Del Tractat d’Almisrà i la representació teatral que cada any s’escenifica al municipi del Camp ―o el Campet― s’ha escrit molt, jo també he fet les meues contribucions escrites, ací a Diari La Veu del País Valencià i en altres llocs. En 1976, el 7 de novembre, uns veïns de la població, entusiastes del teatre i de la història pàtria, commemoraren el 700 aniversari de la mort de Jaume I amb una representació teatral al·lusiva a l’esdeveniment succeït allà, al Camp d’Almisrà, 732 anys abans, a partir d’un text, en castellà, escrit pel veí de Biar Francisco González Mollà. Aquest va ser el primer Tractat, que en 1977 s’incorporà a les festes patronals de la localitat i la representació esdevingué anual. El text de González fou substituït en la representació de 1982 per un altre text, bilingüe (castellà-català), que encara hui es representa, original del fester alcoià Salvador Domènech Llorens, posteriorment enriquit per les aportacions dels estudiosos de la llengua catalana oriünds de Beneixama Maria Conca i Josep Guia. Vet ací, doncs, el Tractat, un emblema ―sens dubte el més transcendental― del poble del Camp, que no debades així ha estat i és assumit, amb l’encaix de dos mans, a l’escut heràldic del municipi, malgrat que ―ai llas, la derechona!― hi haja qui el menystinga perquè a la representació voleie amb dignitat la senyera, la de debò, no l’empastifada amb blau, i sone la Muixeranga amb honor. La història dels valencians espanta ―ai, burrera!― als qui, ras i curt, la ignoren i, tossuts en la insipiència, perseveren en la ignorància supina i cretina. Tenen tan pervertides de blau alienador les consciències, que ni les llàgrimes de la reina na Violant ―per dir-ho a la faisó de l’obra de Domènech― serien capaces de fer-los esmenar.
Ara bé, la peça teatral de Salvador Domènech Llorens, la representada al Camp de 1982 ençà no és cap al·legat separatista ni res susceptible de provocar rabiosos esquinçaments de vestidures en el públic no avesat en les interioritats de la història valenciana i/o ―diguem-ne― d’adscripció ideològica i/o nacional diversa a la propugnada per Joan Fuster al cèlebre assaig Nosaltres, els valencians. Per començar, el Sr. Domènech escrigué una obra bilingüe en què la part castellana i en castellà, l’infant castellanolleonès Alfons i els seus acompanyants, sobresurt sobre la catalana, la del rei catalanoaragonès Jaume I i el seu seguici. Domènech dedica quatre escenes ―se’n representen dues― a exaltar les virtuts sàvies del príncep castellà i cap ni una als mèrits culturals i polítics ―que en tingué i són ben coneguts― del rei de Catalunya-Aragó, de Mallorca, València i Montpeller. D’això que s’afegís, anys després de l’estrena, l’escena Història i dret, escrita per Maria Conca i Josep Guia, per a contrarestar el desequilibri manifest a favor del castellà. A més a més, el juglar Mendo, en castellà, sempre va per davant del trobador Bartomeu, en català. El primer parla un castellà florit, amb regust d’antigor, de mester de clerecía, com la resta de personatges castellans; el segon fa servir un «valencià» pretesament antic però en realitat d’espardenya, d’anar per casa, com s’expressen Jaume I, la reina na Violant i la resta de catalanoaragonesos. Textos en vers, en un cas i l’altre, elaborats sota criteris mètrics castellans que, si bé són passables en les intervencions en castellà, quan la declamació és en català ―valencià―, decauen en intensitat rítmica i esdevenen irremissiblement pedestres. Arran de la constatació d’això, hi ha qui ha proposat un nou text per al Tractat, però la força del costum i la por ―més que por esverament― a les innovacions han descartat, durant més d’una quinzena d’anys, qualsevol possibilitat d’esmena de la representació, sacralitzada en el text de Salvador Domènech, que novament tornà a escena el passat 25 d’agost, després del parèntesi de l’any passat en què, fruit de la mala maror generada per un alcalde hostil, la representació se suspengué; substituïda, però, per una escenificació alternativa a la Casa de Cultura en què no mancà el tradicional homenatge a la senyera i al rei Jaume I davant del monument al Tractat.
