La millor targeta de presentació de Leonard Cohen, una figura fonamental del folk estatunidenc, és la seua veu inconfusible i magnètica.
L’autor de moltes de les cançons que formen part de la banda sonora de la nostra vida, va nàixer a Mont-real, al Quebec, el 21 de setembre del 1934, en una família de classe mitjana jueva. D’adolescent, va estudiar música i es va interessar molt per la poesia. Ben mirat, de l’interès per la poesia sorgeix la profunditat de les lletres de les seues cançons. Lletres d’una qualitat literària indiscutible.
El 1956, Cohen, va publicar el primer llibre de poesia, titulat Comparem mitologies. Una obra escrita entre els quinze i els vint anys, que va dedicar al seu pare. Després van vindre altres poemaris i un parell de novel·les. La seua primera vocació va ser l’escriptura, desitjava ser escriptor. No entrava en els plans dedicar-se a la música; tanmateix, tot va canviar quan va decidir instal·lar-se a Hidra, una minúscula illa del mar Egeu de seixanta-cinc quilòmetres quadrats de superfície. Hi va arribar com un escriptor desconegut i deu anys després va deixar l’illa transformat en un músic de llegenda.
En realitat, Cohen havia abandonat el Canadà amb la idea de convertir-se en poeta i narrador a Londres, però el temps i la falta de sol a l’hivern l’afectaven molt anímicament. Una plujosa vesprada d’abril del 1960, va veure un cartell del Banc de Grècia, va entrar a l’oficina i va preguntar a l’empleat sobre el clima del seu país. Immediatament, va recollir les seues pertinences, se’n va anar al país hel·lènic i, després de cinc hores de trajecte en vaixell des d’Atenes, va desembarcar al port d’Hidra. Leonard sempre deia que, tan bon punt va posar els peus a l’illa, tot el fred de Mont-real i Londres acumulat als seus ossos es va evaporar.
A pesar dels beneficis per a la seua salut, instal·lar-se a Hidra suposava un canvi important en tots els sentits, ja que, als anys seixanta, les condicions de vida en una illa grega eren molt diferents de les d’Anglaterra o del Canadà. Només disposaven d’electricitat unes poques hores al dia i l’abastiment d’aigua provenia de pous naturals. No hi havia aigua corrent a les cases i tampoc no hi havia connexió telefònica. De fet, l’arribada del telèfon va ser celebrada per Cohen amb la cançó Bird on the wire.
El sol, la tranquil·litat, el bon menjar i la «retsina», el mil·lenari vi grec, eren ideals per a crear, per a escriure sense parar. L’idioma tampoc no va ser un problema per a Cohen ni per a la colònia d’artistes inconformistes i bohemis procedents de tot Europa que vivien a Hidra. Un grup de joves que va trencar el silenci i els costums de l’illa, i que va avançar deu anys la revolució hippy. Leonard es va esforçar per seguir les tradicions locals, com la de tindre un gat, malgrat que era al·lèrgic.
Marianne Ihlen
En general, no disposava de molt de temps lliure, ja que es passava moltes hores davant de la màquina d’escriure, de la seua Olivetti. A Hidra, va compondre les primeres cançons i va fer la primera actuació musical en una tenda de comestibles que hi havia al port, enmig de caixes plenes de cebes i sacs de creïlles. I en una d’aquestes reunions, vora mar, va conèixer Marianne Ihlen.
Una artista casada amb l’escriptor noruec Axel Jensen, amb qui vivia a Hidra i amb qui havia tingut un fill. Axel, però, la va abandonar i la va deixar sola amb el xiquet. Conta la llegenda que Marianne estava plorant en la tenda de comestibles del port d’Hidra, quan un desconegut se li va acostar i la va convidar a unir-se als seus amics. Es van enamorar i, de seguida, Leonard es va posar a escriure en la seua Olivetti i li va dedicar a la noruega la cançó So long, Marianne. Un idil·li que no va durar sempre; és llegendària la incapacitat del músic per mantindre relacions estables. L’aventura amorosa amb Marianne, complicada i intensa, va durar set anys. Diuen que Cohen sempre avisava. Volia relacions sense promeses, sense compromisos.
A partir del 1966, Leonard Cohen va començar a sovintejar els escenaris dels clubs de folk del barri novaiorquès de Greenwich Village. Encara que vivia a Hidra, viatjava constantment. I molt prompte, va arrencar la seua carrera musical amb el suport de Juddy Collins, una famosa cantant estatunidenca. Tot i que Collins va introduir el canadenc en els cercles musicals, el responsable definitiu del pas de Leonard Cohen a la música va ser John Hammond, un famós caçatalents de la Columbia Records que havia descobert figures com ara Areta Franklin, Bob Dylan o Bruce Springsteen. Hammond el va veure actuar al Festival de Folk de Newport el 1966, ja que Collins havia apostat per aquell jove poeta que escrivia cançons com “Suzanne”.
Quan Leonard va passar de ser un jove amb talent a convertir-se en un artista de projecció mundial, encara mantenia la relació amb Marianne. Escrivia a la noruega constantment des de Montreal, Nova York, Tel-Aviv o l’Havana, sense renunciar a les cares boniques que apareixien al seu camí. Les constants infidelitats van llançar a perdre la relació amb Marianne. Gires, viatges i més viatges que van fer que, quasi una dècada després d’aquella mítica trobada en una tenda de comestibles, la relació de Leonard i Marianne acabara definitivament.
