«L’Alqueria Blanca funciona no sols per la nostàlgia, sinó per unes trames universals» (1a part)
Des de l’estrena de L’Alqueria Blanca, el 23 de setembre del 2007, de la sèrie televisiva valenciana més important de la història s’han realitzat 18 temporades, amb 472 capítols. Paco López Diago ha sigut el coordinador general dels guions. Diari La Veu del País Valencià publica la segona part de l’àmplia entrevista al màxim responsable de les trames d’una producció històrica i singular.
En els arguments dels guions per a À Punt s’ha aprofundit en la situació política i social. Podria donar alguns exemples?
La corrupció política és dels anys seixanta, setanta i d’ara mateix. Sembla que estem tornant als setanta, o als cinquanta o als quaranta, no ho sé. A L’Alqueria Blanca hem tractat la política volent integrar la dona en el tema. D’una manera humil i potser ingènua, hem volgut ressituar un poquet la història en la mesura de les nostres possibilitats. Fent una dona alcaldessa, com és el cas de Raquel, ens plantejàvem fins a quin punt podria ser creïble o no. Però això ens importava poquet.
Si u no és feminista no és persona. L’Alqueria Blanca sempre ha intentat ser feminista, tant com es podia ser en un període del 1965 al 1971. Hem intentat mostrar el desig de més drets i més llibertats, i hem tirat mà de la ficció per a fer pensar en certes coses, en les injustícies i en els drets de la ciutadania.
Molts artistes han participat en L’Alqueria Blanca, i durant molt de temps. Ha influït el treball d’actors i actrius en altres projectes en la modificació de les trames de la sèrie?
Saber si pots tirar mà d’un personatge o no és un problema clàssic de les produccions. Quan escrius l’argument és com escriure una carta als mags d’Orient, i després tens el que tens, que vol dir el que pot pagar producció i els actors i actrius amb què pots comptar.
Contaré un secret, que no sap ningú. Aquell terratrèmol de la crisi de parella de Raquel i Robert que, després de formar com una parella per a tota la vida, de sobte se’n va amb Pauline, la francesa. Què va passar aleshores realment? Nosaltres volguérem fer la trama del desamor de Robert cap a Raquel? No.
Teníem una altra trama molt bonica per a eixa temporada. La parella de Raquel i Robert no estava amortitzada en absolut, anava per a llarg i tenia moltes coses per davant. Però de sobte Òskar Ramos, l’actor que fa de Robert, ens va dir que havia d’anar-se’n a Anglaterra. D’un dia per a l’altre ho sabérem, i ens va tocar, en un temps rècord, tombar tota la trama d’una temporada, pensada i escrita, per a tirar arrere i eixir per on poguérem. I, a pesar de tot, va eixir molt bé, va ser una de les temporades més vistes, i dramàticament molt interessant.
Un altre cas és l’actor Àlex Gadea, que fa de Diego, que no va morir perquè els guionistes li tinguérem mania. Àlex és un gran actor i una extraordinària persona, tot un cavaller. Tenia molta faena en altres projectes i no podia continuar en L’Alqueria. El grandíssim personatge de Raquel no podia estar lligat a un home que no podia eixir en la ficció, i va caldre fer morir Diego. Sé que la gent s’ha enfadat moltíssim amb els guionistes, però a nosaltres també ens toca patir per a superar problemes.
Un altre exemple és la mort de don Joaquim Falcó. Nosaltres no volíem la seua mort, era un personatge que adoràvem. Però l’actor Joan Gadea s’havia jubilat i no volia treballar més. Però vam deixar a Teresa, la seua dona, la possibilitat de continuar creixent com a personatge. Els guionistes ens veiem obligats a moltes coses.
A L’Alqueria Blanca també s’ha parlat de futbol. Com la travessa encertada per Paqui i Empar en la jornada de lliga del 12 d’octubre del 1969, quan la Reial Societat va guanyar al Barça, i un Pontevedra en Primera es va enfrontar al Madrid, que va guanyar en la realitat però que perd en la ficció de L’Alqueria… Ací vau fer ficció sobre la realitat?
Necessitàvem una rivalitat. Si escriguera sobre el temps actual, evidentment parlaria del Vila-real, que ha crescut moltíssim en els últims anys. En l’any 1969, 1970 o 1971, les grans rivalitats eren València-Hèrcules o València-Castelló. Aleshores és lògic que uns personatges foren de l’Hèrcules i els altres del València. El futbol també ens ha servit per a molt. Cal recordar les retransmissions de partits en la Ràdio de Cento.
Aquella història de la travessa de futbol no deu ser també una crítica a la idea masclista sobre que la dona en temes de futbol estava fora de joc?
Clar, perquè Paqui i Empar encerten la travessa. Si u s’ha de fer ric en una «quiniela» ha de demanar parer a algú que no sàpiga de futbol. La que et dona diners és aquella en què passen coses extraordinàries. En els capítols finals encara hi ha més històries de futbol. Hem mostrat únicament la rivalitat València-Hèrcules pel fet que L’Alqueria Blanca passa a un poble de l’Alcoià, a mig camí entre València i Alacant.
