provincial de 1822, que, com els altres dos anteriors (el de De Lanz i el de les Corts de Cadis) mai no arribà a implementar-se. Ara bé, els absolutistes, per necessitats administratives, volgueren ressuscitar les diputacions (Castelló de la Plana, València i Alacant), però no trencaren les divisions tradicionals. Així, el Regne de València encara mantingué els seus límits tradicionals intactes amb l’excepció de Cabdet.
Mort Ferran VII (29 de setembre de 1833), el nou govern dirigit per la reina regent governadora, inicià de seguida els treballs per a la instauració d’una nova divisió provincial. La regent Maria Cristina encomanà al seu ministre de foment, Javier de Burgos, l’elaboració de la divisió en províncies del territori espanyol de la Península i illes adjacents. Així nasqué, per Reial Decret de 30 de novembre de 1833, la divisió provincial que hui dia, amb alguns canvis és encara vigent. Eren 49 províncies, perquè les Canàries (capital, Santa Cruz de Tenerife) no havien estat dividides en dues demarcacions territorials. I així sorgí, com diu el pasdoble, Como una alfombra de flor, / es la región valenciana, / Alicante, Castellón y / Valencia la capitana. Vatua! Ja tenim el país trinxat, ara de debò. Era, però, una divisió provisional, establerta per Reial Decret i no per llei de les Corts. El ministre Javier de Burgos, que no era un «liberal» abraonat, obria la porta a canvis i, de fet, algun es produí, però que només afectaren els límits entre una província i l’altra. De Burgos, de moment, s’estalvià problemes: respectà els límits dels estats de l’antiga Corona catalanoaragonesa llevat de Cabdet, que amb Villena s’integrà a la província d’Albacete. Ja anava bé trinxar-los els territoris, puix que les regions només tingueren un valor simbòlic. Altrament, conscient de la particularitat basca, respectà els noms tradicionals de les províncies d’Euskal Herria (Biscaia, Àlaba, Guipúscoa i Navarra), que han mantingut llur peculiaritat fins a l’actualitat. A la resta, el nom de la província corresponia al de la capital provincial. D’això que Astúries esdevingués la província d’Oviedo i que, als Països Catalans, les Illes —totes!— foren la província de Palma de Mallorca.
Definitivament escabetxats
La Nación: Espanya, a imatge de la França jacobina, amb divisions que trencaven els límits nacionals i històrics. Cada província, més aïna capital provincial, pugna per estendre el seu territori. El model de Javier de Burgos admetia modificacions, així que, en 1836, un villener diputat per Alacant, decidí que Villena s’incorporés a la província d’Alacant. Li ho van preguntar als villeners? No! El govern espanyol d’aleshores incorporà Villena (Castella i castellaníssima) a Alacant sense preguntar a ningú i important-li un rave la història i les particularitats de Villena i el sud Valencià. I incorporada Villena, què fem amb la històricament valenciana Cabdet? Doncs Cabdet no, no tenia el polític que calia en el moment adient. Cabdet es quedà a la província d’Albacete, a la qual encara pertany. Era aleshores el villener Joaquín López diputat per Alacant i subsecretari de governació. S’empatollà convertir Villena en «alacantina» i ho aconseguí. Però els villeners, tant aleshores com hui, tan castellans com sempre. I després passa el temps i allò que era provisional es convertí en fix: Villena castellana, capital del marquesat castellà homònim, en la província d’Alacant. Ara bé, una província bastida a partir de la Nación espanyola, o sia, tots espanyols, encara que no us agrade. Igualment, Saix, província de Múrcia, fou segregada en 1836 d’aquesta i unida a la província d’Alacant. Oh, no! Més castellans. Alacant, en una mena de bescanvi de cromos, perdé la Safor i la Vall d’Albaida, que foren unides a la província de València, car València volia Gandia i l’aconseguí i, en compensació, a Alacant li donaren Villena i Saix. Definitivament, país trinxat i, a més a més, per amanir-ho encara més, amb apedaçaments territorials castellans, aliens a la naturalesa nacional de l’antic Regne.