Siga amb el text de Francisco González, siga amb el de Salvador Domènech o siga amb un de nou, possible però encara incert, el Tractat és, sobretot, les persones i la població que l’han fet i el fan possible, que fan realitat una manifestació cultural d’arrel popular i de base històrica de primeríssim ordre, única al País Valencià, que és divisa i marca de la localitat que la representa i de la qual sentir-se orgullosos, que no amagar-la sota la catifa per a no desagradar segons quines casporrudes visites i relegar-la a la invisibilitat, com fan, per a descrèdit d’ells, els actuals gestors del municipi, que ja podeu imaginar de quin peu coixegen quan blasmen la cultura, la del seu poble que devien enaltir i protegir, i abracen la barbàrie alienadora i la bajania ―Ai, Mazón y sus muchachos!― institucionalitzada. I és que, ara mateix, per molt que bramen les veus hostils, quin altre acte o esdeveniment produït des del Camp ―d’Almisrà― mereix cada any l’atenció mediàtica que té el Tractat? Quin altre fet és capaç de congregar a l’antiga Almisrà centenars de persones, vingudes d’arreu de les terres del bell catalanesc, cada 25 d’agost, per a gaudir de la recreació històrica que s’escenifica? En algun any han arribat al miler. Quina altra activitat realitzada en aquesta petita població de la vall de Biar mereix la benedicció del Consell Valencià de Cultura (Ple del 25 de gener de 2010)? El Tractat, des dels seus inicis, ha comptat amb la col·laboració de músics de prestigi com Matilde Salvador, autora de l’Obertura que obri l’escenificació, José Rafael Pascual Vilaplana i José Albero Francés, i artistes plàstics de la categoria de Manolo Boix, Antoni Miró, Pepe Navarro, Pedro Marco, Miguel Mestre i molts més ―sent no citar-los tots― que han enriquit el patrimoni musical, pictòric i escultòric de la representació. Altrament, la llista de col·laboradors literaris, estudiosos de la història i de la literatura, és immensa i el lector em disculparà de no reproduir-la ací per a no descuidar-me de ningú. Comptat i debatut, el Tractat no és pas una nimietat, no! Però ―vaja!― hi ha qui el vol liquidar. Certament, com diu la dita popular, no s’ha fet la mel per a la boca de l’ase.
Un acte tan significatiu i transcendental en la vida cultural del municipi, de la comarca i del país, i en què tanta gent, del Camp i d’altres poblacions, s’hi implica, què té que tanta aversió arriba a provocar en alguns? Senzillament, esventa una valencianitat honesta i sana, o siga, proclama la dignitat de ser valencià sense ajupir el cap, com fa Jaume I davant els emissaris castellans que amenacen de fer-se amb Xàtiva, i té la capacitat de transmissió a l’espectador del sentiment de formar part de la tradició històrica que ha configurat el poble valencià sense contaminacions castellanes. Això, però, en els vents que bufen des d’una Generalitat governada amb bravates contra la llengua i la cultura pròpies dels valencians, converteix el Tractat en un pecat catalanista que l’alcaldia actual, amerada d’intransigència malaltissa de pasta carpetovetònica, vol purgar.
Però ―ep!― el Tractat i l’optimisme que transmet no sucumbiran. Això és el missatge principal eixit de la darrera representació, que ha omplert de saba nova i d’alegria regeneradora un importantíssim esdeveniment cultural amenaçat per l’estupidesa i la mala bava dels qui voldrien un País Valencià cautivo y desarmado. El Tractat ―i això és innegociable― no pot trair les seues senyes d’identitat, vigents des de 1976, i no les trairà. Quan el Tractat nasqué, uns altres vents bufaven aleshores i la il·lusió per la recuperació d’un País Valencià digne, fidel a la seua història i alliberat d’estereotips regionalistes alienadors, impulsava la reivindicació activa de la llengua pròpia dels valencians, llargament menystinguda, i un redreç cultural del qual, entre altres iniciatives d’arrel popular, sorgí el Tractat.
