Virtudes Cuevas i Escrivà va nàixer a Sueca el 3 de febrer del 1913 i encara que de ben jove hauria d’abandonar aquesta ciutat i continuaria lligada emocionalment tota la vida fins al punt de fer tot el possible per ser-hi soterrada. Però no avancem esdeveniments.
Nascuda en una família humil però polititzada, un record de la infància contada per la mateixa Virtudes és prou significatiu de l’ambient que es vivia a Sueca a inicis dels anys 20 i quina era el posicionament dels pares. Una matinada, la Guàrdia Civil va detenir tres sindicalistes del poble que poc després serien tirotejats en circumstàncies que mai es van aclarir. Com els fets van passar a uns camps de tarongers prop de la casa dels Cuevas, el pare va deixar la porta oberta, només un badall per si algú necessitava refugi. I així va passar. A altes hores de la nit va aparèixer un home que sense dir res, va entrar a l’habitació de la xiqueta Virtudes, que llavors tenia set anys, i va tombar-se en un llit. Quan l’endemà al matí va despertar-se, l’home ja havia marxat.
A més de polititzat, el pare tenia clara la importància de l’educació i va proposar-se fer un esforç per tal que, almenys un dels tres fills poguera estudiar. Malgrat que l’època donava avantatge als dos germans xics, aquests van renunciar i va ser Virtudes la que primer va fer el batxillerat i després va anar a la universitat. Ací va començar el primer problema. Ells volia fer medecina, però el pare no ho veia clar per ser una carrera molt llarga i on els llibres eren molt cars.. La nostra protagonista va aconseguir, en un primer moment imposar-se i per aconseguir rebaixar el cost dels estudis demanava els llibres als companys i els copiava sencers a mà. Amb tot, el cost seguia sent inassumible i finament va passar a magisteri, que era molt més curta i la matrícula més barata.
I com sempre, la guerra
Una volta amb el títol a la mà, Virtudes va començar a traslladar-se de ciutat en ciutat com a interina en espera de fer les oposicions i guanyar una plaça fixa, així que el colp d’Estat va enxampar-la a Madrid.
De seguida es posa al servei de la causa republicana -ja era militant d eles joventuts socialistes, organització que seria sempre la seua referència, mai passaria al partit- i, aprofitant les seus coneixements de medecina i magisteri, col·labora en l’organització una casa-bressol per a xiquets que s’han quedat sol a causa de la guerra, siga perquè són orfes o els pares estan al front o refugiats que fugen de l’avanç feixista.
La seu per a la casa-bressol serà un convent dels salesians que ha estat requisat, just el mateix on els comunistes organitzen el seu Cinqué Regiment, nucli del futur Exèrcit Popular. Cuevas intenta allistar-se per anar al front. “Em van dir que al front no hi podia anar, però que a mi em consideraven part del regiment”, recordaria anys més tard en una entrevista. També allí farà amistat amb molts brigadistes internacionals, sobretot un francés amb qui té una “relació especial” i a qui li ofereix ensenyar-li castellà i valencià, “que és una llengua molt bonica”.
A mesura que la guerra es va perdent, la nostra protagonista va retrocedint amb els refugiats al seu càrrec fins arribar a creuar els Pirineus amb centenars de milers més de persones.
Allí es troba la realitat de tants i tants refugiats espanyols, inclosos molts protagonistes de la sèrie, com “Pepet”, Ballester, Alberto Carsí o Amèlia Jover. Tancada en un campament on han de dormir al terra i pràcticament no tenen ni mantes, l’única forma d’eixir-ne és el reagrupament familiar, però ella no té família. Per sort, el pare de la família malaguenya amb la que han fet tot aquest viatge ja trobat faena en una fàbrica a Bordeus i demana poder-se endur la seua família. Virtudes es convertirà màgicament en “cunyada” per entrar en el grup.
I de nou, la guerra
La vida a Bordeus tampoc és gens fàcil. Són deu persones vivint d’un sou que no dona per a massa i amuntegades en una sola habitació. Per a menjar van al mercat i recullen verdures que han quedat per terra. Finalment, la situació millora mínimament quan Virtudes troba faena escurant plats en un restaurant. “Allí almenys menjava i la propietària em passava alguna peça de roba”.