Gandia i Ontinyent, doncs, deixaren de ser Alacant i es convertiren en valencianes provincials en 1836. Encara es modificaren més els límits entre València i Alacant: Oliva, que formava part del partit de Pego (província d’Alacant), en 1847 s’incorporà a la província de València. Com veieu, les ratlles administratives anaven i venien. En 1837 i 1841 l’Ajuntament de Requena sol·licità oficialment formar part de la província de València. Van insistir i ho van aconseguir el 25 de juny de 1851, amb la col·laboració la Diputació de València que frisava per ampliar els seus límits provincials. Aleshores això de si allà són castellans i ací valencians no funcionava. La Nación era Espanya i no hi havia res més a dir. D’altra banda, els de Bocairent es negaren a formar part de la província d’Alacant i d’això el mos sobre l’Alcoià que reflecteixen tots els mapes comarcals i provincials.
Tres províncies
Tres províncies d’Espanya convertides, amb el temps, en generadores d’identitat. El Regne de València restà oficialment oblidat i, en el seu lloc, aparegué l’Espanya assimilacionista: a la província de Castelló eren castellonencs i a la d’Alacant alacantins, fins i tot els habitants de Villena o Saix. Abans de la divisió provincial era impossible parlar de «castellonencs» i «alacantins» com a dos conjunts poblacionals diferents dels «valencians»; ara, en canvi, sí. El topònim «València», ciutat i província, crea ambigüitats i, en conseqüència, també el gentilici «valencià». Tres províncies, mai més Regne, que provocaren l’aparició d’una capçalera periodística de nom alienador, Las Provincias, encara existent i tan perniciosa per a la salut informativa del país. I les tres províncies, malgrat l’aparició de la Generalitat, continuen encara ben vives, amb unes institucions autonòmiques valencianes incapaces —o més aïna, sense voluntat— de desfer-se’n. Els valencians foren relegats a tres províncies perquè a Madrid no en crearen més. Bé, a punt s’estigué de tenir-ne una altra, però la província de Xàtiva no prosperà. Amb el temps l’espanyolització feu camí i la divisió provincial s’instal·là en els subconscients de les persones: «valencià» és només l’habitant de la ciutat i de la província de València. Ep!: els de la Safor i la Vall d’Albaida són valencians perquè el legislador espanyol decidí que formaren part de la província de València en 1836. L’espanyolisme recalcitrant, valencianòfob, fins i tot s’inventà allò del Sureste (Alacant, Múrcia, Albacete i Almeria) com a regió que trencara per sempre el país dels valencians. Fins fa poc encara hi havia una capçalera periodística que el reivindicava, La Verdad, i una caixa d’estalvis que feu bandera de la unió amb Múrcia (la Caja de Ahorros del Sureste de España, després de Alicante y Múrcia i finalment del Mediterráneo). El provincialisme alienant feu via a les tres províncies valencianes sense solució de continuïtat fins a l’actualitat, que encara el patim, sobretot a l’extrem sud del país.
La província convertida en el nexe entre el territori perifèric i l’estat, això encara és vigent hui, santificada per la Constitució de 1978 (article 141): «La província és una entitat local amb personalitat jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de municipis i divisió territorial per a l’acompliment de les activitats de l’Estat. Qualsevol alteració dels límits provincials haurà de ser aprovada per les Corts Generals mitjançant llei orgànica». És a dir, Constitució en mà, són intocables. Gàtova, per llei orgànica, aconseguí passar de la província de Castelló a la de València, però això ha estat impossible quan el pas havia de ser d’una «comunitat autònoma» a una altra. Així, Cabdet ha estat condemnada a formar part de Castella-la Manxa, tot i els esforços que ha fet per reintegrar-se al país dels valencians; mentre que als de Requena, Utiel, Villena i Saix, tan castellans ells, ningú els ha preguntat si volen tornar a la seua regió —nacionalitat— històrica.