Aquells anys van ser els més importants de la seua carrera. Més tard, la irrupció de nous corrents musicals van desplaçar Leonard Cohen de la primera línia d’actualitat, però a finals dels huitanta, va recuperar la seua anterior popularitat amb l’àlbum I’m your man. El canadenc, primer, va prendre Manhattan i després… Berlín.
Mount Baldy
Els arranjaments d’aquest disc van suposar l’entrada de Cohen en la música moderna. “Firts We Take Manhattan” es va convertir en un altre gran èxit de vendes. Leonard Cohen ho tenia tot. Però era una persona complexa, amb tendència a caure en estats depressius, que detestava el ritme trepidant que exigeixen les gires. No ho suportava. Durant el tour del disc The Futur, va beure com un cosac. Estava destrossat, desorientat. Aleshores, va fer les maletes i es va dirigir a Mount Baldy, un monestir budista situat a dos mil metres d’altitud, a prop de Los Angeles, on va romandre, aïllat de tot i de tots, durant sis anys. Necessitava una neteja mental completa i la meditació era una manera de fugir, fins i tot de la crítica.
Una prestigiosa revista musical britànica, després de la publicació del disc Song of Love and Hate, va qualificar el cantautor com «el depressiu no químic més poderós del món». I ho va rematar dient: «Amb els discos de Leonard Cohen haurien de regalar fulles d’afaitar, perquè és una música per a tallar-se les venes». Opinions cruels i molt qüestionables que Leonard provava d’ignorar, ja tenia prou feina controlant la seua ment.
Finalitzat el parèntesi zen, Cohen va abandonar Mount Baldy i va tornar al món de la música. En realitat, no va ser mai un fanàtic de l’espiritualitat. Afirmava que, en més d’una ocasió, a la seua cabanya, va compondre una cançó mentre meditava amb un sintetitzador. Material engendrat al monestir per al disc Ten New Songs, que va publicar quan va recuperar la pau mental.
Afortunadament per a tots, el poeta de la veu magnètica es va refer i va tornar als escenaris. Aquesta vegada, feia concerts, però evitava el ritme frenètic de les gires internacionals. No en va fer més fins que no va tindre cap més remei.
Al voltant del 2005, Cohen va iniciar un llarg tour internacional perquè la seua representant, Kelley Lynch, l’havia arruïnat. Lynch, amb qui Cohen mantenia una relació amorosa, va desviar cinc milions de dòlars dels comptes bancaris del músic als seus. Només li va deixar cent cinquanta mil dòlars. Per aquest motiu, complits els setanta anys, el cantant es va veure obligat a refer la seua malmesa economia. Uns darrers anys durs físicament, tot i que molt productius i satisfactoris musicalment.
Leonard Cohen va morir el 7 de novembre del 2016, a huitanta-dos anys, a Los Angeles, poc després de gravar el que considerava el millor dels seus treballs: l’àlbum You Want it Darker. Leonard Cohen sabia que anava a morir-se i va crear la cançó més obscura de la seua discografia. Una tenebrosa i bella carta de comiat artístic.
El retrobament
Ara bé, l’adeu personal del músic a tot el que va estimar també va ser molt especial. Poc abans de faltar, Marianne Ihlen, la xica noruega que va trobar plorant a la tenda de l’illa grega, va reaparèixer en la seua vida. Ihlen, després de la ruptura, també havia abandonat Hidra i s’havia traslladat a Noruega. Va passar el temps i als huitanta-un anys li van diagnosticar una leucèmia. Aleshores, un amic va escriure a Leonard Cohen per a dir-li que Marianne estava ingressada i amb el pitjor dels pronòstics. De seguida, Cohen va enviar una carta perquè la llegiren a la seua estimada Marianne.
La carta de Leonard deia: «Bé, Marianne, hem arribat al moment en què som tan vells que els nostres cossos cauen a trossos. Sé que et seguiré molt prompte. Has de saber que estic tan a prop teu que, si estires la mà, crec que podràs tocar la meua. Ja saps que sempre t’he estimat. No necessite insistir en aquestes qüestions, tu ja ho saps tot. Només vull desitjar-te un bon viatge. Adéu, vella amiga. Tot el meu amor. Et retrobaré pel camí.»
Uns dies més tard, van comunicar al músic la mort de Marianne així: «Estimat Leonard, Marianne va caure lentament en un son profund que la va traure d’aquesta vida ahir a la nit. La teua carta va arribar quan encara podia parlar i riure amb completa consciència. Quan la vaig llegir en veu alta, va somriure i va allargar la mà just en el moment en què li deies que eres molt a prop d’ella, a tocar. Durant la seua darrera hora, la vaig agafar de la mà i vaig cantussejar Bird on a wire. I quan la seua ànima va eixir volant per la finestra en cerca de noves aventures, vam besar el seu rostre i li vam xiuxiuejar les teues eternes paraules: So long, Marianne! (Fins prompte, Marianne!)».
Quatre mesos després, Leonard la va seguir.