El text de Salvador Domènech introduí el «valencià» en la representació. Per a l’època ―situem-nos en el context del moment (1982)―, una fita important i el motiu primer de l’èxit que assoliria el Tractat. Jaume I parlava en català, públicament, i això causà sensació. No us en sorprengueu, que encara hui les Ambaixades de Moros i Cristians, la gran majoria textos insulsos, malgrat la grandiloqüència verbal que empren, són en castellà i qualsevol proposta de modificació i introducció de la llengua pròpia ―fixeu-vos en Alcoi― és severament rebutjada. En el Tractat, Salvador Domènech, que ―atenció!― no renunciava al castellà, introduí el «valencià», d’antuvi amb un propòsit historicista, com havia fet a l’ambaixada de Crevillent (1976). Després escrigué la del Camp (1977), aquesta unilingüe en català com li fou encomanada, i tornà a fer servir el bilingüisme a Elx (1980). Finalment ,escrigué en català la de l’Olleria (1983), que posteriorment fou adoptada per Benigànim. Autor de l’ambaixada del Camp, no estranye que se li encomanés un text que substituís el del Tratado, en castellà, de Francisco González, d’una qualitat més que discutible que no convencia els actors de la representació.
Domènech, inspirat per la lectura del Llibre dels feits de Jaume I (capítols 343-349), escrigué un nou Tractat, hui, però, envellit ―massa!― pel pas inexorable del temps i de les circumstàncies. Domènech no pretenia fer del rei en Jaume el protagonista principal, que per a ell, un senyor fester massa engalipat per la història oficial espanyola, l’infant Alfons de Castella i Lleó, tot i ser un mosso fadrí de vint-i-tres anys en 1244 ―de savi encara res―, havia de ser l’autèntic heroi a destacar i exhibir. Jaume I, de trenta-sis anys quan la trobada, seria el coprotagonista o, si més no, no seria tan principal per ser «el valencià». Ara bé, en veritat, per obra i gràcia d’actors i públic, el personatge de Jaume I esdevé el primer espasa i l’estrella de facto de la representació, el referent emblemàtic, el més popular, el que ―per a gaudi del públic― s’enfada i crida contra l’altivesa dels castellans en la llengua pròpia del país i, en fi, qui marca la tensió i el tarannà de l’obra. Des del primer dia de l’estrena de la peça de Domènech, en 1982 i fins al 2023, Jaume I ha estat encarnat per Romà Francés i Berbegal, una personalitat en la vida cultural del Camp, l’artífex dels èxits i del manteniment del Tractat fins hui dia i el president de l’Associació Cultural del Tractat d’Almisrà, entitat responsable de l’organització i posada en escena de l’obra i activitats paral·leles. Enguany, per primera vegada des de 1982 el paper de Jaume I ha canviat i ha estat interpretat, amb notable passió i versemblant afany, per Vicent Castelló i Sanjuán. Altrament, el paper de l’infant Alfons el portà a terme amb molta desimboltura el jove Vicent Castelló i Martínez, qui també s’estrenava enguany en la representació del Tractat.
Entre les ambicions de l’infant Alfons i l’oposició a que li aixequen la camisa de Jaume I, apareix un altre personatge amb moment estel·lar a la representació, la reina na Violant, muller del rei catalanoaragonès, des de fa anys interpretada per Diana Hernández Camús. En la part culminant de l’obra, ella plora; somiqueja desconsoladament i el seu marit, que té la paella pel mànec en el conflicte amb els castellans, finalment cedeix. Un «oooooh!» retronador se sent entre el públic. Però què carall s’empatolla eixa? ―mormolen alguns. Per a Domènech (vet ací l’origen del discurs commovedor de bonne ambiance amb besades, abraçades i encaixades de mans) les llàgrimes de na Violant són les del seny entendridor que evita la guerra. El rei en Jaume, fart de les demandes dels castellans, a qui poc abans els havia engegat a fer punyetes, ara aquests insisteixen a na Violant perquè ella insistisca al seu marit de la conveniència d’arribar a un acord i aquesta, fent la grémola, implora al rei que no marxe i atenga les demandes castellanes. Jaume I, finalment, transigí: no cedí Xàtiva però regalà sense contrapartides la vall del Vinalopó que podia haver feta seua. Vet ací que na Violant plorà i seguidament se signà el tractat, dit d’Almisrà, el 26 de març de 1244.