El personatge de Dora, magníficament interpretat per Lola Moltó, ha tingut una evolució, de molt tradicional a estar oberta als canvis.
Dora és un exemple de l’evolució bonica d’un personatge, que quan comença la sèrie té home, pare i dos fills. El naixement de Ximet, el primer net, fora del matrimoni, perquè és fill d’Assun i de Jaume, fill de Dora, comença a fer-la canviar un poquet. Després del disgust de l’embaràs d’Anitín, també fadrina, Dora oficia com a mare seua. La vida continua, es queda vídua, mira les coses que estan passant. Té son pare, un home intel·ligent, que és un avançat a la seua època, hui també ho seria. Com deia Nietzsche, només les persones realment intel·ligents són capaces d’oposar-se frontalment, des de l’arrel, a les coses instaurades en la seua època i canviar.
Moltes vegades, el tio Pep és qui fa obrir els ulls a Dora, com dient-li «vivim una vegada només». Els canvis en la vida amorosa de Robert també han influït en Dora. L’actriu Lola Moltó de vegades dubtava sobre els canvis de Dora i em telefonava preguntant-me: «Paco, açò ho faria Dora?». I jo li contestava: «Si no vols quedar-te en un personatge immobilista, ho hauria de fer». Dramàticament eixa evolució ha funcionat molt bé. És un recorregut molt ric.
«Un punt rellevant de L’Alqueria Blanca va ser quan Blai i don Joaquim feren les paus»
El personatge de Blai ha canviat d’actor, d’Álvaro Bàguena a Joan Carles Garés. Això ha influït en el personatge?
Allò va ser una crisi molt gran. Álvaro Bàguena és un grandiós actor i tots estàvem encantadíssims, però va decidir no eixir més en la sèrie. Teníem previst molt de camí per a Blai, que ha tingut un recorregut molt bo. En els sis capítols finals tornarem a trobar un Blai meravellós, per les moltes coses que li passen. El Blai de Joan Carles Garés, un altre actor grandiós, és un altre Blai, i la gent el va assimilar de seguida.
El Blai de la trama interpretada per Bàguena era un personatge altiu, triomfador i amb ganes de revenja, el de Garés és un Blai a qui li han minat el caràcter orgullós. Un dels punts més rellevants de L’Alqueria Blanca és quan Blai i don Joaquim fan les paus. És quan Blai és capaç de fer tot el que pot per la filla de don Joaquim, quan s’ofereix a ajudar. El Blai de Garés és un personatge en unes altres circumstàncies, que ha passat per moltes coses, i encara li queda molt.
El tio Pep s’expressa sempre en valencià, i en fa defensa, per això és un personatge central de la trama, també en l’aspecte lingüístic.
El tio Pep és un dels nostres herois. És un exemple lingüístic, no fa concessions, tant parlant amb un bisbe, amb un comissari, un guàrdia civil, o qui siga. Però té mà esquerra i sap comportar-se com cal, no imposa res, només es nega a deixar-se imposar. I eixe és el tret fonamental del tio Pep, defendre allò que estava i continua estant en minoria, que és el valencià. És un personatge crucial de L’Alqueria Blanca.
Els actors infantils com Jacob Llopis, Santi o Àngels, Alba Albinyana, han introduït moments de comèdia en la sèrie.
Li han donat alegria i xispa. En la tria de Santi tinguérem moltíssima sort amb Jacob Llopis, que entrava en un moment determinant. Santi canvia la vida de Raquel, de Diego, de Blai… I vàrem fer moltes proves, i amb Àngels igual, tot i que el conflicte era distint. Santi venia a omplir un buit entre Raquel i Diego, i Àngels ve per a omplir un buit sobretot d’Empar, i després acaben creant com un trio familiar.
El personatge de Tonet ha mostrat també canvis molt rellevants, treballador en una fàbrica de llimonades, cambrer del bar i agutzil de l’Ajuntament. És també un personatge central de la comèdia.
És un dels personatges realment volguts de L’Alqueria Blanca. Quan el 2015 vàrem fer l’obra de teatre On collons està Sento?, l’obra més representada en la Comunitat Valenciana des de no sé quan, cada vegada que l’actor Ferran Gadea xafava l’escenari el teatre esclatava en aplaudiments. Evidentment Tonet ha sigut de tot, però és i serà un trapatroles, clavapotes, impetuós, ingenu i bo. Eixe conjunt de coses és el que dona encant a Tonet. És com eixa figura que saps que sempre et funcionarà bé. Per exemple quan la cosa està tràgica l’estaques en escena i et permet respirar. Tonet ha donat molt a L’Alqueria Blanca.
«El protagonista de L’Alqueria Blanca és el poble. Tots els personatges han anat canviant, i Tonet el que menys»
Podríem considerar que l’evolució de Dora i de Tonet són un reflex dels canvis de la societat valenciana?