Però aquesta millora no dura gaire. Ara és a Europa on bufen vents de guerra i Hitler amenaça França. Un dia, el pare de la família, que era comunista, la crida a banda i l’adverteix: “com arriben els nazis ho passarem malament”. La idea és organitzar-se i fer-los front, però amb quines armes?
La solució arriba uns mesos més tard, quan un dia, recollint menjar pel mercat es troba al seu amic que havia estat a les Brigades Internacionals. Decepció a banda, en descobrir que el xic estava casat, ell el posa en contacte amb els comunistes francesos que comencen a organitzar la resistència. Petain ha rendit França, però des de Londres, un altre general ha fet una crida a la continua la guerra i a iniciar la insurrecció: Charles de Gaulle.
L’actitud oberta i gens sectària de Cuevas -estranya en aquella època- la converteix en la persona idònia per fer d’enllaç entre els diferents partits de la resistència: comunistes, socialistes, anarquistes, gaullistes… els pròxims mesos recorrerà tota França portant propaganda, documents i instruccions. És coneguda com «Madame Carmen» o «Madame Vidal» i és llavors quan coneix Geneviève de Gaulle, neboda del general, durant la distribució -clandestina, òbviament.- del diari Défense la France.
La nostra protagonista, però, torna a protestar. “Només papers?”. Les seues tasques, però, aniran molt més enllà: roba menjar i armes per a la guerrilla i s’encarrega d’amagar treballadors forçats que han preferit desertar per connectar-los amb el maquis i, fins i tot, torna clandestinament a Barcelona en viatges per guiar fugitius del nazisme. “La pitjor part -recordarà. va ser resistir la temptació de tornar a Sueca a veure la mare”.
Al cap d’una mesos, però, la delació d’un dels membres del seu grup acaba amb la seua detenció.
I Ravensbrück, l’infern
Després de patir les terribles tortures de la Gestapo, que la deixarien estèril, i passar un temps en un centre de detenció a França, Cuevas seria embarcada el 31 de gener de 1944 en el famós comboi 1.175 destí el camp d’extermini de Ravensbrück, exclusivament per a dones i un dels més durs – que ja és dir- del règim nazi.
Allí es retrobaria una antiga coneguda, Geneviève de Gaulle, amb qui sobreviuria conjuntament la barbàrie del camp i on forjarien una amistat que duraria tota la vida.
Alliberada finalment amb la victòria aliada, tornaria a París, on s’allotjaria a l’hotel Lutecia requisat per les autoritats per acollir els alliberats dels camps que tornaven a França. Allí, sent algú que es queixa en català de la qualitat de la roba que els han donat les autoritats franceses. Ella li renya en la mateixa llengua. Acaba de conèixer Albert Codina, un gironí, excombatent republicà i de la resistència i supervivent de Matthausen. Poc després es casarien i viurien junts fins al 1991, quan Albert finalment traspassaria.
Sempre lluitadora
Virtudes Cuevas viuria a França la resta de la seua vida, on seria reconeguda com a comandant de la Legió d’Honor pels seus mèrits en l’alliberament. Amb tot, mantindria sempre un vincle especial amb Sueca. Precisament, el seu amor al terreny i la seua ànima lluitadora s’ajuntarien quan li va tocar aconseguir que les autoritats franquistes li donaren un passaport per poder anar a soterrar la seua mare -que havia anat a viure amb ella- al poble. Malgrat l’estupor del cònsol, que no entenia que una “fugada” tinguera tanta cara dura, la nostra protagonista va remoure cel i terra i en un temps rècord va plantar-se a Sueca, aconseguint que la seua mare morira a la que sempre seria casa seua. Allí la va reconèixer l’alcalde franquista de la ciutat, amb qui havia anat a escola. L’home es va sorprendre que haguera aconseguit el passaport, però no va dir res més.
Aquest esperit lluitador de Virtudes es va mantenir tota la seua vida, militant per a nombroses causes justes i afirmant que “mentre es tinga el cap clar, cal seguir col·laborant”.
En morir, el 5 de juliol del 2010, demanaria ser soterrada a Sueca, amb un abandera republicana i al costat d’Albert. Al mateix cementeri s’hi troba un altre il·lustre heroi antifeixista, Amado Granell, un dels primers protagonistes de la sèrie.
També deixaria la seua casa familiar a l’Ajuntament de Sueca a condició que s’hi fera un museu antifeixista. Setze anys després el projecte, més necessari que mai, continua encallat.