Tan contundent va ser l’efusió lacrimògena de na Violant? Es veu que la Violant d’Árpád i de Courtenoy ―popularment d’Hongria― era una dona de llàgrima fàcil, però ―ep!― a conveniència. I ella tenia interès ―molt!― que la filla primogènita del seu matrimoni, una xiqueta de huit anys en 1244 (la infanteta Violant de l’obra de Domènech), contragués matrimoni amb l’hereu de la Corona castellanolleonesa quan arribés a l’edat núbil. La vida i el futur de na Violant depenia de l’existència vital del seu home, un militar que arriscava la vida en cada combat, que al setge de València estigueren a punt de liquidar-lo d’un tret de fletxa que l’impactà al cap. A més a més, el rei en Jaume tenia un fill major, un primogènit fruit del seu primer matrimoni, de nom Alfons, l’hereu legítim, que no estimava el pare i detestava la madrastra. És a dir, Violant, l’hongaresa filla de francesa (això és important tindre’l en compte, perquè la seua llengua materna era el francès i, de segur, parlava amb l’inequívoc accent punxegut en la pronúncia de les consonants ròtiques) havia de vetlar per ella i pels seus fills en el cas que Jaume I estirara la pota abans d’hora, cosa que, en els temps que corrien, podia succeir en qualsevol moment. Violant descobrí que a colp de llàgrima aconseguia el que volia del seu marit i ―allà va!― a plorar. Així, amb reg de plors aconseguí heretar els seus fills, tots (en 1241, en 1243, en 1248… ). Cada fill mascle que paria equivalia a plors desmesurades i a un nou testament del rei. O siga, que si hagués estat per ella, la Corona de Catalunya-Aragó se n’hauria anat a fer punyetes. Sort, però, per a la Corona, que el primogènit Alfons morí (1260) i a la mort de Jaume I, només li sobrevisqueren dos fills mascles de Violant, Pere (hereu de Catalunya, València i Aragó) i Jaume (hereu de Mallorca i la Catalunya Nord). En 1244, quan el Tractat d’Almisrà, Alfons, el fillastre, era un xicot de vint-i-dos anys, o siga, de l’edat ―un any menys― de qui na Violant pretenia com a gendre. A propòsit, ella en tenia vint-i-huit. Ah! I no ho oblidem: pel tàlem de Jaume I, home de fembres com el seu pare, no deixaven de passar amistançades. En època del Tractat la favorita en afers amorosos era una tal Berenguera Ferrandis, qui li donà un fill que es convertí en el baró d’Híxar. Prèviament, el rei sovintejava el llit de Blanca d’Antillon, senyora de la baronia de Castre, que també li donà un altre fill. I de tot això, òbviament ―era vox populi―, na Violant en tenia coneixement, que encara que consentia ―quina altra cosa podia fer?― no li agradava.
