Pedalant una bicicleta de segona mà que deu tenir vora 20 anys mentre esquiva la munió de gent arraconada a les portes del Centre del Carme de Cultura Contemporània, l’escriptor i professor de Secundària Carles Fenollosa (València, 1989) arriba puntual a la cita per a l’entrevista. La voràgine ens condueix a un racó més silenciós, uns carrers més enllà, al bar argentí Ripalda Boludo, en el barri del Carme. Minuts després, amb dues cerveses de la marca argentina Quilmes, Fenollosa confessa que és en aquest mateix local on va realitzar la darrera revisió del seu últim llibre: Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.
L’assaig, publicat en octubre de 2022, repassa minuciosament el camí del valencià des dels seus orígens, amb la conquista de Jaume I en el segle XIII, fins a l’actualitat. Un recorregut que culmina amb un manifest a futur en què l’escriptor es pregunta si la llengua resistirà una vegada més per mantenir l’adjectiu irreductible.
Com naix Irreductibles?
La idea inicial del llibre brolla d’unes frustracions prèvies socials i personals. Quant a les primeres, hi ha una realitat que es degrada en el sentit d’autodesconeixement com a poble. No recordem qui hem sigut i ens estan dient que som uns altres. És per això que vaig percebre que podia ser útil fer una revisió del passat i de l’actualitat en clau provocadora, de reaccions i de moviment.
Quant a les personals, havia anat acumulant diversos treballs d’investigació per si algun dia arribava el moment d’utilitzar-los. I així ha sigut. Això m’ha permés escriure algunes parts del text ràpidament. Així i tot, des que naix la idea fins a que es publica han passat dos o tres anys i moltes revisions.
A l’inici del llibre escriu: “Als valencians ens falta carrer, consciència popular i visió panoràmica”. Com es recupera aquesta pèrdua?
Aquesta és la gran pregunta de l’inici i del final del llibre: com recuperar el que fins ara ens ha mantingut vius a nivell de poble –el carrer i la consciència popular– i el que tantes vegades ens ha faltat –la visió panoràmica. Jo, no és que tinga moltes respostes, però sí que em sembla prioritari tornar-li el lloc a la llengua que sempre ha tingut en àrees urbanes. Hi ha d’haver actuacions a nivell micro, com ara la creació de contingut per a joves i de visibilització de l’idioma, i a nivell macro, amb un canvi de discurs que valencianitze, és a dir, que torne a posar la llengua on ha estat sempre, una part de ser valencià. Ací parle de política en el sentit ampli de la paraula. Perquè si no ho fem, si no recordem i assumim que el valencià és part fonamental i útil de la identitat valenciana, quin imperatiu té algú en la societat actual per a fer servir la llengua? Per això dic que el macro em sembla importantíssim.
Al llibre també es relata el diàleg en 1914 entre un professor de Benimaclet que li adverteix a un xiquet que en l’escola s’ha de parlar castellà, i ell li contesta: “És que jo soc valencià”. Què implica aquesta frase?
Acumula tota la història d’un poble que ha tingut la llengua com a element fonamental de la seua vertebració. Resumeix perfectament la idea de poble lligada a la llengua. Ni essencialisme ni romanços estranys: la pura normalitat. Tant de bo férem camisetes amb aquest eslògan.
Ser valencià implica parlar valencià, per tant?
Ara ja no es pot dir això, evidentment, per pures raons sociolingüístiques. Però sí que es pot dir que ser valencià ha de tindre en compte la llengua que ha servit com a pilar fonamental de la seua identitat durant la seua història, del que ha significat viure ací… Aquesta és la meua idea de valencianitat, i inclou, òbviament, altres qüestions igualment fonamentals, com ara treballar i pagar impostos ací. Només dic, doncs, que la llengua s’ha de tenir en compte.
Punt 27 de l’acord entre PP i Vox a la Generalitat: “Garantizaremos la libre elección de la lengua de enseñanza entre las dos oficiales en todas las etapas educativas”. En quina posició queda la llengua?
Són partits que tenen un programa molt clar que és la desaparició de la llengua, per inacció o per atac frontal, i faran el dónde está la bolita dialèctic per a enfangar, confondre i amagar les seues verdaderes intencions. Jo no cauria en el seu parany, jo els disputaria el discurs: jo vull tindre la llibertat d’aprendre la llengua pròpia i de viure en ella, cosa que ara no puc. I això s’aconsegueix amb una escolarització el més valenciana possible, que és la que crea bilingües i plurilingües reals.
Com es disputa el discurs?
Hem de construir un valencianisme potent i des de baix. És el repte que tenim ara, crear un projecte de país que ens implique a tots. Ara, això sense els sectors poderosos de centredreta és impossible. I continuem amb aquest dèficit. Fa cinquanta anys decidiren renunciar a construir un projecte valencià consistent i es vengueren a Madrid per trenta monedes. Des dels anys 70, l’antivalencianisme disfressat d’anticatalanisme és la seua aposta de cada campanya electoral, a nivell de partit i a nivell empresarial. Encara no s’han mogut ni un mil·límetre d’aquest radicalisme provincianista. I no veig canvis a la vista, sincerament. Necessitem la implicació del centredreta que no vulga ser eternament la platja de Madrid. Ara, s’han d’espavilar ells. Pel que fa a l’esquerra, mentres continue tan poregosa i acomplexada, comprant-li contínuament el marc mental al trumpisme, tampoc no avançarem gens.
