Pedro Salinas fou un dels millors poetes espanyols de la generació del 27 i és considerat com el poeta de l’amor per la sensibilitat i la passió dels seus versos. A l’estiu del 1932, amb 41 anys i casat amb Margarita Bonmatí, va impartir un curs a Madrid sobre la generació del 98. Katherine Prue Reding, una professora de literatura espanyola a l’Smith College de Northampton (Massachusetts) que tenia 35 anys va assistir al curs acompanyada de la seua cap de departament. A la web Vanitatis El Confidencial del 27 de novembre de 2021 van publicar l’article de la redactora Raquel Riaño “Pedro Salinas: el trío amoroso más sonado de la generación del 27 y un intento de suicidio”, on fa una mena d’entrevista a Julieta Soria, filòloga, dramaturga i experta en l’obra i la vida de Salinas. En traduirem dos paràgrafs:
“Tots els qui la van conèixer asseguren que Katherine tenia un carisma personal, intel·lectual i físic molt imponents. Ell es va tornar boig des del primer moment que la va veure. L’endemà va convidar Katherine i la seua cap de departament a sopar a casa seua i allà va començar tot.
Ell va confessar moltes vegades que aquest amor amb Katherine va ser per a ell com una mena de segona oportunitat; que ell als 40 anys ja tenia una vida absolutament reglada i definitiva; que s’havia sentit vell moltes vegades amb 40 anys i que a la seua edat no podia esperar que de cop i volta li caigués a sobre un miracle així i tenir l’oportunitat de sentir-se jove una altra vegada, d’escriure els seus millors versos, etc.”
Però, tot i estar enamorat, no va voler divorciar-se de la dona i sembla que aquella aventura extramatrimonial era per a ell una mena de fantasia o idealització de l’amor. Continuarem amb l’entrevista de Julieta Soria:
“En el poeta no hi va haver sentiments de remordiment: No va tenir ni mitja vacil·lació ètica en aquest sentit. Gairebé no va tenir relacions sexuals amb Katherine i ell conviu perfectament amb aquest amor a mida, aquest ‘amor en suspens’, aquest ‘castell de cartes a l’aire’, com ell l’anomena, aquest amor idealitzat que ell s’ha construït per a si mateix, que és en un altre lloc i no té res a veure amb el món real. És en un lloc més alt al qual cal aspirar, i on demana a Katherine que visca amb ell.”
Unes setmanes més tard, ella va tornar a Northampton per tal de prosseguir els estudis i la relació va continuar de manera epistolar. Va tornar a Madrid per tal de passar el curs acadèmic 1934-1935 i la relació va continuar, però la senyora Bonmatí va descobrir la infidelitat, es va intentar suïcidar i llavors Katherine va decidir de trencar la relació. Durant aquella febre amorosa, ell va escriure La voz a ti debida (1933) i Razón de amor (1936) tot pensant en Katherine. En arribar la Guerra Civil Salinas s’exilia als Estats Units i la dona, amb els fills, va marxar a casa dels seus pares, a l’Alger. Entre 1936 i 1939 va escriure el darrer poema dedicat a Katherine i que porta per títol Largo lamento, on recorda de manera amarga aquella felicitat perduda. Tots tres poemes són considerats la trilogia amorosa més rellevant del segle XX. Al cap d’un temps Salinas demana a la seua dona de tornar a viure junts i ella ho accepta amb la condició que havia de ser honest. El 1939 Katherine es va casar amb Brewer Whitmore, que també era professor a l’Smith College i va adoptar el seu cognom. Continuarem amb Julieta Soria:
“Llavors Katherine coneix un col·lega del seu departament i es casen, però ell mor un any més tard en un accident de cotxe. Aviat queda vídua. Salinas i ella continuen amb la seua relació epistolar, i quan l’escriptor s’exilia als Estats Units, només es veuen una vegada, però és una trobada terrible per a tots dos perquè no aconsegueixen de sanar res. És un encontre dur i complicat que no acaba bé. En aquell moment, ell ja pateix de càncer, però no li ho diu, i poc després d’aquella fatídica trobada, Salinas mor.”
Va morir al cap de sis mesos, el 4 de desembre de 1951. Al començament de l’entrevista la senyora Soria va dir això: “Una història d’amor com la que va viure Salinas, si hagués eixit a la llum a la seua època, hauria estat tot un escàndol”. La relació, epistolar o no, va durar 15 anys. El 1979 Katherine va escriure aquestes línies:
“Aquest senzill relat de la unió i separació de Salinas i la seua estimada no descriu la riquesa del nostre amor. Va ser emocionant, alegre, devastador i trist per a tots dos. Veritablement tenia Beauty, and Wonder, and Terror, cita del Epipsychidion de Shelley [Percy Bysshe Shelley, poeta anglés i marit de Mary Shelley] que va fer de pròleg a La voz a ti debida. Quan rellegeisc les seues cartes després de tants anys i passe les pàgines dels exquisits volums que va enquadernar especialment per a mi, em demane com el destí va poder ser tan amable.”