Na Violant trobà en l’infant primogènit de Castella i Lleó un aliat al qual recórrer. Tots dos estaven conxorxats. Ella insistí a anar personalment a Almisrà, s’hi jugava molt, i el seu marit accedí a portar-la. A Ferran III de Castella i Lleó, casar el seu hereu amb la filla de Jaume I ja li anava bé. Ara bé, fou na Violant la qui maquinà a l’ombra i a colp de llàgrima perquè tal matrimoni arribàs a celebrar-se en 1249. Ella necessitava un príncep que la defensara del primogènit catalanoaragonès si el seu home la dinyava i un gendre com Alfons li garantiria la protecció. Així que, en previsió de qualsevol inconvenient que provoqués l’anul·lació del compromís matrimonial aparaulat, na Violant estaria amatent in situ i, si calgués, es posaria a plorar. Dit i fet! Altrament, l’infant Alfons era un paio ben sabudet en qüestió de fembres. Abans de contraure matrimoni amb la infanteta del Tractat gaudí del tracte carnal amb almenys tres amistançades, amb les quals tingué progènie: la primera sa tia ―sa tia!― na Maria Alfons, la segona n’Elvira Rodríguez de Villada i la tercera ―atenció!― na Mayor Guillén de Guzmán, amb qui potser ―jo crec que sí― vingué a Almisrà en març de 1244. Sí, de segur, hi vingué, que na Major l’acompanyava a tot arreu on anava en aquell temps. Fruit d’eixa relació nasqué Beatriu, que fou la primera senyora d’Elx. Tot això, però, no ix al Tractat de Salvador Domènech, llàstima!, perquè en aquelles jornades almisranenques diguem-ne que hi havia molt de marro en les relacions d’uns i altres i la història donaria per a un serial que riu-te tu del Joc de trons eixe. Si fora per mi, no ho dubtaria, tot aquest imbroglio l’introduiria al Tractat en la llengua d’Ausiàs March a la manera de la comedia nueva de Lope de Vega. De tot plegat quin Tractat que n’eixiria!
En fi, què us diré? Les llàgrimes de na Violant donen per a molt. El Camp d’Almisrà té un tresor històric per a commemorar, escenificar i gaudir. La història l’alimenta i li dona forma i el poble el rememora, el ressignifica, l’actualitza i el fa seu. Heus ací el Tractat, que cada any, amb joia, celebren els almisranencs. Abans d’acabar, em permetreu una petita disquisició toponímica, que cal fer-la. Viure envoltats d’insipiència fomentada des de les institucions no vol dir condemnar el coneixement i resignar-se a la totxesa. Almisrà, amb accentuació oxítona, és el topònim derivat de l’antic al-misra‘, literalment «el camp» en l’algaravia dialectal valenciana. D’això els nombrosos Almiserà, o Almisdrà a Oriola, que poblen la geografia del País Valencià. El Camp sempre ha sigut anomenat així, o amb la forma diminutiva «el Campet», i els seus habitants, doncs, segons la forma tradicional dels gentilicis de la comarca on s’assenta, són camputs, com els de la Canyada són canyuts, els de Beneixama són beneixamuts, els de Biar són biaruts i els de Banyeres de Mariola són banyeruts. Per art d’encantament, en 1849, aparegué l’afegitó «de Mirra», que sona a Reis d’Orient, quan el governador civil de la Província d’Alacant autoritzà a usar el «de Mirra» per a diferenciar el nom del municipi de la vall de Biar d’altres dits Campo situats a les províncies de Castelló de la Plana i Múrcia. A qui se li ocorregué tan estrafolària idea? Ara per ara no ho sabem de cert, però sembla que hi intervingué, en l’ocurrència, l’alcalde d’aleshores. Així nasqué l’apòcrif «de Mirra», que no té res a veure amb el nom Almisrà i que ha generat el gentilici a la castellana mirrense per a substituir «camput», el qual, a més a més, dona nom a un equip de futbol sala de la localitat. Ni la Mirra dels Reis d’Orient ni la Mirra mare d’Adonis de la mitologia grega, que no tinc notícia que pintara res per aquests verals de la capçalera del Vinalopó, ni tampoc el també apòcrif Almirra, sorgit de la mescla del fictici «Mirra» amb el nom d’origen àrab «Almisrà». Si la forma vàlida, emparada per la història, és, sens dubte, Almisrà, la del nom del lloc on se signà el famós tractat, el nom del poble posterior l’hauria d’incorporar, l’hauria de normalitzar i així, doncs, el Camp d’Almisrà s’hauria d’anomenar.
