Moltes respostes s’han donat a la pregunta què és l’arquitectura. Els arquitectes s’han sentit sovint obligats a donar-ne una. Se’ls suposa que ho saben o que ho haurien de saber, perquè s’hi dediquen. Per eixir del mal pas, amollen el primer que els ve al cap. Le Corbusier, per exemple, va escriure que l’arquitectura «est le jeu savant, correct et magnifique des volumes assemblés sous la lumière». Aquesta sentència s’ha repetit milers de vegades i ha servit d’epígraf indefectible a llibres i articles sobre arquitectura. Dit així, i en francès, fa el seu efecte. I demostra que Le Corbusier era un home pràctic, perquè, contra el que se sol creure, un home pràctic no és aquell que només té en compte les conseqüències de les nostres accions i que evita les abstraccions, sinó que en realitat és qui s’aprofita més sovint, i amb més desvergonyiment, d’idees vagues i boiroses. Altres, per tal d’eludir les dificultats de la pregunta, han fet un esforç de concreció i han definit l’arquitectura en uns termes que els han semblat irrefutables i definitius: «l’arquitectura és el que fan els arquitectes». És l’altra cara de la inanitat.
Per no ser menys, jo voldria aportar la meua pròpia definició. Hi vaig anar a parar en el meu últim article publicat, en arribar a la conclusió que seure en una cadira és el que podem fer en totes les construccions que anomenem arquitectura. En els edificis fem moltes altres coses, però cap en tots els edificis, a excepció de seure. L’arquitectura és, doncs, tota construcció que conté cadires per a seure. Caldria afegir-hi que ens referim a construccions fixades al terreny, perquè un edifici té un caràcter estàtic i permanent que no té, per exemple, un avió o un vaixell. Aquests no són arquitectura, encara que hi podem seure. Seure en una butaca del cotxe o de l’avió, per còmodes que siguen, no és ben bé seure. El fet de seure, de seure com Déu mana, comporta una estabilitat, una seguretat. En castellà parlen de mover la silla a alguien, i ja sabem que la víctima no podrà badar gaire, si vol conservar la posició, la comoditat o el privilegi. I en el joc de les cadires, perd qui se’n queda sense. Sense més precisions, doncs, dic que les cadires caracteritzen l’arquitectura.
Històricament, una cadira ha tingut una funció social, com l’arquitectura, més enllà de la seua utilitat. La comoditat és un valor afegit, cosa de fa quatre dies. Els amos han tingut una cadira per a seure, mentre els esclaus s’estaven dempeus. Entre els qui han tingut dret a seure en una cadira, la dels notables s’ha situat en una posició preferent, presidint una taula o una congregació, al mig, al centre o més amunt entre les altres. Han tingut formes més elaborades que la resta, o braços i seients entapissats, a diferència de les altres. Com a mínim, han tingut el respatller una mica més alt. D’aquesta manera encara es diferencia el lloc del director en el més funcional i modern dels mobiliaris d’oficina.
Tant se val si parlem de l’artefacte amb quatre potes que anomenem «cadira» com si parlem d’una catifa o coixí. Per a Witold Rybczynsk, el món es divideix en dues parts: en una —l’occidental—, les persones seuen en cadires; en la resta de civilitzacions, seuen a terra. No ben bé a terra, cal precisar-ho, perquè usen una catifa o un coixí. En la terra nua, s’hi asseuen els salvatges. Els homes civilitzats seuen, tant si ho fan en una cadira, en un coixí o en una catifa. Les relacions de preferència entre els qui seuen i els qui resten dempeus, i la jerarquia entre els principals i els secundaris, són les mateixes en totes les civilitzacions, en diferents formes. Seure és una posició de privilegi, de seguretat. La comoditat, condicionada per l’hàbit, ve després. La meua butaca, en el meu racó de ma casa, m’és confortable, perquè és la meua, sobretot.