El nou president de la Generalitat del Partit Popular, Carlos Mazón, s’ha mostrat proper a les tesis de la Real Acadèmia de la Cultura Valenciana [que defensa que el valencià és una llengua distinta del català]. I una de les primeres mesures de l’alcaldessa de València del mateix partit, Maria José Català, ha estat recuperar la denominació bilingüe de la ciutat [des de 2017 només ho era València amb accent].
Jo no sé si el que volen ara és continuar fent el ridícul estirant el xiclet-excusa del blaverisme, quan les seues bases són cada vegada més netament espanyolistes i la llengua dels valencians entra en fase d’emergència. Supose que en el fons els alegra, perquè els estalvia un problema de consciència i davant dels seus amos de la capital. No ho sé, però jo continue esperant un centredreta valencià més il·lustrat, més demòcrata i més valencià, que no siga tan obsessivament provinciano. Me moriré esperant-lo? Segurament. En tot cas és decisió seua, repetisc, però afecta col·lectivament i especialment a nivell lingüístic: el valencià serà de tots o no serà.
I la Conselleria de Cultura estarà en mans de Vox. Del torero Vicente Barrera, concretament.
El tema dels bous a València s’ha de tractar amb calma. Hi ha un flux de vots considerable per aquesta qüestió i un lobby molt potent. I per això fan aquest moviment de posar-hi un torero. Ara, a mi el que em preocupa són les seues fílies tan fosques i les polítiques que durà a terme. És a dir, on posarà els diners. Del més vistós que hi ha hagut en aquests vuit anys ha sigut la visibilització de la cultura en les festes populars: concerts de música, per exemple. I ara, si ho lleven, serà un pas enrere.
Hi ha una correlació entre la ideologia i l’ús de la llengua al País Valencià?
En moltes comarques no, perquè allà la llengua continua en general sent la normal del dia a dia, però sí en àrees urbanes, per les raons històriques que hem comentat parcialment. Això només es revertirà quan la gent de dretes deixe d’enganyar el personal i de pixar-se en la tomba d’alguns dels seus avantpassats, com ara Teodor Llorente o Ignasi Villalonga, i deixen d’escollir l’amnèsia. Si no, cada campanya electoral serà una tria entre salvar els mobles o cremar-los. Escepticisme? Molt, però continue apel·lant al seu examen de consciència.
Pensa que l’arribada de la dreta i l’extrema dreta servirà per revitalitzar l’agitació social del valencianisme?
És l’únic que em dona esperances, que servisca un poc com a revulsiu. Ara bé, si la reacció es autocomplaent i partidista, no haurem guanyat res. S’han de refer col·lectius, moviments, estructures socials… i sobretot s’ha de refer el discurs de la valencianitat i del valencianisme. Sense complexos. Però hem de ser conscients que les dinàmiques no canvien de sobte i que el tema de l’ús social de la llengua no depén només del fet que hi haja un partit o un altre. Les dinàmiques socials i de comunicació ja eren prou adverses abans de les eleccions.
Tornem a Irreductibles. L’obra està escrita en un estil desimbolt i comprensible. Amb quin objectiu?
Ací tenim una elit erudita molt potent. De lletraferits combatius i patriotes, n’hem tingut molts al llarg de la història, i gràcies a ells també he pogut escriure el llibre i hem arribat fins ací. El que falta és que el següent escaló, que és gent lligada a la cultura pròpia i acostumada a llegir en valencià, trobe un producte amb un llenguatge comprensible que li servisca per a passar-ho mitjanament bé, per a preguntar-se alguna cosa i per a prendre després alguna decisió. Eixe és l’objectiu d’Irreductibles.
Una de les tesis expressades al capítol del “Manifest a futur” és que els joves són la clau de la pervivència: han de fer seua la llengua. Des de la seua faceta de professor, com s’aconsegueix que els fills de famílies castellanoparlants vulguen aprendre-la?
És imprescindible un discurs polític potent de poble. Si els únics referents que tenen són La que se avecina, qualsevol cantant neoliberal americà envoltat de dòlars, piscines i coentor, o les milions de contínues reformulacions de tot això en Tik Tok, el més normal és que no hi haja interés per part de l’alumnat. Ni per part dels adults, eh, perquè amb nosaltres passa igual: ens estan bombardejant i convertint en el subproducte d’un subproducte.
Quina resposta ha tingut l’assaig?
L’esperada. Hi ha silencis on sempre trobes silencis. Una part de la societat valenciana ha dimitit completament de ser valencià com s’entén des del segle XIII fins a la Guerra Civil. És la gent que no comparteix aquesta línia identitària, que són provincianos 100%. D’ells no esperava res. I hi ha una altra part que no vol parlar de l’actualitat, que prefereix la continuïtat o té por a menejar-se per si encara empitjorem el panorama. Però bé, també m’ho esperava.
Això sí, el que més m’alegra són les persones desconegudes que m’escriuen per les xarxes donant-me la seua opinió o agraint-me la faena.
La competència lingüística per a accedir a treballs del sector públic ha de ser un requisit o un mèrit?
Ha de ser requisit, no n’hi ha debat: els servidors públics han servir al públic. La pregunta és si aquesta qüestió ha de cobrir el 90% de les energies a nivell mediàtic, discursiu i polític del valencianisme. Perquè funcione hi ha d’haver un públic darrere –o siga, un poble–, decidit a fer ús del seu dret.
Algun projecte literari o assagístic nou entre mans?
Molts projectes, en marxa i en ment. Irreductibles tanca una etapa, però ara ve un altre cicle. Tornarà la novel·la, si tot va bé.
[Entrevista publicada a La Veu dels Llibres el 22 de juliol del 2023.]
