Durant més d’un segle, la majoria dels teòrics de l’art han interpretat l’obra El crit, d’Edvard Munch, com una expressió de la desesperació humana. Un retrat cru, caòtic i catàrtic de l’ansietat crònica que patia el pintor noruec.
Aquesta és la interpretació més generalitzada sobre una de les pintures més enigmàtiques i icòniques de la història, ja que, al llarg de la seua vida, Munch va experimentar greus episodis de depressió a causa de diverses tragèdies familiars i de la seua relació malaltissa amb les dones.
El crit
Sempre s’ha vinculat l’expressió de pànic de la figura pintada pel noruec amb els problemes mentals del pintor. No oblidem que Munch va deixar escrites aquestes paraules: “Malaltia, bogeria i mort han sigut els tres àngels que han vetllat el meu bressol”.
Dalt d’un pont, al costat d’una barana, sota un cel impossible, de color roig sang, una figura de rostre fantasmagòric -que diuen que va ser engendrada per l’artista a partir de la visió d’una mòmia peruana a l’Exposició Universal de París del 1889- s’agafa el cap amb les mans i llança un crit desesperat. Tothom pot sentir-se identificat amb aquest personatge anònim, perquè tothom s’ha sentit sol i desvalgut en algun moment de la seua vida.
D’altra banda, alguns experts afirmen que la inqüestionable popularitat d’aquesta obra té a veure amb la fascinació que experimenta l’ésser humà davant de tot allò relacionat amb adjectius com ara “tens”, “obscur” o “pertorbador”. I tenen raó, el personatge de cara pàl·lida i deformada per la por que crida, horroritzat, capta tota la nostra atenció. Ens resulta hipnòtic. Ens fascina tant, que poques vegades ens fixem amb deteniment en el fons de la pintura, en l’atmosfera que embolcalla el protagonista, en el paisatge apocalíptic del cel ardent sobre l’aigua fosca.
L’erupció de Krakatoa
Els últims anys, la interpretació tradicional de la pintura ha canviat. Segons una investigació dels astrònoms de la Universitat A&M de Texas, Donald Olson, Russell Doescher i Marilynn Olson, publicada el 2003 a Sky and Telescope, les tonalitats vermelles i groguenques que va pintar Munch no serien només una llicència artística, sinó el producte de la fúria d’un volcà.
El diumenge 26 d’agost del 1883, a Indonèsia, el volcà de Krakatoa, una illa volcànica formada per lava ubicada entre les illes de Java i Sumatra, va projectar tones de cendra a l’atmosfera, que van alterar el clima global i van tenyir els cels de tot el món amb colors intensos durant anys.
Aquesta erupció va ser una de les catàstrofes naturals més violentes de la història registrades. L’explosió es va sentir a més de 5.000 quilòmetres, va provocar tsunamis, terratrèmols i la mort de més de 36.000 persones. La violència de l’erupció, amb una potència 23.000 vegades superior a la bomba d’Hiroshima, va alterar el clima del planeta. Les plomes de cendra no només van tacar de negre el cel d’Indonèsia, ja que, arreu del món, quan arribava el capvespre, els cels adquirien una aparença estranya, impactant i aterridora.
“Un udol infinit”
El 1892, quasi deu anys després de l’erupció de Krakatoa, Munch va deixar testimoni al seu diari d’una escena viscuda a Oslo que explicaria cada element que apareix representat a El crit.
“Caminava amb dos amics, el sol es ponia, i, de sobte, el cel es va tornar vermell sang. Em vaig aturar, esgotat, i em vaig recolzar a la barana del pont. Hi havia sang i llengües de foc sobre el fiord blau-negre i també sobre la ciutat. Els meus amics van continuar caminant. Jo em vaig quedar quiet, al mateix lloc, tremolant d’ansietat, i vaig sentir un udol infinit que travessava la naturalesa“.
La paorosa visió, marcada pel desconcert i l’horror, quedaria immortalitzada en el quadre pintat per l’artista l’any següent a Niça. En total, va dur a terme quatre versions d’El crit: l’original del 1893, exposat a la Galeria Nacional d’Oslo; una segona versió que es conserva al Museu Munch d’Oslo, que va ser robada el 2004 i recuperada el 2006; una tercera, que pertany a la mateixa institució, i una quarta, que forma part d’una col·lecció privada.
Les aquarel·les d’Eduard Pechuël-Loesche
Els efectes de la catastròfica convulsió del “megavolcà” de Krakatoa va deixar una empremta insospitada en el món de l’art. Els cels rojos i taronges no sols van inspirar Munch, també altres artistes, com ara William Ascroft, que va crear centenars de quadres de capvespres encesos, o el geògraf, naturalista, explorador i il·lustrador Eduard Pechuël-Loesche, que amb les aquarel·les que va crear per al tractat científic del físic alemany Johann Kieslling va contribuir a la difusió científica dels efectes òptics del fenomen volcànic.
No sabem si Munch va ser conscient que el cel infernal que el va captivar aquell capvespre al fiord noruec era conseqüència d’una brutal erupció volcànica a Indonèsia, una dècada abans. En l’actualitat, la connexió entre ciència i art ens revela que aquesta pintura és molt més que una metàfora universal de l’angoixa existencial. El crit és un testimoni visual d’un cataclisme natural que va sacsejar el planeta.
Sens dubte, Edvard Munch, l’artista turmentat que assegurava que només pretenia disseccionar ànimes, es va quedar tan impressionat amb aquell insòlit cel de gener, que, un any més tard, va tindre la necessitat de recrear el que havia vist i sentit en una pintura que va titular originalment Der Schrei der Natur (El crit de la naturalesa).
