Es pot inventar alguna cosa «sense voler-ho»? En realitat la història de la ciència està plena d’invents i descobriments casuals, involuntaris i fortuïts. I també n’hi ha molts d’altres que, ideats per a una funció concreta, després van tenir utilitats prou diferents a les que imaginava el creador. Sin o que li pregunten a Joseph Mortimer Granville, inventor del primer vibrador, que ell va dissenyar per a usos únicament «terapèutics» i quan les dones van començar a gastar-lo amb altres finalitats més recreatives va dedicar-se a denunciar-ne aquell «malèvol ús».
Però, en el cas que ens ocupa, potser no va ser tant un accident, com un «sense voler, volent», que diria que diria El Chavo del Ocho. Però comencem pel principi.
Concepción Aleixandre Ballester naixeria a València el 2 de febrer de 1862 en el si d’una família benestant. I especialment culta. No és casual que un nebot seu fora, anys després, el poeta i Premi Nobel de literatura, Vicent Aleixandre, i un altre el rector de la Universitat de València, Joan Baptista Peset, afusellat pel franquisme el 1941.
Aquest entorn explica que Aleixandre, després de fer el batxillerat a l’Institut Lluís Vives, estudiara, primer magisteri –professió més femenina, però que ella no arribaria a exercir mai- i després medicina, esdevenint, junt amb Manuela Solis i Claràs, la primera metgessa titulada per la Universitat de València. La situació era tan extraordinària que fins i tot va arribar a publicar-se’n notícies i el mateix rector del moment li va preguntar «per què estudiava?», a la qual cosa Aleixandre va respondre que «per a exercir». De fet, la pregunta no anava tan desencaminada, ja que la consecució del títol tampoc era cap garantia perquè una dona poguera ser metgessa. La petició d’ingrés d’Aleixandre a la Societat Ginecològica Espanyola el 1892 va provocar una dura polèmica. «És cosa forta que les senyores científiques vulguen deixar la casa i la llar per a entrar en terreny que no és propi per al seu gènere ni per a la seua naturalesa. Si això es propagara, arribaríem a ser l’illa de San Balandran». Encara sort que era de ginecologia i no la de pròstata.
A partir d’ací, Aleixandre destacaria en el camp de la ginecologia, però no soles en la part estrictament mèdica, sinó sobretot social, preocupant-se per universalitzar l’accés a l’atenció sanitària, obrint una consulta popular a Madrid, ciutat on s’havia instal·lat per estudiar un doctorat que mai va acabar, i treballar a l’Hospital de la Princesa i la casa de la Maternitat.
Divulgació i feminisme
L’activisme d’Aleixandre en favor de la instrucció de les dones, l’accés a una millor sanitat de la classe obrera i a la divulgació de millors hàbits higiènics va ser constant i inacabable de descriure en aquest article. Col·laboracions en premsa, participació en congressos i també mítings i campanyes públiques van ser constants.
D’un feminisme que podríem definir com a més «conservador», es pot observar com Aleixandre va evolucionar cap a postures més progressistes, amb col·laboracions cada volta més intenses amb activistes socialistes com ara Maria Cambrils o Clara Campoamor, així com en premsa i espais polítics més propers al republicanisme, com el diari El Pueblo o l’Associació de Dones d’Espanya.
D’una tasca inicial més enfocada a promoure l’educació de dones concretes, amb col·laboració amb personatges com la Marquesa d’Ayerbe, va passar a una fase molt més política, on reclamava canvis estructurals, com el dret a vot per a les dones, la investigació de la paternitat o l’abolició del treball sexual.
Com a metgessa va centrar-se cada volta més en l’higienisme, la salut sexual i el control de la natalitat, alguns dels temes que més van preocupar els metges progressistes de la seua època, com el ja citat Fèlix Martí. I ací és on entrem ja en el camp de l’especulació.
Inventora
Els fets: el 1910, Aleixandre patenta dos models de pessari que resulten revolucionaris. Són totalment metàl·lics –per la qual cosa redueixen el risc d’infecció en comparació amb els més habituals llavors de cautxú- i van equipats amb una molla que els fa més flexibles i, per tant, s’adapten millor a cada cos i són més fàcilment col·locables i extraïbles.
Aquests pessaris tenen una funció, exclusivament per a casos de prolapse o despreniment uterí, almenys açò és el que s’indica a la patent. Ara, els pessaris són coneguts des de l’antic Egipte també com a mètode anticonceptiu. De fet, són els avantpassats dels actuals DIU o dispositius intrauterins. Si bé tradicionalment es feien de coure, per les reaccions que aquest metall provocava a l’úter, irritant-lo i inflamant-lo –provocant que l’esperma no tinguera espai per passar-, més endavant s’hi van afegir xicotetes parts de níquel. I, de fet, aquest metall encara es gasta hui.
Precisament, el detall que fa sospitar de l’invent d’Aleixandre és que el seu pessari, malgrat està fabricat d’acer, contenia una xicoteta part de níquel. La seua creadora era conscient dels efectes o altres usos que el seu invent podia provocar? Va arribar a gastar-se en aquest sentit? La primera pregunta és impossible de respondre. La segona requeriria una investigació més en profunditat, encara que l’èxit comercial de l’invent podria donar alguna pista.
En tot cas, el fet que els anticonceptius estigueren prohibits en aquella època –no es legalitzarien fins al 1932, amb la República- per pressions de la llavors poderosíssima Església Catòlica i els entorns feministes i higienistes per on es movia Aleixandre, on es considerava prioritari tornar a la dona l’opció de decidir sobre la maternitat, donen certa opció de veracitat a la hipòtesi.
Darrers anys
Cap al 1932, amb 70 anys, Aleixandre pràcticament abandona tota activitat pública o professional, retirant-se plàcidament a la seua València natal. Després, amb la instauració del feixisme –que, recordem, li afusella un nebot- es reclou totalment i no es tenen notícies d’ella fins a la seua mort, el 1952, a l’edat de 90 anys, i sense que ni tan sols se’n sàpiga el dia exacte.
