Si la setmana passada ens apropàvem a la Revolució del Petroli d’Alcoi des de la perspectiva del tristament famós Pelletes, hui ho fem des de la seua nèmesi, el mestre anarquista Severí Albarracín Broseta.
Albarracín va nàixer a Llíria el 1850 o el 1851, segons les fonts. En una família, sinó benestant, almenys prou formada i va ingressar a l’Escola Normal de València on va llicenciar-se com a mestre. Interessat per la política i els canvis socials des de ben jove, la seua primera militància va ser al Partit Republicà Democràtic Federal, el mateix del que seria alcalde d’Alcoi, Agustí Albors.
Però l’estada d’Albarracín amb els republicans seria breu i ben prompte viraria cap a l’anarquisme, la ideologia amb més auge entre la classe obrera a mitjans del segle XIX, a mesura que les ideees de l’Associació Internacional dels Treballadors (l’AIT o Primera Internacional) començaven a difondre’s per l’estat espanyol.
Amb només vint anys, el nostre protagonista ja formava part de la Federació Regional i l’any següent assistia al Congrés de Saragossa, on era escollit «secretari de la comarca del sud», que corresponia a Andalusia. El 1872, enmig d’una forta repressió, es convoca de forma clandestina un nou congrés a Còrdova on es consuma l’escissió entre bakuninistes i marxistes. Albarracín s’adscriu entre els primers i passa a ser secretari d’Interior. En aquell moment, la direcció de la Federació Regional s’instal·la a Alcoi, coneguda com «la xicoteta Barcelona» és una de les ciutats més industrialitzades del País Valencià i fins i tot de l’estat espanyol, el que suposava també una nombrosa classe obrera.
Allí, en el context de la turbulenta vida política i social que segueix la proclamació de la Primera República, el 7 de juliol del 1873 es convoca una massiva assemblea obrera a la plaça de toros d’Alcoi on s’aprova anar a la vaga general. En principi, les demandes són prou raonables: solidaritat amb els vaguistes de Cocentaina, jornada de huit hores i increment de salaris de quatre a sis rals per dia.
La Comuna d’Alcoi
Com explicàvem la setmana passada, la primera reacció de l’alcalde Agustí Albors «Pelletes» és més aviat neutral, però més endavant canvia de bàndol i decideix telegrafiar a Alacant demanant reforços militars.
El 9 de juliol l’ambient ja està absolutament caldejat i milers d’obrers envolten l’Ajuntament exigint la dimissió d’Albors en tres hores i la instauració del govern obrer a la ciutat. Fa soles dos anys de la Comuna de París i el seu exemple és ben viu a les consciències d’un bàndol i de l’altre.
La situació se n’ix de mare quan Albors ordena disparar contra els treballadors, matant dues persones i ferint-ne vint més. Llavors esclata la revolució: s’alcen barricades, s’incendien diverses fàbriques i edificis públics, es tallen els cables del telègraf… la multitud s’arma de torxes amb punta de cotó banyades en petroli –«tota la ciutat feia olor a petroli», escriurà un testimoni- assetja l’Ajuntament i crema les cases on es refugien els membres de la corporació.
Finalment, després de vint hores de combat i esgotada la munició, els guàrdies civils i els burgesos es rendeixen. Albors és assassinat i el seu cadàver passejat pels carrers d’Alcoi fins a fer-lo «pelletes».
Es constitueix un Comitè de Salut Pública presidit per Albarracín que assumeix el govern de la ciutat i tanca els principals industrials al mateix ajuntament, on accepten una reducció de la jornada laboral, augments del 50% del jornal i millors condicions laborals, incloses un inventari de les fàbriques per repartir-se el 23% dels productes nets del fabricant.
La revolució, però, no dura massa. El 13 de juliol, davant l’arribada d’una columna militar es negocia l’aixecament de les barricades a canvi d’una amnistia. Els principals dirigents insurreccionalistes han hagut de fugir. Amb l’esclat de la rebel·lió cantonalista, els militars abandonen Alcoi i els obrers tornen a prendre el poder, encara que de forma més pactada. No serà fins a mitjans de setembre, que entren 200 guàrdies civils i desencadenen la repressió: més de 700 treballadors encausats, 288 empresonats, inclosos xiquets de 12 anys. Els patrons es desdiuen del pactat i reverteixen totes les millores socials.
Albarracín, descrit com a «furiós internacionalista de València» és presentat com el «director de la insurrecció». Una intensa campanya de premsa descriu Alcoi com una «xicoteta Commune, pitjor que la de França» i en culpa «Els maleïts de la Internacional, l’avantguarda del jesuïtisme». Històries de monges violades, capellans penjats i, fins i tot, l’orella del Pelletes menjada a la brasa omplin les pàgines dels diaris.
La fugida
Amb tota la policia seguint-li les passes, Albarracín aconsegueix refugiar-se a Madrid, on protagonitza una nova rocambolesca aventura.
Detingut quan intentava enviar per correu paquets amb proclames revolucionàries, no és identificat gràcies a la documentació falsa, i els internacionalistes madrilenys ideen un pla per salvar-lo, però no hi ha massa temps, ja que una comissió de burgesos alcoians ha arribat a la ciutat per ajudar la policia a identificar els fugitius de la Revolució del Petroli.
Per una banda, un metge que hi col·labora amb els sindicalistes es presenta al Govern Civil manifestant que ell és el responsable dels manifestos certificats per Albarracín, i que aquest és el seu criat. Per l’altra un altre internacionalista, disfressat de mosso de corda, carregat amb un matalàs i el sopar, es presenta a la porteria de la vella presó del Saladero, aconseguint passar-li la informació necessària perquè Albarracín s’assabente del pla i no el tire per l’aire.
Una volta alliberat, el sindicalista aconseguirà fugir a Suïssa, on els rellotgers de la Federació del Jura –una de les principals federacions anarquistes de l’època i que controla bona part de la producció dels famosos rellotges suïssos- li proporcionen un treball. Allí continua amb la seua militància internacionalista i fins i tot es relaciona amb Kropotkin i participa al Congrés de Berna del 1876.
Després de la Restauració Borbònica, torna a Barcelona esperançat en una nova insurrecció republicana que puga esdevenir en una Revolució Social. Aquesta, però, no arriba mai a produir-se i, de fet, el moviment obrer no es troba en el seu millor moment, tenallat entre la repressió estatal i les divisions internes.
El febrer del 1878, Severí Albarracín mor de tuberculosi a l’edat de 27 anys.
