Quan es parla de l’auge de la indústria del calcer del sud del territori valencià sovint se n’obliden els orígens, tan antics com les primeres civilitzacions. Es tracta d’unes arrels vinculades a la cultura de l’espart, una artesania mil·lenària que el 2019 va estar d’enhorabona, ja que a l’abril, el govern espanyol va declarar el treball dels artesans de l’espart Patrimoni Cultural Immaterial, junt amb el toc manual de campanes. El reconeixement va arribar en una època en què els artesans també reclamaven que el treball de l’espart es convertira en Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco.
La cultura de l’espart es relaciona amb els grans camps de plantes silvestres de secà de les comarques d’Andalusia i Múrcia. No obstant això, l’artesania espartera és una de les més antigues al territori valencià. Així ho demostren les fibres de cabassos rudimentaris trobades en alguns dels jaciments arqueològics valencians més destacats.
El clima ha sigut determinant a l’hora de dirimir la distribució d’allò que, més que una indústria, es considera un art. Ho documenta el biòleg Antoni Barber en l’obra Sobre la cultura de l’espart al territori valencià: “Tot el migjorn valencià presenta un clima semiàrid i és allà precisament on les poblacions d’espart són més nombroses i genuïnes”.
És el cas de tota la conca del riu Vinalopó i del sud del territori valencià, on precisament destaca la producció d’espardenyes. De fet, la localitat de Banyeres compta amb un museu dedicat únicament a aquest producte. Així mateix, en el cas concret de la comarca del Vinalopó Mitjà, la collita d’espart va ser un factor determinant en l’evolució de la indústria del calcer, especialment en municipis com Elda.
Però aquesta fibra vegetal no és només patrimoni de la indústria espardenyera. Segons expliquen des de l’associació EspartAlacant, que s’encarrega de difondre i divulgar el treball de l’espart, abans de començar a fabricar aquest calçat ja s’elaboraven productes a partir d’aquesta matèria primera: cabassos, cistelles, estores, recobriment d’ampolles i gerros, així com utensilis per al camp i les èpoques de verema. A més a més, hi ha constància de molins repartits per tota la comarca per a tractar i picar la vegetació collida.
Des d’EspartAlacant també destaquen l’exemple de la localitat de Montfort, on es teixien cordes de 25 metres unides amb espart verd, és a dir, acabat de collir i sense tractament posterior. I és que aquesta planta pot emprar-se de diferents formes: espart cru, sec o picat. Fins i tot, en localitats com Petrer s’empren en celebracions i correfocs els feixos que no serveixen per a crear altres productes.
Tot i la varietat d’usos des d’èpoques ancestrals, a partir del segle XX i amb la introducció d’altres materials, els articles amb espart ja no resultaven pràctics. Progressivament, es van tancar fàbriques i tallers. Ara recau en les mans artesanes i en la memòria col·lectiva la conservació d’una cultura que sobreviu a la modernitat.
[Article publicat a la revista Vicultura, el 2020]