Javier de Burgos feu una divisió provisional a correcuita de la divisió de l’Espanya peninsular i illes adjacents en províncies, però quasi dos segles més tard allò que feu continua vigent, fins i tot per sobre de la constitució de les «comunitats autònomes». No debades, l’article 3 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana diu: «El territori de la Comunitat Autònoma és el dels municipis integrats dins les províncies d’Alacant, Castelló i València». Les províncies, doncs, determinen el ser jurídicament valencià segons —és clar— la legalitat espanyola.
País Valencià, país trinxat. A hores d’ara els dubtes continuen sent molts sobre quin territori és valencià i quin no. Requena, Utiel, Villena i Saix són País Valencià? Cabdet ho és? El Baix Segura, històricament valencià però ara tan acostat a Múrcia, mereix ser-ho? Bé, interpel·lem-nos. No esmente els territoris citats debades. Altrament, he de reconèixer i alhora lamentar que l’alacantinisme provincialista ha traspassat els estrictes límits de la ciutat del Benacantil. La província ha creat el sentiment de pertinença estrictament espanyol oposat al corònim «València» i al gentilici «valencià».
Hi ha manera de reparar el dany fet? La mort del dictador Francisco Franco i la Transició que seguí obrí un període d’esperança que amb el pas del temps s’ha tornat en frustració. A Morella, en 1979 hi hagué un primer intent de refer-se de les barrabassades patides i s’elaborà un projecte d’autogovern. Lamentablement, aquells anhels d’autonomia sincera, de debò, es frustraren amb l’aprovació de l’Estatut de 1982, estatut amb el ribot ben passat i escandalosament descafeïnat. Podíem esperar algun avenç més? No hem d’oblidar que el centralisme espanyol estava ben viu aleshores i continua vigorós en el present, el mateix centralisme que de manera pertinaç pretengué unir les províncies de Múrcia i Albacete a les valencianes, o bé segregar la província d’Alacant per a unir-la a Múrcia. Objectiu: com en 1707, acabar amb el Regne, el País dels valencians. En 1841, el ministre espanyol Francisco de Escosura proposà que les províncies d’Albacete i Múrcia s’unissen al «govern general» de València. La llei arribà a aprovar-se, però fou suspesa quasi immediatament. En 1884, un altre ministre aposentat a Madrid, Segismundo Moret, creà una regió valenciana on incloïa les províncies de València, Castelló, Conca i Terol, mentre que Alacant la unia a Múrcia. Afortunadament, el projecte no reeixí. I en 1891, un altre ministre, Francisco Silvela, redactà un projecte de llei en què incloïa, com en el projecte de De Escosura, Albacete i Múrcia en la regió valenciana. La proposta no anà més enllà de projecte.
Arribats al segle XX, no oblidem l’invent del terme Levante. El mot feu forat i arribà a donar nom a una capçalera periodística, encara hui dia vigent. El nom de l’equip de futbol, però, neix de la platja de la ciutat de València on jugava en els seus inicis. El Consell Valencià de Cultura, afortunadament, en 1996, censurà el terme Levante o «Llevant» per a referir-se a les terres valencianes.
I fins ací la història de l’aberració provincial que divideix els valencians, encara vigent, i que per pusil·lanimitat ningú s’atreveix a posar-li el punt final. La Generalitat Valenciana fa temps que podria haver desproveït les províncies de tota mena de poder supramunicipal, tenia i té les competències per a fer-ho. No ho ha fet. Bé, hi ha molta boca a alimentar en el món de la política. Ara mateix les províncies subsisteixen com a mera institució simbòlica d’un centralisme que havia d’haver marxat però que es resisteix a fer-ho; i, si s’escau, com a instrument per a boicotejar el govern autonòmic si no coincideix amb el color polític del que governa la Diputació. L’autonomia valenciana, per molt lleugera o poc ambiciosa que siga, xoca de front amb el manteniment d’una divisió aliena i caduca del territori, la provincial, que no respecta ni els límits històrics ni és fruit de l’autogovern valencià. No obstant això, s’ha mantingut i s’ha sacralitzat, per l’Estat (Constitució de 1978) i per l’Estatut de 1982 i reformes posteriors, que redueix la valencianitat (article 3) a la pertinença a una de les tres províncies en què el govern de la regent Maria Cristina dividí el País Valencià en 1833.