Hi ha una gran varietat d’edificis, però tots els que incloem en el camp de l’arquitectura contenen «cadires» per a seure. Tanta importància tenen les cadires —balancí, banc, sofà o escó— que l’edifici preeminent de la ciutat, durant segles, ha pres el nom de la seua cadira principal: la cathedra que ocupa el bisbe, d’on ve la catedral, o la Seu, que deriva de seure. Una piràmide egípcia no és arquitectura, perquè no hi podem seure. Només podem jeure-hi eternament —amb el permís dels arqueòlegs, és clar. Jeure també és una funció essencial, i del llit podríem parlar en termes similars als que usem en parlar de la cadira: els amos dormen en llits i els servents en un banc o sobre la palla; hi ha llits alts, de fusta massissa i treballada, i hi ha catres; llits amb dosser i sense, etc. No obstant això, encara que molts edificis —els residencials— contenen llits, no tots els que anomenem arquitectura en tenen. Fora dels mobles que serveixen per a seure, no n’hi ha cap altre que caracteritze millor l’arquitectura, tota l’arquitectura. Només la taula pot competir amb la cadira, a la qual complementa. Però si bé poden haver-hi cadires sense taula, no pot haver-hi taula sense cadires. Quan un edifici no té cadires perd el seu caràcter arquitectònic. Un edifici nou, encara sense moblar, és un edifici inacabat. Un museu, amb tan poques cadires, sembla una nau industrial o un magatzem, en els marges de l’arquitectura. De vegades visitem una església on han tret els bancs: és un error, que desvirtua la seua concepció espacial.
L’arquitecte, tant si s’encarrega del mobiliari interior com si no, té o ha de tenir sempre in mente com organitzar les cadires. Un espai mal concebut es delata per la dificultat de moblar-lo. En un espai ben concebut, el mobiliari es disposa amb naturalitat. De vegades un espai admet diferents combinacions de mobiliari, encara que això es fa difícil, si no són variants de la mateixa disposició. Quan canviem els mobles de lloc a casa, ho fem més per trencar la monotonia que no per millorar el resultat. Si no hi ha arquitectura sense cadires, en l’altre extrem, un excés de cadires enrigideix l’arquitectura i l’ofega. Cal deixar respirar l’espai, cal permetre moure-s’hi amb llibertat. Passejar —que no caminar— és una altra manera de seure.
El més gran trastorn de la història de l’arquitectura va ser l’aparició del televisor a les cases, perquè va trastocar la disposició de les cadires. En el menjador calgué retirar una cadira en un extrem de la taula, per tal que tots els comensals en tinguessen visibilitat. El televisor es va asseure a taula, presidint-la. En la sala d’estar calgué obrir el cercle de la tertúlia o la reunió familiar. El moblament es va complicar, perquè el televisor necessitava la proximitat a l’endoll de l’antena. Des d’aleshores, no hi ha res més difícil que ordenar una estança on hi ha un televisor.
S’ha dit que l’arquitectura és la més conservadora de les arts. Com l’home assegut, que tem perdre la cadira. En canvi, l’home d’acció és un culo de mal asiento, li crema la cadira. El revolucionari se sol representar dempeus, com Lenin, que sempre apareix dret o caminant decidit, excepte en els últims anys. Les representacions històriques de les assemblees revolucionàries mostren un tumult de persones, la major part dempeus, algunes assegudes de qualsevol manera, les cadires desordenades. Una assemblea només es pot controlar quan algú aconsegueix fer seure tothom com cal. Quan això passa, la revolució perd gas. Els reis absoluts es fan retratar asseguts al tron, que simbolitza la reialesa tant com la corona o el ceptre. Si els retraten a cavall, és en qualitat de cap suprem dels exèrcits. Si els retraten dempeus, solen tenir a prop una cadira, d’on acaben d’alçar-se. La cadira és un element d’ordre. Crec que va ser Josep Maria de Sagarra qui, en una conversa sobre les preferències de cadascú a l’hora de fer una activitat física o esportiva, va dir: «A mi, el que m’agrada és seure». És una declaració de principis.