Jorge Guillén, un altre poeta de la generació del 27 i amic de Salinas, coneixia aquella relació i va convéncer Katherine perquè fes públiques les cartes que s’havien enviat els dos amants i el 1979 ella les va lliurar a la Universitat Harvard amb la condició que no s’havien de publicar fins haver passat vint anys de la seua mort, i també que n’haurien de quedar excloses les que va escriure ella. Katherine va morir el 1982. El 2002, passats els vint anys, l’editorial Tusquets va publicar Cartas a Katherine Whitmore. El epistolario secreto del gran poeta del amor. Al diari El País del 7 d’abril de 2002 van publicar l’article del periodista Ángel S. Harguindey ‘El gran amor secreto de Pedro Salinas’. En traduirem una part:
“Aquestes Cartas a Katherine Whitmore són, probablement, una de les al·legacions més apassionades i sinceres en favor de l’amor, alhora que una esplèndida demostració del talent de qui des del sentiment és capaç d’assolir la bellesa.”
En una de les cartes Salinas recorda una vesprada a la platja del Penyal d’Ifac (Calp, a la Marina Alta) que va inspirar un dels seus poemes favorits de La voz a ti debida:
“¡Qué día sin pecado! / La espuma, hora tras hora, / infatigablemente, fue blanca, blanca, blanca. / Inocentes materias, / los cuerpos y las rocas / —desde cénito total / mediodía absoluto— / estaban / viviendo de la luz y en ella. / Aún no se conocían / la conciencia y la sombra”.
I també transcriuré la del 8 de març de 1933, en la que parla sobre la naturalesa del seu amor:
“Son dos mundos: el uno, en el cual vivimos entregados el uno al otro, inseparablemente, en unión perfecta, y el otro, en que nuestra voluntad, nuestra reflexión, nos hacen vivir sujetos a otras cosas. Bendita tú, alma mía, no solo por saber distinguir esos dos mundos, sino por refrenarme a mí cuando me lanzo impetuosamente a confundirlos. Tú, tú eres la guardadora de nuestro amor, tú su ángel tutelar. Yo llevo los ojos vendados, me rompería el alma en cien obstáculos pero tú me das la mano, me salvas de todo. ¡Cómo me siento infinitamente desamparado y amparado por ti, pequeño, débil, niño, y cómo me entrego a tu custodia y guía! Katherine, nadie conoce detrás del supuesto hombre de acción que parezco a esa alma, angustiada, vacilante, que va a refugiarse en ti, que descansa en ti. (…) Eso, eso que tú haces con mi amor y conmigo es el más glorioso, el más bello y profundo sí que he recibido nunca. El primer sí, en amor, se da con relativa facilidad, es fácil, no sabe lo que promete a veces. Es luego, cuando vienen los síes de cada día, cuando llegan los obstáculos, los inconvenientes, cuando se siente verdaderamente si el sí primero era o no total. Tú, Katherine, me vas diciendo sí, cada día, desde que me diste el primero. Pero en esta carta tu sí, no expresado, no escrito, tu aceptación alegre, valerosa, cordial y esperanzada del amor mío, me da un gozo tan altísimo, como si por primera vez yo estuviese, anhelante, cogidas tus manos, fundido en tus ojos, aguardando la respuesta y tú me dijeses sí”.
L’escriptora Susana Fortes va publicar el 2013 la novel·la El amor no és un verso libre i Julieta Soria va escriure el 2019 l’obra teatral Amor, amor, catàstrofe. Totes dues obres estan inspirades en aquella història d’amor tan colpidora.
Devia ser una mena d’amor platònic, que tothom diu que no pot existir, però la realitat és que a vegades existeix, i una altra realitat és que és un dels més bonics, tristos i tràgics alhora.
El que va dir Plató en el Banquet és que l’amor, desproveït de passió, consisteix a estimar les coses belles, com ara el cos d’una dona, la bellesa espiritual de la dona, la bellesa de les arts, les ciències o la natura i, d’esglaó en esglaó, estimar totes les coses o les idees on hi ha bellesa per a, finalment, estimar l’essència de la bellesa. Era un amor ideal i perfecte i, per tant, ell considerava que només podia existir al món de les idees, però no al món real. Però amb el pas del temps aquell concepte ha evolucionat i ara es fa servir per denominar l’amor que es té per una persona i que per algun motiu resulta inabastable. És molt comú entre els adolescents, que sovint s’enamoren d’artistes o cantants famosos.
És possible, però, que l’amor entre Salinas i Katherine fos un d’aquells en què desitgem la parella perquè només la podem tindre molt de tard en tard, i llavors sempre estem pensant en ella i la idealitzem, que és la millor manera de fer que l’amor no desaparega mai, perquè si la veiem cada dia segurament li trobarem alguns (o molts) defectes i l’amor no durarà tant. Però no hi ha dues persones iguals i per tant, tampoc no hi ha dos amors iguals. Les experiències amoroses de cada persona són úniques, diferents de les de la resta dels mortals. Ningú no pot saber quina era la naturalesa de l’amor hi havia entre Salinas i Katherine. Un dels problemes que hi ha en parlar de l’Homo sapiens és que no hi ha dos comportaments iguals i, per tant, no es pot generalitzar res, a diferència de la resta d’éssers vius, que sempre tenen el mateix comportament o uns pocs de molt similars. I també podria ser que un amor com el de Salinas i Katherine només el puguen experimentar poetes i filòsofs dels grans, d’aquells que disposen d’una extraordinària sensibilitat per a copsar els anhels i la fragilitat de l’ànima humana i que, per desgràcia, la immensa majoria de mortals no posseïm.