El protagonista de L’Alqueria Blanca és el poble. Jo crec que tots els personatges han anat canviant, i probablement Tonet és dels que menys ha canviat, perquè era necessari que no canviara massa. A Empar, per exemple, la coneguérem servint en casa de donya Maria i don Joaquim, com una xiqueta ingènua, després del revés amorós es fa monja, i finalment es casa i és mare de família. Ferri també ha tingut un gran canvi. L’Alqueria Blanca ha anat canviant com han anat canviant els personatges, o viceversa. Hi ha hagut una contínua evolució.
«L’Alqueria Blanca ha identificat molta gent per les trames universals i els conflictes humans tan reconeixibles»
L’Alqueria Blanca ha emocionat i ha identificat molta gent. La raó deu ser la proximitat de les històries?
Sí, sobretot la proximitat de les històries. Parlant de l’idioma, algú ha dit «això ho deia mon pare…», o bé «això ho féiem en casa». Jo recorde que, de xiquet, quan llegia La barraca, de Blasco Ibáñez, tenia com un sentiment de nostàlgia d’una cosa que jo no havia conegut. Enyorava haver conegut aquella horta, aquell Palmar. L’Alqueria Blanca ha arribat a molta gent jove, perquè els ha despertat una curiositat per un temps que no conegueren, i evidentment hem arribat a la gent major, que ha viscut, ha sentit, ha parlat d’eixa manera. Un punt és la nostàlgia, i un altre punt són les trames universals i els conflictes humans tan reconeixibles.
«L’Alqueria Blanca és el poble de la redempció», s’ha dit en un dels darrers capítols emesos de la sèrie, en el sentit d’alliberament moral, de conductes presents que redimeixen culpes passades…
Recorde perfectament eixe diàleg. Ho diu Robert a l’alcaldessa, Raquel. Només cal passar revista a l’evolució de don Joaquim, de Ferri, de Fèlix, de don Alfons, de Blai. Estan tots en evolució perquè sempre hem intentat fer personatges vius. Eixe personatge dolent que s’eternitza en les seues maldats acaba sent un roí d’opereta, i te’n pots acabar rient. En canvi ací els drames que han viscut els personatges els han centrat.
Recordem aquell don Joaquim pletòric que, amb la gola ampla, tot ho volia per a ell, que volia tota la terra, però quan després perd la dona i la filla és com quedar-se sense res, és un altre personatge, en una altra circumstància vital. Una sèrie ha de saber crear trames perquè canvien els personatges d’una manera orgànica, per a aconseguir ser creïble.
Els guionistes ens preguntàvem si redimíem un personatge o no. Hi havia alguns d’irredimibles, com el gran Narcís Boira, que era la maldat en persona. El mateix Jaime Linares, l’actor que d’una manera tan fascinant l’ha interpretat, ens va demanar no redimir-lo, i morir sense perdre la seua gran essència.
Per concloure, voldria demanar-li un balanç sobre tants anys d’esforç coordinant els guions de L’Alqueria Blanca…
Si quan nosaltres vam fer la primera temporada algú haguera vingut a fer-nos signar la tercera part de l’èxit que hem tingut, hauríem signat tots com a bojos. Perquè era inimaginable que una sèrie valenciana aconseguira tot el que ha aconseguit L’Alqueria Blanca, que les famílies ens feren el lloc que ens han fet a sa casa cada diumenge a la nit. Era inimaginable que en les falles al costat d’El Faller sonara la cançó de L’Alqueria Blanca. Era inimaginable que en algun poble l’alcalde diguera: «Esta nit la processó començarà quan acabe L’Alqueria Blanca», perquè uns altres anys començava coincidint amb l’horari televisiu.
Era inimaginable que una dona cridara per a dir-nos que volia soterrar el seu home amb tots els devedés de la sèrie, perquè eren els que li havien donat l’alegria en els últims moments quan estava molt malet… Eren inimaginables moltes coses, com que la gent volguera de veres els seus personatges. Nosaltres estem molts contents i molt agraïts per tot això.
L’Alqueria Blanca és un abans i un després per a la ficció valenciana. La gent ens ha volgut de veres i això no té preu. No diré que una vegada feta L’Alqueria ja em puc morir, sinó que una vegada feta L’Alqueria ja me’n puc anar a jugar al dòmino.
La conversa amb Paco López Diago, a la Casa de Cultura de Dénia, acaba amb més comentaris sobre el seu treball creatiu. I al moment ens regala una confidència. Havia previst la continuació de la trama de L’Alqueria Blanca fent un salt temporal, passant del 1971 a uns anys després, en ple tardofranquisme. Desgraciadament ens hem quedat sense poder gaudir d’eixos capítols, que haurien sigut molt interessants, i haurien presentat la nova vida de personatges que s’han quedat sense final.
Diari La Veu del País Valencià vol agrair, públicament, la predisposició favorable del sr. López Diago i de la Casa de Cultura de Dénia, per a realitzar aquesta entrevista sobre una producció que entra ara en el món dels grans mites valencians.
